Joan Solà: última il·lusió
La Festa de les Lletres Catalanes d'ahir va obrir amb un sentit homenatge a Joan Solà, un mes i mig després del seu traspàs. La seva mort va colpir un país que ha vist en la desaparició la pèrdua d'un intel·lectual lúcid i compromès que, pels temps que corren, no és pas poc.
Gran professor universitari, mestre amb majúscules, Joan Solà ha tingut el do de la integritat, la proximitat i la bonhomia. La vivesa dels seus ulls, la contundència de les seves afirmacions, les rialles espontànies i la gesticulació desfermada mentre bastia el seu discurs són característiques que els que l'hem tractat de prop difícilment oblidarem. Voldria destacar avui un dels seus trets constitutius: la il·lusió que en ell era -penso- un autèntic motor vital. Em feia saber aquest estiu que Empúries tenia la intenció de recollir en un volum alguns dels seus darrers textos que reunien un caràcter excepcional (des del seu discurs al Parlament de Catalunya fins a la seva última lliçó a la UB passant pel discurs del premi honoris causa que li va concedir la Universitat de Lleida o el parlament del dia de la concessió de Premi d'Honor).
Xavier Folch em comentava a la capella ardent el greu que li sabia que no l'hagués arribat a tenir a les mans, perquè era conscient de la il·lusió que li feia aquest projecte. Tenia a l'esquena una bibliografia impressionant, però aquest llibre era especial. I ell, que s'acomiadava del món amb tota consciència, ho sabia molt bé. Jo també lamento que no arribés a veure el que ara ja serà el seu darrer llibre, pòstum, perquè crec que no m'erro si dic que en aquests textos hi trobem el Joan Solà en estat pur: el lingüista, el professor, l'home de vasta cultura, l'intel·lectual global. El Solà que arrenca amb el punt d'inflexió que el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes representa en la seva carrera i en la seva vida. El premi i l'ús que en va fer, assumint un paper d'esquer cívic que una dilatada trajectòria d'articulista li permetia d'incrementar.
La seva feina diària, però, estava directament relacionada amb la convicció amb què treballava i amb una dedicació persistent, indòmita i tenaç a la llengua. Al país. Compromès, decidit i valent; va parlar sempre clar i català. Va tenir una voluntat política i cultural ambiciosa i una diàfana voluntat de mantenir la llengua catalana. La seva aportació com a lingüista, amb obres de referència i al capdavant d'equips de col·laboradors altament qualificats, és determinant.
Exercia la seva professió amb modèstia, generositat i responsabilitat. Dono fe de l'espectacle fulgurant del seu magisteri. Era un professor que escoltava els seus estudiants, els feia participar, s'exposava, s'arriscava i es donava per complet. No tenia por de contradir-se, de fer saber que l'evolució és només un senyal del pensament en acció, de la reflexió seriosa i responsable; perquè sabia que les certeses acostumen a ser sempre sinònim de l'abandonament de l'interrogar-se perpetu al qual ell s'havia consagrat. Va dubtar quasi sistemàticament, i ens va llegar el benefici del dubte com a mètode científic.
La riuada de gent que va voler acostar-se a donar-li el darrer adéu demostra que tots havíem perdut el nostre Dr. Solà. Vaig tenir ocasió de rememorar moments i anècdotes amb molta gent. La seva gent. Família i amics, excursionistes i cantaires, veïns i alumnes, col·legues i escriptors. Llavors vaig pensar en la seva il·lusió. Segur que es sentia reconfortat d'haver rebut un bany d'afecte a casa seva, a la seva alma mater, que per primera vegada va obrir les portes del paranimf a un fèretre sobri, amb una senyera imprescindible i unes flors del Montseny que li feien companyia. Darrera seu, una catifa de flors de corones institucionals i rams anònims, més segles d'història acadèmica als seus peus. Els parlaments van anar a càrrec de Sebastià Bonet, l'amic i col·lega, el seu nebot homònim i la seva invectiva llargament ovacionada pels presents, el president de l'IEC, que el va comparar amb Pompeu Fabra, i el seu emocionat cunyat. També ell hi va ser: les seves paraules van ressonar, altes i clares quan -en el darrer parlament- el rector de la UB va utilitzar l'article sobre Quim Monzó i la Fira de Frankfurt per conjurar el dolor de l'absència. Vam sentir llavors el murri, l'irònic, l'incomparable Joan Solà.
En nombroses ocasions he pogut ser testimoni de l'interès i emoció que despertava i que es pot mesurar amb les ovacions rebudes: llargues, sinceres, impressionants. Assumides amb el cap cot, amb humilitat i agraïment, amb un somriure feliç als llavis i brillantors que espurnejaven als ulls. La de la seva darrera lliçó va ser una ovació de Liceu, més pròpia dels Tres Tenors que no pas d'un home senzill que ha treballat amb la llengua i per la llengua. Joan Solà ja és un símbol, un far brillant que a molts ens il·lumina i ens guia. El meu desig aquests darrers mesos era que ho fos encara per molts anys. El meu convenciment avui em diu que ho serà per sempre.
