Amparo Baró esgota la seva última vida
BarcelonaL’actriu Amparo Baró (Barcelona, 1937) va morir ahir a les 8 del matí, amb la discreció de què havia fet gala al llarg de la seva carrera. No s’instal·larà capella ardent a cap teatre de Madrid, per decisió del seu nebot, i la vetlla es farà al Tanatori Nord de la capital espanyola. Tanmateix, tan bon punt va transcendir la notícia, el seu nom es va convertir en trending topic mundial a Twitter, on admiradors i companys d’ofici van destacar-ne el talent, la força, la tenacitat i la generositat. Van ser els papers televisius a les sèries 7 vidas (1999-2006) i El internado (2007-2010) els que li van donar aquesta gran popularitat en el tram final de la seva carrera, sobretot entre els més joves. Va ser un acte de justícia artística per a una actriu que, quan es va ficar en el paper de Sole, ja feia 40 anys que es dedicava al teatre i al cinema, resolent de forma impecable papers dramàtics i còmics.
Amparo Baró va néixer a Barcelona en plena Guerra Civil. Tot i les dificultats familiars, va poder matricular-se a la facultat de Filosofia i Lletres, que li va servir per descobrir la seva vocació al Teatre Espanyol Universitari. Va debutar el 1957 a la companyia Windsor i aviat li va arribar el cop de sort: Adolfo Marsillach li va proposar que substituís la primer actriu, Amparo Soler Leal, que tenia apendicitis. Se sabia el paper de memòria. L’arrencada de la seva carrera aniria molt lligada a l’actor i director català, i a l’escriptor Jaime de Armiñán, tant al teatre com a la televisió. Amb ells va interpretar un grapat de títols que la van dur de gira per Espanya. Amb la mateixa companyia Windsor va fer al salt a Madrid, on va desenvolupar tota la seva carrera. Paral·lelament va començar a treure el cap de forma habitual a la televisió, en sèries dels anys 60 i al teatre televisat d’Estudio 1.
L’actriu no recordava haver estat mai sense feina. El 1965 va arribar a crear companyia de teatre pròpia -de vida fugaç- i va interpretar textos clàssics i contemporanis, des d’Ibsen, Molière, Lope de Vega i Calderón de la Barca fins a Lillian Hellman, Peter Schaffer, Neil Simon i David Hare, entre d’altres.
Era un clàssic dir que el cinema l’havia desaprofitat. Va debutar el 1957 amb Rapsodia de sangre d’Isasi-Isasmendi i al llarg dels 60 va passar per comèdies populars amb personatges prototípics. Des dels 70, es poden rescatar títols comptats, com El bosque animado, de José Luis Cuerda (1987); Las cosas del querer, de Jaime Chávarri (1989); Boca a boca, de Gómez Pereira (1995), i Siete mesas de billar francés, de Gracia Querejeta, que li va valer el Goya l’any 2007 a la millor actriu de repartiment i la va “reconciliar” amb el setè art. També és cert que havia reconegut “l’error” de dir “no” a Almodóvar i Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón : “No me’n penedeixo. Quan em van donar el guió vaig dir: «Però això què és? Aquest no està bé del cap». I no m’ha trucat mai més”.
Al costat de Carmen Machi, Blanca Portillo i Javier Cámara, la televisió la va seduir, va donar a conèixer el seu talent còmic -i un caràcter cínic i malcarat, de roja proletària que deia que no encaixava en la realitat-, li va valer desenes de premis i fins i tot la va impulsar a actuar de monologuista en xous com El club de la comedia. S’hi sentia còmoda, feliç, no tenia càrrec de consciència. Però quan Gerardo Vera li va proposar protagonitzar Agosto va sentir que era hora de tornar a casa, al teatre. El seu mèrit, deia, era que havia viscut com havia volgut.
