DIA INTERNACIONAL DE LES DONES
Misc 05/03/2017

Jo també he patit masclisme

Els masclismes de la vida quotidiana no distingeix ni professions ni classes socials. Hem preguntat a sis dones de diferents edats i amb trajectòries diverses que ens expliquin un episodi de micromasclisme que hagin patit. Hem fet el mateix amb els lectors de l'ARA. Aquestes són les seves respostes

i
Lara Bonilla / Georgina Ferri
7 min

Llegeix aquí les experiències que ens expliquen els lector

Teresa Estrach. Metge, exrectora de la Facultat de Medicina de la UB (Girona, 1950)

“Els pacients, quan veuen a la consulta un noi resident i una noia resident, es dirigiran sempre al noi”, diu Teresa Estrach, metge i excap del servei de dermatologia de l’Hospital Clínic. “En les meves primeres oposicions, davant un tribunal compost tot per homes, es notava certa preferència cap als homes. No era de manera oberta perquè sobre el paper tots teníem els mateixos mèrits, però sí que encara hi havia diferències entre que es presentés per a professor universitari un home o una dona”. Ella va ser la primera degana de la Facultat de Medicina de la UB en 130 anys d’història. “La medicina és una carrera feminitzada però els homes escalen més alt perquè la conciliació familiar no és igual. En una carrera professional competitiva com és la medicina avui, la dona sempre deixa una part important de la jornada per dedicar-la als fills i als pares, quan es fan grans. I encara no es té en compte que el període que la dona dedica a la maternitat deixa un buit en el currículum. En aquest període, que és el de més producció científica, els homes s’hi poden dedicar més”. Ella és mare de tres filles. “Ser mare suposa una parada per a la carrera professional. Encara que treballis, publiques menys, vas menys a congressos, fas menys recerca i l’obtenció de projectes se’n ressent”, constata Estrach, que considera que “el masclisme no ha millorat”. “Es repeteixen els mateixos estereotips. I les nenes continuen molt educades com a nenes i els nens com a nens”.

Estel Solé. Actriu, poeta i dramaturga (Molins de Rei, 1987)

“Com a actriu el masclisme recau, sobretot, sobre l’aspecte físic. M’he trobat fent un càsting i que la resposta fos: «Ens ha agradat molt però no estàs prou bona per al que estem buscant». A més, si el paper no especifica que has d’estar grassa, mai podràs fer de clienta que entra en un bar, per exemple, i si no estàs boníssima queden descartats molts papers, sobretot en certs mitjans de comunicació”, explica Solé, que va ser un rostre popular a La Riera. La seva primera obra de teatre com a autora, Animals de companyia, va passar de representar-se en cases particulars a fer-ho al Club Capitol. “Vaig ser productora de l’obra i em vaig adonar que si hagués sigut un home de 60 anys i no una dona i jove no m’haurien fet certs comentaris de l’estil «Ja ens explicaràs com t’ho has fet per arribar fins aquí», insinuant que la meva feina no era suficient i que hi havia d’haver gat amagat, gat sexual”. Solé és mare d’un nen de set mesos. “Ser mare és meravellós però té un problema bàsic, que és la conciliació amb la vida laboral. Soc autònoma i és una de les coses que porto pitjor. Vull cuidar el meu fill perquè estem criant futures persones i l’educació que els donem és determinant. Però, per molt moderns que siguin els pares avui dia, el repartiment no és 50% - 50%. No és obligatori per a ells parar de treballar. I sembla que hi ha una cosa ancestral, que està tornant, i és que nosaltres ens hàgim de quedar a casa cuidant els fills. Hi ha una part d’això que volem, però a vegades em pregunto si no hi ha una perversió en tot plegat, si no és la societat la que ens està empenyent a creure que hem d’estar tan lligades als nostres fills, perquè, per moments, jo sento que necessito recuperar la vida laboral i combinar les dues coses”.

Carlota Pi. Fundadora d’Holaluz (Barcelona, 1976)

“Quan estudiava a l’Escola d’Enginyers, em va sorprendre que alguns professors no entenguessin què hi fèiem les noies en aquella facultat: «¿Que veniu a buscar marit?», ens va dir un. Encara ara recordem aquell comentari absurd. Ningú, ni cap company ni jo mateixa, li vam dir que allò era una animalada”. Carlota Pi, empresària i mare de tres nenes petites, no creu que les dones es posin sostre en les seves aspiracions. “Però perquè et puguis desenvolupar professionalment, com a dona han d’existir unes condicions i un ecosistema que et permetin treure tot el que portes dins. I tot el que siguin decisions que t’obliguin a dividir-te per la meitat -o bé tens una carerra professional o bé ets mare i tens famiíia- pot ser que no compensi”. Creu que per augmentar el nombre de dones en carreres tècniques s’han de fer esforços perquè això passi. “Per a mi va ser un esforç fer la carrera, perquè no era acollidora per a les dones. Només hi havia lavabos per a dones a les plantes parells. T’adones que no estava pensat perquè les dones s’hi poguessin desenvolupar”. “Hauríem de pensar què s’ha de canviar per atreure més talent femení, perquè no és cert que les dones no vulguin estudiar tecnologia, el que no volen és estudiar-la com és ara. Potser no volen treballar en aquells entorns”.

