ARRAN D'ARRELS

El món al revés

Jo sé que a la vida hi ha coses més importants. I també sé que és impossible ser perfecte. Tant individualment com col·lectivament. O almenys ser-ho sempre. És com el concepte de felicitat. És efímer i et llisca entre els dits. Jo el tinc associat a instants. A cops que t’assalten de sobte i el cos t’endinya una ració extra de calor. Són moments fàcilment reconeixibles. Tens aquella certesa que alguna cosa està passant, ho palpes. A mi em passa moltes vegades en relació amb la naturalesa. Per exemple: una posta de sol, pujar un tros de muntanya majestuosa, arribar a un lloc que sento que fa temps que ningú trepitja o conduir la meva furgoneta sense rumb fixe.

També es pot tractar d’una cosa més quotidiana: una mirada còmplice amb la Teva Persona, un capvespre qualsevol que cuines amb amor i sona bona música, moments en què notes que encaixes en la vida. Jo m’ho imagino com l’instant màgic on les cues d’ Avatar es connecten amb el món.

Si us hi fixeu no estic parlant de bàsquet. Quan guanyes coses importants, lligues, títols, medalles, hi ha com una explosió. Eufòria descontrolada, adrenalina a cotes màximes i bogeria col·lectiva. Semblaria que és fàcilment associable a la felicitat, però no és exactament això perquè no hi ha ni pau ni temps per assaborir-ho.

I en el nostre món també trobem el revers obscur de la força (quina poca subtilesa al citar referents cinematogràfics, avui!).

Torno a l’inici. Sé que és impossible ser perfecte. Però en el món de l’esport d’elit, o almenys tal com jo ho veig, et trobes cada dia a la recerca de la perfecció. No només els dies de partit (que és la posada en escena pública), també en els entrenaments diaris.

Es parla poc dels moments de frustració dels esportistes. Només trobem la cara bonica a les portades. I us prometo que les ombres existeixen. Com el món al revés de Stranger things. Tu ets allà, al lloc de sempre, però és fosc i et menges les volves grises que floten pertot.

La lluita permanent amb tu mateix, les males sensacions de saber que no estàs afinant, les derrotes que se’t claven com punyals a l’estómac, les nits que no dorms amb les accions passant-te en bucle amb música de Psicosi incorporada, la sensació física (fí-si-ca) que el teu cos s’ha convertit en granit, tot això també forma part de la nostra vida i saber-ho portar a la motxilla amb elegància és part de l’èxit. Perquè, de fet, això ens acompanya més sovint que el glamur de la victòria.

Però el que és innegable és que aquest món ens dona cada setmana una oportunitat per sentir-nos vives fins al moll de l’os. Vives patint i vives excel·lint. I això fa que sigui realment emocionant, que és el quid de la qüestió.