MOR UMBERTO ECO, EL SAVI INFINIT

L’humanista global

Umberto Eco, semiòleg, professor, filòsof del llenguatge, assagista, novel·lista, periodista, crític, estudiós de l’estètica medieval... o “l’home que ho sabia tot”, com el definia La Reppublica, és mort. En assabentar-me’n, vaig acabar el meu post diari a Facebook amb una de les seves cites brillants: “Els llibres es respecten llegint-los, no deixant-los en pau”. Jo el dec respectar molt, perquè els seus llibres no els deixo en pau. Vaig córrer a la meva biblioteca, on, a més de les novel·les (segurament el que menys m’interessa), tinc Lector in fabula, Art i bellesa en l’estètica medieval, Seis paseos por los bosques narrativos, Interpretación y sobreinterpretación, Socialismo y consolación i Nadie acabará con los libros, la magnífica conversa amb Carrière, entre d’altres. La meva tristesa personal és gran, com sempre que es mor un mestre, algú que t’ha influït.

He copsat, també, una sensació de commoció general per la pèrdua d’un intel·lectual respectat i admirat que va acostar el món de l’alta cultura a la cultura popular amb productes de qualitat esdevinguts autèntics fenòmens, com ara El nom de la rosa. Sovint ens sembla que arribem a conèixer les persones que hi ha darrere els llibres que llegim. En el cas d’Eco, la familiaritat amb els seus textos, les vegades que hi he tornat, que l’he fet servir en articles per desenvolupar reflexions partint de les seves, el diàleg privat i virtual que hi he mantingut, me l’ha fet imaginar com una ment desperta i crítica, sorneguera i tremendament actual: un exemple vívid de pensament humanístic global.

Eco és un dels grans pensadors de la cultura, hi ha dedicat la vida, convertint-la en una projecció de saber contínua als seus estudiants en l’àmbit de la docència, però també com a divulgador, mitjançant aportacions a la premsa i al debat col·lectiu. Ha pensat la cultura medieval i la cultura moderna, de James Bond fins a l’hipertext. En una lògica de competició de suports entre la memòria vegetal (manuscrits i llibres) i la mineral (pedra i ordinadors), va apostar per la comprensió. Va obrir espais de diàleg entre apocalíptics i integrats en la seva recerca permanent del sentit del signe.

Seguint Eco, com a professora de literatura i estudiosa dels significats, he entès la textualitat en qualsevol suport com una forma d’intertextualitat, per la seva interacció amb altres textos. Si alguna cosa ens va ensenyar Eco és com textualitat i intertextualitat descriuen el complex procés de la lectura, i examinen, no només el text en si mateix, sinó com aquest modela i incideix en l’audiència. “La lectura de les obres literàries ens obliga a un exercici de fidelitat i de respecte en la llibertat de la interpretació”, escrivia al deliciós volum traduït per Carme Arenas Sobre literatura (Destino, 2002), una festa del saber literari.

Esperem haver entès el missatge. Seguirem llegint. Seguirem interpretant, fidels i lliures. Perquè sabem que llegir és viure més. Per això li dedico la cita de Kempis que inclou a la seva catedral literària particular: In omnibus requiem quaesivi, et nusquam inveni nisi in angulo cum libro. Vaig cercar la pau arreu, sense trobar-la enlloc més que en un racó i amb un llibre. Requiescat in pace, professore!