Ada Parellada. Restauradora (Granollers, 1967)

“Les cuines professionals són sempre un lloc d’homes, però no he tingut grans problemes. Si n’he tingut, han vingut de fora. Algun proveïdor o comercial m’ha demanat de parlar amb el cap de veritat. Aquesta és la mena de misogínia i masclisme que existeix en el món de la restauració”, explica Ada Parellada, responsable del restaurant Semproniana. Reconeix que la cuina professional “sempre ha sigut territori d’homes”. “Fins i tot ara, per una qüestió de conciliació. I, tot i que hi entren moltes dones, hi ha un moment de conflicte. La maternitat fa que les dones s’escapoleixin de la cuina professional per una qüestió d’horaris, que són molt durs”, reconeix. “A casa la cuina és de les dones, però això està canviant molt. En les parelles que es reparteixen les feines de casa de manera equitativa, observo amb sorpresa que la cuina i la compra se l’està quedant l’home i la dona s’ho treu de sobre. Ella fa la neteja o la planxa. Hi ha hagut una fugida dels fogons molt sorprenent”, diu. En el seu cas, quan els fills eren petits, ella s’encarregava a casa de la cuina, la compra i la gestió domèstica, mentre que el seu marit és qui portava els fills al metge. “També es va quedar com a responsable de les extraescolars i els portava amunt i avall els caps de setmana”. S’ha criat entre fogons. Tot i que assegura que la seva mare “era molt moderna”, ella era la responsable de la vida quotidiana dels vuit fills, “tot i portar també les regnes de la fonda familiar”. “Els discursos me’ls feia el pare i la mare em donava l’aspirina. Els diners me’ls donava el pare i la mare em feia el petó de bona nit”, recorda. Ara considera que l’educació ha fet un pas endavant i “s’educa els nens sense rols de gènere”.

Neus Munté. Portaveu del Govern (Barcelona, 1970)

“Soc mare de dues filles bessones, de 13 anys, i quan estava embarassada era diputada al Parlament de Catalunya. S’esgotava la legislatura i un company del meu grup parlamentari, pare de bessons, em va dir que després de tenir les meves filles no em podria reincorporar a la vida política ni a la vida activa durant almenys tres o quatre anys. Quan li vaig dir que ell també havia tingut bessons i no havia abandonat la política em va dir: «És diferent perquè els cuidava la meva dona, jo soc un home». Ho deia des del convenciment més absolut”, explica Neus Munté. Quan va tenir les filles i va esgotar la baixa de maternitat, va ser el seu marit qui es va agafar la seva baixa. “Al parc infantil més d’una senyora li deia: «Pobres nenes, que no tenen la seva mare». Un home se sentia ofès per expressions masclistes però qui les proferia era una dona”. Munté, que ha ocupat diversos càrrecs polítics, assegura que a la política “hi ha masclisme” perquè hi és en “tots els àmbits de la vida”. “Però en la mesura que més dones estiguem en primera línia política, això canvia, perquè no en deixarem passar ni una”, diu Munté, que està a favor del sistema de quotes per corregir les desigualtats d’oportunitats.

Carme Lluveras. Entrenadora de bàsquet

“Quan vaig ser assistent voluntària de l’Unicaja Màlaga -Sergio Scariolo va fer una excepció perquè una dona entrés en l’ staff tècnic-, una televisió va demanar als jugadors que sortissin enmig de la pista i m’allarguessin la mopa del pavelló. Volien filmar-ho, però, per sort, vaig intuir l’escena”, explica Carme Lluveras, professional del bàsquet femení i del masculí, on ha exercit d’entrenadora, i que guarda en secret la seva edat. Ho té clar: “Les dones a l’esport fem nosa. A alguns perquè no els entra al cervell que puguem ser igual de bones i a d’altres perquè ja veuen que podem ser una amenaça i, aquí, comença el conflicte”, diu. “No se les considera com a professionals”. “L’esport és un microclima que encara no s’ha assabentat que la societat ha avançat”. No obstant, creu que encara hi ha una professió més masclista que l’esport: la de militar. Explica que a ella, des del principi, la van educar “com a persona”. “I ningú em va explicar que em trobaria amb una professió en què no estàs considerada professionalment sinó perquè tinguis una estructura física”. També creu que l’autoritat no té a veure amb el caràcter sinó que “va implícit amb la credibilitat”.

“Hi ha homes que ni se n’adonen, que són masclistes, ho fan per pura ignorància, però n’hi ha que sí. N’hi ha que comencen a veure que la dona és tan bona com ells i això els comença a preocupar”, diu. Per això considera que cal posar solucions legals. “Si la gent no ho entén, s’ha d’obligar per llei”. I garantir que aquestes lleis s’executen. “I si no es compleixen, sancionar-ho. Perquè parlem molt i, mentrestant, ells guanyen temps”.

stats