La Barcelona dels 70, generosa i sensual

Barcelona“Quin gust recordar els anys setanta!”, exclama el poeta Biel Mesquida en el text que obre el llibre d’Albert Fortuny. És la sensació que amara de principi a fi el recull de fotografies Anys 70... Barcelona (SdEdiciones), un àlbum personal que recull escenes de la vida quotidiana i de la cultura underground d’aquella dècada, però sense una voluntat exhaustiva ni historicista -no hi ha cap polític ni cap acte dels que es diria que van marcar una època.

El llibre arrenca amb fotografies de la primera autopista de dos carrils en la seva entrada a Barcelona (l’actual C-33). Recorre barris perifèrics que estaven en transformació -dels camps de Santa Coloma al rentador de la Zona Franca, de les barraques de la Perona a les cotxeres dels tramvies- i entra fins al bell mig de les Rambles, la Mercè o la Diagonal. “Es veu que s’estava començant a modernitzar Barcelona, però encara existien les velles estructures de la ciutat”, explica el fotògraf. La imatge d’una cabina telefònica plantada al mig d’un camí de Torre Baró és molt il·lustrativa (1971).

“La primera part és arquitectònica i la segona més de vida”, diu Fortuny. De vida en la Barcelona “generosa i sensual” que descriu Mesquida, un lloc d’efervescència cultural que bevia d’influències europees i pel·lícules de Perpinyà, que acollia intel·lectuals, hippies, punkies i okupes, i on a la Rambla es reclamava “Llibertat sexual, amnistia total”.

L’altra ‘gauche’ de Zeleste

El primer encàrrec professional d’Albert Fortuny (Barcelona, 1946) va ser la portada del primer disc de Pau Riba, Taxista. Després s’especialitzaria en el sector editorial i en la fotografia d’arts escèniques. Algunes de les imatges d’ Anys 70... Barcelona van sorgir de les sessions que feia per encàrrec -les dels barris eren a petició de l’Ajuntament de Barcelona o la de la sala de recompte de diners de Banca Catalana, d’una editorial- però la majoria sorgeixen del seu entorn més íntim i són inèdites.

Si Biel Mesquida aboca a raig tots els noms que li vénen a la memòria -Nico, Pau Riba, The Beatles, Jacques Brel, Gato Pérez, Barbara, Janis Joplin, Smash, Raimon, Jimi Hendrix, Brassens i fins a quaranta referents-, Fortuny encadena de la mateixa manera els retrats en primeríssim primer pla de Vicky Peña, un pelut Mario Gas, Núria Espert, Romy, Marta Angelat, Jeanne Moureau, Leonard Cohen, José Maria Nunes, Josep Maria Castellet, Carlos Barral, Salvador Espriu, Biel Mesquida i Pep-Maür Serra. “Crec que hi ha molta iconografia política dels 70, de manifestacions, de la Transició, i per altra banda, n’hi ha de la Gauche Divine. Però sense treure’ls mèrit, cal dir que no van ser els únics. La gent de classe alta anava al Bocaccio, i els que no, anàvem a Zeleste. I aquests van fer tant per la Transició com la Gauche Divine”.

La fotografia de Pau Riba al metro llegint el Tele/eXprés amb una portada que diu “ Franco ha muerto ” marca el punt d’inflexió de la dècada. “Fins al 1975, tot era molt soterrat. Només Zeleste era un vedat on podies fer el que volies i, si no, a les cases particulars. Després va ser la conquesta del carrer”, explica. Ho certifiquen imatges de la Mercè, la Fira d’Abril, la vedet Christa Lem, l’experiment anarquista del Saló Diana, personatges com Ocaña i un parell de fotos de drogues.

Un documental fotogràfic

“M’he pres el llibre com un documental, una foto va darrere l’altra com si fos una seqüència”, apunta el fotògraf. La tria de les 139 imatges respon a criteris fotogràfics, no temàtics. “Jo duia la càmera penjada”, recorda, per explicar l’espontaneïtat dels retrats. En aquella època es van popularitzar els materials d’alta sensibilitat, cosa que permetia treballar amb llum natural, sense flaixos ni focus. “Això em va donar una llibertat creativa molt diferent”, afirma. Igual com un viatge al Brasil el va convèncer que “el món és en color” i de mica en mica va deixar el blanc i negre, i al llibre ja n’hi ha mostres. “Jo cremo etapes”, admet. Als 80 va girar full, igual com la febre dels 70 també es va esvair.