L'economia de l'ànima
"Corren mals temps. Els fills han deixat d'obeir els pares i tothom escriu llibres ". Ciceró.
Anthony Kronman, professor de dret a la universitat de Yale, és autor d' Education's End , un assaig que té com a subtítol Why our colleges and universities have given up on the meaning of life i que mostra perplexitat pel fet que calgui explicar per què calen les humanitats. Les humanitats estan en el punt de mira des de fa temps. Ciceró, un dels seus més ferms defensors, considerava que la formació d'un orador ideal havia d'incloure un conjunt de virtuts adequades per al servei públic que s'adquirien en l'estudi de les bonnae litterae (la literatura, la filosofia, la història, etc.) i que, bàsicament, consistien en la dignitas , la gravitas i la integritas , així com l'autocontrol, la tolerància i la generositat. Amb tot, sembla ben bé que -amb comptades excepcions- sempre es té la sensació que el propi moment historic és el pitjor, és a dir, que no ens desanimem.
Més enllà de la vinculació de la desobediència amb l'escriptura de llibres, la crítica de Ciceró no és extrapolable al nostre temps. Un altre proverbi llatí que interconnecta lectura i escriptura de manera indissociable -per això és tan important el foment de la lectura- resa: Qui scribit, bis legit ("El que escriu, llegeix dues vegades"). Si tenim present els nivells de comprensió de textos que les enquestes ens diuen que tenen els nostres estudiants, veurem que si ja els costa llegir, imaginem-nos, doncs, escriure! Almenys Ciceró, en aquest sentit, pot estar parcialment tranquil, tot i que segur que estaria de dol per la devaluació progressiva de tots aquests sabers i valors que, com ha denunciat Martha Nusbaumm a Sin ánimo de lucro. Por qué la democracia necesita de las humanidades, també debiliten la democràcia.
Les humanitats han estat progressivament considerades com a supèrflues, decoratives i, per tant, poc útils. No entraré a considerar la perversió inherent a la valoració de la utilitat de les disciplines. Perquè si les humanitats són inútils , llavors el que s'ha estat explicant a les aules de les facultats d'economia i empresa en els últims anys, que és on es deuen haver format els que ens han portat a la crisi que patim, tampoc no sembla que hagi estat de gaire utilitat, si més no vistos els resultats. Sigui com sigui, és indubtable que s'ha fet una aposta per la tecnologia i la ciència per damunt de les humanitats creient, erròniament des del meu punt de vista, que les humanitats no serien permeables al discurs tecnològic. Ben al contrari, com ha argumentat Stanley Fish recentment (13/6/2011) a The New York Times amb el seu article "El triomf de les humanitats", ens hem estat preocupant pel destí de les humanitats que estaven, institucionalment parlant, en caiguda lliure, quan potser alguna cosa està començant a canviar.
Segons aquest professor de dret i humanitats, les humanitats estan començant a moure's -per la via de les tecnologies digitals- i a colonitzar camps que suposadament les estaven desplaçant. Les geohumanitats, les biohumanitats, les neuro-humanitats, etc. són camps en expansió. Potser, conclou Fish, els gerents encara pensen que les humanitats són la província dels preciosos béns que tenen poc a oferir a aquells que carreguen amb la tasca de donar sentit al món. Si és així, s'equivoquen de mig a mig. Si les universitats renuncien a ser un laboratori d'idees, un espai de coneixement social, un fòrum d'estudi dels valors de la civilització humana per ser una mena d'autoescola que prepara conductors que no se sap ben bé cap on aniran, aleshores correm el risc d'oblidar l'essència de l'ensenyament, que no és aconseguir un lloc de treball ben remunerat -la precarietat laboral demostra fins a quin punt això pot esdevenir una quimera-; sinó assolir una formació que ens permeti innovar, reaccionar, repensar-nos i reinventar-nos. Perquè, al capdavall, en un món de canvis permanents, els estudiants que ara es formen a les aules acabaran desenvolupant feines que encara no existeixen. Per això hem de preparar-los per a l'adaptació al canvi.
Jordi Llovet, que enguany ha publicat Adéu a la universitat. L'eclipsi de les humanitats, ha afirmat: "De la mateixa manera que es busquen energies alternatives per a la mateixa supervivència del sistema, potser un dia es farà el mateix amb les humanitats". Les tecnologies digitals són una energia alternativa que no estem explorant prou, sigui per desconeixement o per prejudici, i ben bé podrien ser l'alè que dinamitzés una altra economia (que prové d' oikos, és a dir, casa , en el sentit de patrimoni, i de nemo, és a dir, administrar ): l'economia de l'ànima. Acabo amb una citació de George Steiner a Errata que rebla qualsevol consideració sobre la valuosa i necessària inutilitat de les humanitats: "Enmig de la inhumanitat i la indiferència de la història, un grapat d'homes i dones han estat posseïts creativament per la irresistible esplendor del que és inútil".
