Misc 20/03/2016

Vida íntima de les monges del segle XXI: “Som dones molt normals”

Entrem a la comunitat benedictina de Sant Pere de les Puelles, el convent femení més antic de Catalunya

i
Lara Bonilla
16 min
Hora de la pregària a la comunitat benedictina de Sant Pere de les Puel·les

“QUE POTSER HA ENTRAT UN NOI AL MONESTIR?” La mare Mercè, que era del morro fort, no se’n sabia avenir quan va veure entrar per primer cop al convent una postulant a novícia vestida amb pantalons. Era la germana Esperança, avui abadessa de la comunitat benedictina de Sant Pere de les Puel·les, a Barcelona, el convent femení més antic de Catalunya. Eren altres temps, finals de la dècada dels 70. L’Esperança tenia 27 anys i venia de militar en el món anarquista. Ho recorda la germana Catalina, memòria viva del convent. Ara les monges que viuen a Sant Pere no només no se sorprenen quan veuen una dona amb pantalons sinó que viuen connectades a l’actualitat i són filles del temps que els ha tocat viure. “La gent es pensa que ens apartem del món però no, el vivim des d’una altra dimensió”, raona la Catalina, de 77 anys. En dóna fe la germana Griselda, de 78 anys, àvida lectora de diaris, especialment de les pàgines d’opinió, i al cas de tot el que es cou a la vida política i social catalana: “Ens sentim molt d’aquí, som un monestir molt urbà i molt vinculat a la ciutat de Barcelona”.

Cada monja té el seu ordinador. La germana Griselda fa servir el correu electrònic, sobretot, per intercanviar reflexions i articles amb els nebots. “¿Has llegit l’últim article del Salvador Cardús? Coneixes el Carles Boix?”, pregunta a aquesta periodista. “O estem connectades o no existim”, diuen. La germana Catalina no se separa del seu mòbil. Al claustre, el cor del monestir, hi ha una campana que antigament es feia servir per avisar les monges. Cadascuna tenia el seu toc. Fa temps que ha deixat de sonar. Ara només és “per fer bonic”. Com els tarongers que envolten el pou del claustre. Ara s’avisen pel mòbil que totes porten a la butxaca. “La gent ens diu que som monges molt normals. Genial! És que és el que volem ser. Som com l’altra gent, només que a la nostra vida tenim aquesta dimensió espiritual que volem viure i desenvolupar més profundament. Però per la resta, no tenim res d’especial. Si de cas, ser monja m’afegeix humanisme”, opina la Catalina. Per això també prefereixen ser anomenades simplement pel nom de pila.

LA COMUNITAT

“Formes part d’una comunitat que t’ajuda a fer-te persona i dona”

El dia s’organitza al voltant de les pregàries. Comença amb les matines, a les sis del matí, i acaba amb les completes, després de sopar. L’eucaristia, fidel a l’esperit d’un monestir urbà, és, com moltes de les activitats que fan, oberta a la ciutat. Però hi acudeixen pocs feligresos. Una parella jubilada, un home encorbatat que arriba a misses dites i una senyora gran. Semblen veïns de Sarrià, el barri on és el convent, i són fàcils de distingir entre la vintena llarga de monges vestides amb hàbit. Són les vuit i vint del matí d’un dia d’hivern. Fa fred. Els feligresos no es treuen ni l’abric. Les monges sembla que hi estan acostumades. A fora, els carrers de la part alta de Barcelona van plens de cotxes conduïts per pares i mares atrafegats que porten els nens a l’escola. Però a dins només se sent el silenci, interromput, de tant en tant, per l’orgue i els cants de les monges durant l’eucaristia. “Preguem per Catalunya i perquè siguem capaços d’acompanyar els nostres polítics en aquests moments tan especials”. Ni les pregàries s’escapen de l’actualitat política. També pregaran per la societat de consum, per l’ecologia i per l’Església i el Papa. El capellà que oficia la missa -cada dia és un de diferent d’ençà que va morir el sacerdot que les havia acompanyat durant 60 anys- beneeix el pa i el vi i algunes voluntàries ajuden a prendre la comunió a les monges més grans.

