La torbadora bellesa del llenguatge

El darrer premi Nobel de literatura, atorgat al poeta suec Tomas Tranströmer, ha tingut dos factors d'impacte sobreafegit que, curiosament, no tenen a veure amb la polèmica que de manera quasi habitual envolta els Nobel. En realitat, segons la importància del premi -i els Nobel la tenen garantida-, la polèmica està servida perquè els premis sempre representen un reconeixement i concedeixen visibilitat.

Des del 1901, el premi Nobel de literatura es concedeix a la trajectòria literària d'escriptors d'arreu del món i en diferents llengües. Hi ha hagut Nobels de literatura en polonès, àrab, txec, hongarès, turc, japonès, hebreu, jiddisch, serbocroat, finès, danès, noruec, bengalí i occità, a més a més de l'anglès, el francès, l'alemany, el rus, el xinès, l'espanyol i l'italià. El català brilla per la seva absència. I no és pas a causa d'una manca de candidats: els asseguro que el planter és espectacular. La mancança, en aquest cas, és d'estat al darrere. En qualsevol cas, la recopilació de tots els guanyadors configura un determinat llistat canònic de literatura mundial i multilingüe que -hem de pensar- agrupa els grans escriptors del segle XX i el que portem de XXI. Però si ens fixem en la nòmina ens adonarem de seguida que la llista delsescollitsgenera, com a mínim, controvèrsia i debat. Ja se sap que quan es fan llistats i es produeixen eleccions dutes a terme a partir d'un jurat X, el resultat final és indefectiblement discutible i, amb tota probabilitat, esbiaixat.

Aquest és el principal problema a l'hora de fer una tria, d'elaborar una llista, de confegir un cànon. Alhora, però, no hi ha cap altra manera de procedir. Podríem preguntar-nos: ¿el Premi Nobel de literatura actua com una mena de cànon universal? I, encara, ¿fins a quin punt ha actuat el premi a l'hora de confegir un cànon que, segons com es miri, sempre és doble: nacional i internacional? Els escriptors seleccionats ho són sempre en una llengua i una nacionalitat -tot i que hi ha casos en què això no coincideix i ja és, per si sol, un motiu de polèmica: seria el cas, per exemple, de Gao Xingjian, que el va guanyar per França tot i que el seu idioma d'escriptura és el xinès i la seva nacionalitat d'origen és la xinesa. Els cànons mai no són purs, no es tracta d'una mena de selecció natural de tipus darwinià en la qual sobreviuen els més forts, ajudats pel pas del temps. Tot cànon té una validesa determinada, una data de caducitat que depèn dels gustos d'una època. Perquè si es basa en criteris d'ordre estètic, el llistat serà susceptible de patir les mateixes variacions que experimenti el mateix concepte devalor estètic, que no és ni atemporal ni universal i que està lligat a un moment històric i a un espai cultural determinat. Posem per cas Espanya. La seva nòmina canònica la conformen Echegaray, Benavente, J.R. Jiménez, Aleixandre, Cela i l'hispanoperuà Vargas-Llosa. Si fóssim nosaltres, hauríem fet la mateixa tria? Constitueix un cànon literari espanyol homologat? El debat està servit i, val a dir-ho, no afavoreix gens la seva qualitat literària, sinó més aviat la dimensió conjuntural, estratègica i, per què no dir-ho, també ideològica de qualsevol tria.

Però he anunciat dos factors d'impacte en relació amb el Nobel de literatura d'enguany. El primer té a veure amb el fet que el poeta va patir fa uns anys un ictus que no li permet comunicar-se fluidament amb el món. Aquesta impossibilitat comunicativa amb el llenguatge oral no li impedeix continuar fent ús de la paraula amb força, vigor i intel·ligència. L'altre factor ha estat l'atzarosa coincidència de la concessió del premi amb la mort de Steve Jobs. Aquell dia jo era a París per fer una conferència i vaig voler retre'ls un homenatge, de vida i de mort. Amb uns versos de Transtömer que resen: "Una ombra immensa carregada per la foscor que vaig trobar en un parell d'ulls", projectats sobre l'esquela de la pàgina web d'Apple per a Jobs (el seu rostre, el seu nom, les dates de naixement i de mort, sobre un fons blanc). Els vaig agermanar tots dos, que han sabut mostrar-nos la torbadora bellesa de les paraules i de les màquines.