ARRAN D'ARRELS

El secret de la vida

He baixat a Barcelona. Aquesta ciutat és on jo vaig néixer i créixer, però també és cert que després de no viure-hi els darrers quinze anys m’hi sento com mig turista sempre que hi poso un peu. I potser és la relació idonia que haig d’establir amb ella (Barcelona és femenina, per si no ho sabíeu). Com l’amant ideal que t’ofereix les meravelles de la cova d'Alí Babà però amb qui mantens la distància justa per no haver de patir un ritme imposat.

Quan vaig fitxar per l’equip de Girona, pensava que hi aniria més sovint i no ha sigut així. Però sempre, sempre, m’enamoro, no falla. Reconec els carrers, sé a quina parada de metro haig de baixar, conec la gent dels comerços del meu barri... No haig de gastar cap energia extra per ser-hi. És casa.

Avui he baixat perquè havia d’anar a veure algú. Us parlaré d’una història que em té el cor robat.

Tinc la sort d'haver conegut una dona extraordinària. Tinc la sort de parlar amb algú que em dona lliçons de vida amb la naturalitat dels savis. Algú d’una autenticitat tal que sembla que la teva pell no tingui la mida exacta, que et fa pensar que encara es podria estirar més o potser arrugar més.

L'Encarna té quasi 103 anys. I té una claredat mental que ja la voldrien per ells alguns dels dirigents d’aquest món que volem construir amb humanitat!

Ella té el secret de la vida! Si ahir no va fer servir 20 vegades la paraula il·lusió en les més de tres hores llargues que vam estar parlant és perquè jo havia d’agafar un tren per tornar! Parlava de la il·lusió perquè la seva casa estigués decorada i preparada per Nadal, de la il·lusió amb què espera poder veure un partit de bàsquet en directe o per la televisió i de la il·lusió per poder compartir estones i experiències amb la gent que s’estima.

La passió és una altra de les seves característiques principals. Us presento el personatge: l’Encarna és murciana d’origen i va arribar a Catalunya quan tenia onze anys. Ahir es preguntava com podia ser que el món anés tant malament si els seus pares havien sigut capaços de tirar endavant dotze fills –dotze!– sense haver hagut de robar i sent bones persones. Quina senzillesa més meravellosa! Però el que m’uneix amb ella per sobre de moltes coses és la seva passió pel meu esport. L'Encarna és una pionera. De les primeres dones que va jugar a bàsquet, que va formar part de molts equips, fins i tot del de la Falange quan no n'hi havia cap altre. Ha sigut entrenadora i ha continuat lligada al món de la pilota fins avui. Anava amb moto, va tenir un fill amb trenta-sis anys, portava pantalons i sempre es vanagloria d'haver fet el que ha volgut –amb respecte i humilitat, afegeix–. La niña del gancho és el documental que retrata la seva vida vista des de la òptica sensible de les xupiriflàutiques germanes Barrera Sutorra.

Entrar a casa seva és un recorregut per un museu: és ple de fotografies i de llibres, i dels seus estimats vinils. Al final trobes el seu balcó ple de plantes i los pajaritos que li fan companyia. Jo vull ser com ella. Vull la seva dignitat. Vull poder cantar amb ella " Gracias a la vida que me ha dado tanto" de la Joan Baez a ple pulmó i seguir instruint-me en el secret de la vida.

image-alt

Per saber-ne més

Geometria