La mitjana d’edat és elevada. Una desena de les 27 monges tenen més de 90 anys i les més joves voregen la cinquantena, com la Maria Dolors. Però les diferències generacionals no és el que més li pesa. En canvi, sí que nota distàncies culturals amb algunes monges de la seva mateixa edat. La convivència no és mai fàcil però aquesta comunitat, segons expliquen, “té la capacitat d’acollir i de no ofegar”. La seva principal riquesa “no és la uniformitat sinó la diversitat”. I saber-la respectar. “I la comunitat t’educa: no hi ha autoritarisme però sí normes i regles, i formar part d’una comunitat t’ajuda a fer-te persona i dona”, reflexiona la Maria Dolors.

EL TREBALL

“Hem de treballar com tothom, ens hem de buscar la vida”

Ora et labora, diu la regla de sant Benet, per la qual es regeixen les monges de Sant Pere. Després de missa, es dirigeixen a la feina. “Hem de treballar com tothom, ens hem de buscar la vida!”, diu la germana Roser. Les monges de Sant Pere de les Puel·les es financen a través del seu treball. Tenen un taller de restauració de llibres -un dels més importants de l’Estat-, un altre d’enquadernació, un d’ornaments i l’hostatgeria. De la neteja i de preparar el menjar per a la comunitat no se n’encarreguen elles, ho tenen subcontractat. “Llavors no podríem dedicar-nos a altres tasques perquè som poques i n’hi ha de molt grans”, explica l’abadessa. També fan treball social a través del Banc dels Aliments i del centre Assís d’acollida als sensesostre. I a les monges més grans les cuida una infermera.

L’hostatgeria és la principal font d’ingressos. La Roser és l’hostatgera des de fa un any. Els càrrecs són rotatoris. Li agrada la feina perquè li permet el contacte amb gent molt diversa. Per aquí hi passen des d’estudiants universitaris que hi troben una alternativa al pis compartit fins a doctorands que vénen a escriure la tesi o a preparar exàmens, passant per gent que ve a fer un recés i busca un espai de silenci i reflexió. “Per què hauries d’anar a un balneari si tens això? És un oasi dins de Barcelona però potser no es coneix prou, la gent es queda parada”, reconeix la Roser. Només tenen 16 habitacions i de seguida es crea un ambient familiar. De fet, els hostes estan obligats a estar-s’hi a pensió completa, compartir els espais comuns i a relacionar-se. “No som un hotel barat”, deixa clar la Roser. “La nostra funció és acollir la persona que vulgui trobar un espai de silenci i no necessàriament ha de ser cristià o tenir fe però sí queha de tenir aquesta inquietud per voler buscar alguna cosa”, afegeix l’abadessa.

Als tallers d’enquadernació i restauració de llibres hi treballen tant monges com professionals laics del sector, la majoria joves. Com el taller d’ornaments, són feines artesanals que estan desapareixent. Treballen per a particulars, per a biblioteques o per a altres ordes religiosos. Per les seves mans hi passen edicions antigues d’ El Quixot, de la Divina comèdia o col·leccions de Cavall Fort que hauran de desfer per tornar a cosir, posar-hi tapes o enquadernar. La germana Griselda porta el registre de tots els encàrrecs en una llibreta on apunta a mà cadascuna de les feines per fer. En vermell, les que són més urgents

El taller de restauració el coordina la Maria Dolors, a qui enganxem intentant salvar un llibre cremat del segle XIV. salvar Una mena d’ hospital de llibres molt apropiat per a algú que volia ser metge abans que la vocació religiosa aparegués en el seu camí. Però les dues feines no estan tan allunyades. “També has de fer un diagnòstic, aplicar un mètode, actuar i restaurar, i abans hi ha mesures de prevenció. És pura medicina! I els llibres també es queixen!”, diu aquesta monja natural d’Oviedo que agraeix haver trobat un espai de realització professional.

Les monges catalanes són molt més obertes pel que fa a la vida religiosa i monàstica. Aquí les possibilitats de fer una feina i tenir una projecció exterior són molt més grans”, explica. A Sant Pere ha pogut estudiar el doctorat i no ha tingut problemes per donar classes a la universitat. Al monestir d’Oviedo, que encara era de clausura, no va poder sortir ni per anar al casament del seu germà.

