DONA’M JOC

Comencen l’escola i els somnis

Primer dia d’escola. Aquella sensació que s’han acabat les vacances d’estiu i un racó dins teu té unes ganes infinites de tornar a classe, de veure els companys i companyes, de saber què han fet durant les vacances, de veure si han canviat o si estan exactament igual que l’últim dia de curs. Vols tornar a començar la rutina.

La professora intenta posar ordre i intenta trobar el silenci dins l’enrenou del retrobament i les abraçades mentre tothom va agafant lloc i es deixa caure a la cadira.

La professora llança una pregunta a l’aire: “¿Durant l’estiu heu pensat què us agradaria ser quan sigueu grans?” Jo, amb tota la meva il·lusió, aixeco la mà i gairebé el cul de la cadira i, amb la complicitat de la mirada de la profe, que em cedeix la paraula, dic ben fort: “Jo de gran vull ser futbolista”.

M’havia passat tot l’estiu jugant al càmping amb els meus amics i sabia que volia dedicar-me a ser futbolista. Encara recordo l’instant i crec que el pitjor de tot va ser la cara de la meva professora, que no es creia el que acabava de dir. Estic segura que esperava una resposta habitual en aquella edat. ¿Com podia ser que una nena de 10 anys pensés en jugar a futbol? Només va saber contestar-me un “Molt bé, però hauràs de buscar una feina amb què et puguis guanyar la vida, no deixis d’estudiar”.

La meva cara i les meves ganes de començar l’escola crec que van quedar paralitzades en aquell precís instant. No vaig saber entendre què m’estava dient, i vaig decidir continuar fent la meva.

Ara, gairebé 20 anys després, sé del cert que si una nena aixeca la mà i diu que vol ser futbolista no se la miraran amb cara de “pobreta” ni amb cara de pena, sinó que podran ajudar-la a buscar referents i orientar-la cap al que vol fer, perquè avui dia les noies futbolistes són una realitat.

Sí, ho sou. Ara ningú no us podrà dir mai que no podeu aconseguir ser el que vulgueu ser. Després de tants anys puc dir que he sigut futbolista i que també he estudiat, però -que us quedi clar- no he estudiat per guanyar-me la vida -perquè no crec que en cap moment l’hagi perduda-, ho he fet perquè m’agrada i perquè en tenia ganes.

Ah, per cert: a més de l’escola, aquest cap de setmana també comença la Lliga Iberdrola. Ja us aniré explicant per aquí com em sento mirant els partits per la televisió o des de la graderia i sense posar-me els guants després de tantes temporades.

Etiquetes