Àngel Llàcer: “Que jo ompli la Sala Gran del TNC pot ser molest per a algú”

BarcelonaL’Àngel Llàcer ens rep al camerino del Teatre Nacional en una de les últimes funcions de Molt soroll per no res, un Shakespeare en versió musical que ha sigut un èxit de públic rotund (96% d’ocupació mitjana a la Sala Gran!) i que ja s’ha reprogramat per a la temporada que ve. Cinc dies després d’abaixar el teló, l’aixeca un altre dels seus hits, El petit príncep, que torna a la Sala Barts amb tres premis Butaca i 50.000 espectadors sota l’ala. “Hem aconseguit fer d’un llibre molt reflexiu un espectacle absolutament emotiu, que hi vas i plores. Ha triomfat perquè connecta amb tu, amb el que et commou, les persones que ja no hi són...”, diu.

Quina és la clau dels seus èxits teatrals?

L’actitud del “no passa mai res”. Si no tens por i no hi tens res a perdre, no passa mai res. Jo tinc una teoria sobre els actors i les actrius. Per què elles sempre són millors? Perquè arrisquen més. I per què? Perquè en aquesta societat masclista a les dones us han fet creure que sou menys, teniu aquesta consciència de no tenir res i, per tant, podeu arriscar, i qui arrisca aconsegueix l’èxit. Jo no tinc un prestigi i, per tant, vinc aquí a la Sala Gran del Teatre Nacional a fer feliç la gent. M’ho encarreguen suposo que perquè hi vingui públic, cosa que és molt afalagadora.

Diu que no té prestigi.

No l’he aconseguit encara. Perquè, qui és l’Àngel Llàcer? Si em vols desprestigiar ho tens tan fàcil com dir: “aquell pallasso de la tele”. La gent que ha treballat amb mi, no ho diu, això, tots hi tornarien. Però el prestigi és de cara als altres, jo no em dono importància. Per fer el Molt soroll has de tenir molt poca vergonya.

Sempre hi ha el risc de no omplir.

Però jo faig coses que arriben.

Com ho sap, que arribarà?

Si a mi m’agrada.

Té un sentit comú molt comú?

És el que més tinc. És el que fa que les coses funcionin. No sóc gaire artista, no m’invento res, no tinc una visió. Tot va sortint a partir del text.

També té sentit de l’espectacle.

Exacte. Perquè m’avorreixo molt de pressa i perdo l’interès aviat. A la tele em passa igual, sé quan haig de parlar, quan no, quan he de rematar... Ho vaig aprendre a Tú sí que vales, que és la feina més difícil que he fet mai a la tele.

Tot èxit té un peatge. Quin té haver omplert la Sala Gran?

Només és alegria... Però no he disfrutat aquest èxit al TNC com el d’ El petit príncep. Perquè aquí la gent jutja molt més, però els nens no, i les seves famílies tampoc. Quan envaeixes l’espai d’algú altre, diuen: “De què, l’Àngel Llàcer?” Que jo ompli la Sala Gran pot ser una mica molest per a algú. I a mi això m’afecta molt. L’Àlex Rigola em deia als Butaca: “Com més bé et vagin les coses, més enemics tindràs”. Jo no havia notat la gelosia ni l’enveja de ningú, perquè jo no n’he tingut mai, ni he criticat, ni m’he ajuntat amb gent així.

És que hi ha opinions diverses sobre què ha de fer el teatre públic. Ha de fer aquesta obra?

I tant. L’ha de fer. És el primer pas per acabar anant a una obra del Xavier Albertí. El teatre són moltes coses i una és l’hàbit d’anar al teatre. A més, és un Shakespeare i no l’he traït en absolut, hi he posat uns mariners i unes cançons, per jugar, perquè és un joc.

El van fitxar amb la condició que aparegués a l’obra. Per què? ¿La seva presència garanteix públic que habitualment no va al teatre?

Crec que no, perquè està demostrat que si surts a la tele i després fas una merda, no hi va ningú. Però potser tenien aquesta percepció. No ho sé. Sense voler, m’he creat una imatge que ha arribat a molts públics. Els nens em coneixen per l’aviador d’ El petit príncep, els pares evidentment em coneixen i als joves els encanto perquè dono aquesta sensació de llibertat, de fer el que em dóna la gana.

És un dels personatges més polifacètics del món de l’espectacle.

La televisió és la loteria, perquè no haig de fer res. Tal com sóc ara, sóc allà. I és una manera de guanyar-me la vida molt fàcil. Però és una sort que m’he muntat jo per no pervertir el teatre, que és la meva vocació i és el que estimo.

A la televisió espanyola és diferent que a la catalana, oi?

Jo també ho penso. L’idioma et fa canviar. És que a la televisió d’allà has d’arribar a gent de molts tarannàs i els catalans som d’una manera. M’he adonat que hi ha molta gent que necessita estimar i la televisió no els dóna això, no hi ha un espai per a l’emoció i jo el vull fer, però no em deixen. A mi m’agraden les persones, per això m’agrada el teatre, i per això no dirigeixo saraus, concerts i esdeveniments. No vull muntar espectacles, vull conèixer persones.