LES TRADICIONS

“Una cosa és l’opció espiritual i de pregària, i una altra, les formes extremes”

Les mateixes monges reconeixen que algunes tradicions havien quedat obsoletes. Abans del Concili Vaticà II, que va reformar la vida en comunitat, hi havia dues categories de monges, i les que no es podien permetre un dot rentaven i feien el dinar per a les altres. Això es va acabar. “Ara ho posem tot en comú i busquem el consens”, explica l’abadessa. De conflictes, però, sempre n’hi ha: “A vegades alguna té una nit fosca o no segueix el ritme de la comunitat, però parlant se soluciona. Pensa que vivim sempre juntes!”

La Griselda hi va entrar l’any 1956, amb 19 anys i, com la Catalina, que hi va entrar sis anys després, ha viscut l’etapa més clàssica del convent, quan era de clausura. Unes reixes les separaven de l’exterior. “Quan les van treure tocàvem a glòria!”, recorda la Griselda. “Una cosa és l’opció espiritual i de pregària, i una altra són les formes extremes. Vam lluitar perquè traguessin les reixes perquè no lligaven amb la nostra manera de viure l’espiritualitat”. Ara surten per anar a comprar, assistir a una conferència o visitar familiars. I a l’estiu marxen de vacances. “Un dia pots anar al Palau de la Música o al Liceu, però hi aniràs un dia, perquè no entra dins de la nostra vida”.

Amb el pas del temps també es posen les mans al cap en recordar com les feien agenollar-se si arribaven tard o fer penitència si trencaven alguna cosa. “Dels costums que feien riure te’n reies. Ha canviat molt...”, diu la Griselda sense cap deix de nostàlgia. Ella des dels 14 anys tenia clar que volia ser monja, com la seva germana. A casa, però, la van obligar a acabar primer la carrera de piano. “Volia que Déu fos la meva vida”, diu. I així ha sigut. Fa tres dècades que es dedica al diàleg interreligiós per promoure l’intercanvi entre monestirs de diferents religions.

LA VOCACIÓ

“La meva vocació es va despertar arran de la mort de Puig Antich”

Si l’aspiració adolescent de la Griselda era ser monja, el somni de la Maria Dolors des que tenia set anys era ser metge per anar a les missions. Però a la Facultat de Medicina aviat es va adonar que l’atreia més la vida contemplativa. Com a metge no arribava a cobrir totes les facetes humanes. “I vaig començar a sentir una crida per una vida que anés més al fons del que és la persona, que tingués en compte les altres dimensions no materials, i era la crida monàstica”, explica. Ella ja havia rebut una educació cristiana. El petó de bona nit d’abans d’anar a dormir anava de bracet del parenostre: “Per a mi, creure és molt fàcil, mai ha sigut una imposició”. De fet, l’única crisi de fe que ha tingut va ser de novícia, quan va vestir l’hàbit per primer cop. “És que el primer cop que et veus vestida així no t’hi identifiques”, afegeix la Catalina, que s’afegeix a la conversa. “Veies totes les monges en fila i tu agenollada allà al davant... És com un somni!”

Quan ella hi va entrar eren 64 monges -“Semblava un quarter!”- i les més grans fregaven els 40 anys. Ella ja tenia un germà capellà quan l’any 1962, amb 24 anys, va entrar al convent i va deixar enrere una carrera incipient com a músic. “No em satisfeia, com tampoc ho feia veure’m casada i amb nens. En canvi, Déu m’atreia. Si vols una vida de comunitat i de pregària, has de triar una opció. I no me n’he penedit mai, ho he tingut sempre clar. Aquí m’he pogut realitzar i ho dic amb molta satisfacció”, explica la Catalina, que a part d’encarregar-se de les músiques de les pregàries, de l’orgue i dels assajos de cant també es dedica a l’ajuda als més necessitats.

Però potser l’entrada menys convencional va ser la de la mare abadessa. La vocació religiosa de l’Esperança es va despertar amb la mort de Puig Antich. Militava en moviments juvenils obrers i anarquistes i el temps lliure que li deixava la seva feina en una oficina de la fàbrica Camy se’l passava al carrer de manifestació en manifestació. Fins i tot va estar un temps detinguda. Eren els anys 70. I van matar Puig Antich. “No el coneixia personalment, però ell ens ajudava en temes logístics i quan el van executar em vaig dir que una persona que havia lluitat pels altres i havia donat la vida no podia morir”. I va ser així com l’Esperança va recuperar el que d’alguna manera sempre havia portat a dins, la vocació religiosa. “Al convent sentia una cosa que no sentia a fora i vaig dir-me: doncs segueix-la”. Els companys i la família no les tenien totes i molts no ho van entendre, fins al punt que alguns amics van tallar la relació. Això li va doldre especialment. “Jo continuava sent la mateixa”, diu. Tenia 27 anys quan hi va entrar. Vestida amb pantalons, com encara recorda la Catalina. Han passat els anys i mai ha sentit que la decisió fos l’equivocada. Avui és, com a abadessa, la mare espiritual de la comunitat. A part de gestionar el dia a dia del convent, la seva principal feina és acompanyar i orientar espiritualment les monges. La va precedir en el càrrec la germana Gertrudis, que ara és qui s’encarrega de l’arxiu, un fons amb més de 2.200 pergamins. “Quan t’elegeixen abadessa és un ensurt, però també un regal perquè estableixes una relació més profunda amb les monges, les coneixes per dins perquè t’ocupes de la seva vida espiritual, i això és un tresor!”, destaca la Gertrudis, que ha viscut pràcticament tota la vida en aquest convent.

EL RELLEU

“Difícilment vindrà una jove de 25 anys, perquè han viscut molt a fora i això és un altre món”

El pare de la Maria Dolors va ser qui es va prendre pitjor l’opció religiosa de la seva filla. Malgrat l’educació cristiana que li havia donat, ell volia que fos metge i tingués una vida activa. Durant els primers tres mesos al convent, quan la Maria Dolors trucava a casa, ell no s’hi posava. “Va ser terrible”, recorda ara ella. “Els pares ho vivien com un drama”, afegeix la Catalina. La seva mare va plorar en saber-ho. Quan ella va ingressar, el convent encara era de clausura. A la Maria Dolors, així com a l’abadessa Esperança, els van pronosticar poc futur dins del monestir. Massa inquietes per adaptar-se a les normes. La Maria Dolors va canviar els companys de facultat per les germanes monges i l’Esperança va passar de les manifestacions i la cultura anarquista a les rutines d’un convent. Els amics els deien que no durarien. Però es van equivocar. “Les que no aguanten són aquestes tan místiques perquè ho tenen idealitzat i el dia a dia... és una altra cosa!”, diu la Catalina, que no se’n calla ni una.

Fa dos anys i mig va entrar a Sant Pere una novícia de poc més de 40 anys però no es va adaptar i de seguida va marxar. Fa temps que no hi ha cap nova incorporació. Saben que és molt difícil -“impensable”- que hi puguin entrar joves de 20 anys, com en el seu dia elles, perquè la gent jove atrau gent jove i al convent no n’hi ha. “A més, la gent avui ve molt viscuda i emmotllar-se a la nostra manera de fer no és fàcil. Difícilment vindrà una jove de 25 anys perquè estan ja molt formades, han viscut molt a fora, tenen una personalitat molt marcada i això és un altre món”, reconeix l’Esperança. “A més, seria un canvi de vida brutal: els espais de silenci, complir uns horaris...”, afegeix la Maria Dolors. I, posats a triar, entenen que és més fàcil que els monestirs de muntanya, com el de Montserrat, siguin més atractius que un que és al mig de Barcelona. “Però nosaltres tenim l’hort!”, rebla l’Esperança.

EL FUTUR

“Monges estrangeres? Pateixen elles i patim nosaltres. No es

tracta de tirar endavant perquè sí”

No hi ha relleu generacional però la seva supervivència els preocupa relativament. “Altres monestirs s’han acabat, tampoc hem de ser immortals”, asseguren. Sant Pere de les Puelles es va fundar l’any 945, com certifica el document més preuat, el de consagració de l’antiga església, que es conserva a l’arxiu, i és el convent femení més antic de Catalunya. Fortament arrelada a la ciutat de Barcelona, la comunitat ha sigut testimoni de múltiples vicissituds històriques. L’antiga església subsisteix encara com a parròquia al mateix lloc i amb el mateix nom però amb el decret de desamortització del segle XIX el monestir es va traslladar a Sarrià, al carrer d’Anglí, on és actualment, tot i que la Guerra Civil va obligar a reconstruir-lo, ja que un incendi el va destruir parcialment.

Són conscients que la vida monàstica tal com elles la coneixen està en risc d’extinció però creuen que la vida en comunitat continuarà “d’una altra manera”. “Nosaltres ja hem fet la nostra funció i potser en els temps que corren no necessàriament ha de ser aquesta forma de comunitat monàstica. Poden sorgir altres maneres...”, asseguren. Potser en forma de comunitats mixtes o de famílies, o amb gent que entri i surti per fer serveis temporals... Qui sap? La fórmula està per explorar.

A l’abadessa tampoc li fa perdre la son. “No estic obsessionada per les vocacions”, reconeix l’Esperança. “Hem d’estar obertes que vingui qui vulgui però obsessionar-se, no. Nosaltres estem fent el que volem i si vénen, doncs fantàstic!”

Tampoc volen sobreviure a qualsevol preu. Per això no estan d’acord a incorporar monges estrangeres. “No tenim la mateixa cultura i encaixar és difícil. Patim nosaltres i pateixen elles”, diu. “No es tracta de tirar endavant la comunitat perquè sí”, raona. Les monges benedictines estan molt vinculades a Catalunya. “Nosaltres som independentistes”, diu obertament l’abadessa, que també lamenta que el Vaticà hagi imposat el nou arquebisbe de Barcelona sense comptar abans amb l’opinió de la diòcesi. “L’Església és de tots i tots tenim dret a dir la nostra, sembla que no comptem per a res”, reivindica.

RENÚNCIES

“La intimitat amb un home: això sí que és una renúncia! Jo també

sento atracció per un home”

No tenir a prop la família és una de les renúncies que han hagut de fer per ser monges. “Veus els germans però et quedes una mica al marge de la família, no entres dins de la intimitat”, reconeix la Catalina. No obstant això, ella és conscient que la vida monàstica li ha permès desenvolupar unes actituds intel·lectuals que no han tingut altres dones de la seva generació que tenien el futur marcat sent esposes i mares. De fet, la lluita d’aquestes dones per un projecte de vida propi no deixa de ser un desafiament a les estructures patriarcals de l’època.

Però hi ha més renúncies. “La intimitat amb un home, això sí que és una renúncia!”, diu la Maria Dolors. No amaga que el que més li costa és “no tenir relacions sexuals amb un home”. És monja, sí, però també dona. “I igual que tu, jo també sento atracció per un home i quan veig un home guapo disfruto”.

“T’has enamorat?” “Dins del monestir, no. Això no. Però vaig pel carrer i en veure un home guapo dic «Que bo que està! » ”, explica entre rialles la Maria Dolors.

“És com veure una flor maca”, interromp la Catalina, que reconeix que ella de jove era molt “enamoradissa”, tot i que no va arribar a tenir parella formal. La Maria Dolors sí que va tenir una parella però ho van deixar córrer molt abans d’entrar al convent.

El celibat obliga a renunciar al sexe. “Però la sexualitat no és només genitalitat”, apunta la Maria Dolors, que creu que l’afectivitat es pot desenvolupar d’altres maneres. La relació de parella, almenys ara, no entra dins de les possibilitats quan es fa una opció de vida com aquesta. En opinió de la Catalina, en el cas de la vida en comunitat, el celibat “no es qüestiona”. “Un capellà és diferent. Podria estar casat i ser capellà, no està en contradicció. Però jo no puc imaginar-me aquí dins casada i amb fills. Seria una altra cosa...”, reflexiona. Per a ella, el sentit del celibat no és tant ser soltera sinó donar-se als altres. “No et tanques a una persona sinó que t’obres”, diu. I ho compara amb la maternitat: “El que viu una mare és impossible que ho visqui algú que no ho és però hi ha altres maneres d’estimar. I la nostra és més general: un estimar a tothom”, raona la Catalina.

Si no hagués sigut monja, la Maria Dolors sap que podria haver fet carrera com a metge o haver format una família. “Però la vida no és arribar a fer això o allò. En el que faig sé que sóc dels millors professionals però això és secundari. Aquesta no és la meva felicitat”, diu.

EL ROL DE LA DONA

“Hem de trobar el nostre paper dins de l’Església i fer-lo valdre”

No amaguen que l’Església ha tingut una forta tradició “masclista” i és difícil trencar-la. Però tampoc creuen que l’objectiu últim hagi de ser el sacerdoci femení, ja que abans hi ha altres prioritats. “La dona dins de l’Església ha de poder desenvolupar les mateixes tasques que un home però s’ha de fer progressivament i si comencem pel sacerdoci ens discutirem i no hi arribarem, i entremig hi ha més càrrecs de responsabilitat”, diuen. De fet, reivindiquen la tradició espiritual femenina dels orígens del cristianisme i aposten perquè hi torni a haver un diaconat femení. Recorden que en els seus orígens l’Església era familiar i l’eucaristia se celebrava a les cases de les dones. Per això, tot i que s’han fet avenços, ja que abans les dones no podien ni llegir ni pujar a l’altar, reivindiquen poder concelebrar durant l’eucaristia i no ser subjectes passius.

“La dona ha de fer un paper a l’Església i hem d’obrir el camí. Però no tant per fer la competència i posar-nos al nivell dels capellans, sinó per trobar el nostre rol i fer-lo valdre, perquè hem anat assumint aquesta realitat i no ha de ser així, la dona està molt preparada”, reivindica l’abadessa.

L’ESGLÉSIA

“L’Església ha de canviar: el repte és ser flexibles i estar oberts al que els altres t’aportin”

L’abadessa reconeix que el discurs de l’Església s’ha allunyat dels joves. “Estem a molta distància”, admet l’Esperança, que tot i així confia en la força del nou Papa per reformar l’Església. “L’esquema que tenim nosaltres com a comunitat i com a Església ha de canviar. El repte és ser flexibles i estar oberts al que els altres t’aportin”, afegeix la Maria Dolors. Del que no tenen cap dubte és que el missatge de l’Evangeli és vigent. “No passa de moda. I el missatge és importantíssim si realment el sabem llegir, però ¿qui agafa avui el Nou Testament?”, es pregunta l’Esperança. Segons la Griselda, Catalunya és un dels llocs més descristianitzats d’Europa: “Només cal veure les esglésies, no hi trobes jovent”. Però estan d’acord que la gent necessita més que mai espais d’espiritualitat, tot i que no els busca necessàriament en el cristianisme. De fet, per acostar-se a aquestes noves realitats, a Sant Pere fan dansa contemplativa, grups de meditació o exercicis de silenci.

La Maria Dolors lamenta que la imatge que més surt de l’Església sigui la de la cúria vaticana o que l’arquetip de monja que ha quedat en l’imaginari col·lectiu sigui el d’una dona autoritària i dèspota. I constata que les noves generacions tenen molt poca informació del que vol dir ser monja. “Saben què es un bomber però no una monja!”. En canvi, quan ho descobreixen, com molts dels que treballen al monestir, i que en alguns casos no són ni practicants, “descobreixen uns altres valors i se’ls desperta una altra sensibilitat”.

S’ha passat d’un extrem a l’altre. Durant molt de temps s’ha confós el cristianisme amb un seguit de normes i preceptes autoritaris “quan ser cristià -diuen-és molt més que anar a missa”. “Això és només una part, ser cristià és una manera de viure”. També refusen la idea de ser les elegides o cridades per Déu. Res més lluny de la realitat: “En el que jo crec no és propietat nostra. És per a tothom. I a vegades el capellà que diu la missa té menys experiència religiosa que l’avi que hi assisteix”, opina la Maria Dolors.

La comunitat es troba ara immersa en el que anomenen un procés de discerniment per avaluar quin ha de ser el futur de Sant Pere de les Puel·les i de quina manera poden respondre a les necessitats de la gent d’avui. “El nostre sentit és transmetre el que nosaltres estem vivint profundament perquè pot fer feliç la gent i no tant centrar-nos a aconseguir que el monestir tingui vocacions”, explica l’abadessa. Que sigui el convent femení més antic no vol dir que vulguin quedar-se ancorades en el passat. Ho tenen clar: renovar-se o morir.

stats