Carta blanca al geni de Carles Santos
BarcelonaEl director del Teatre Nacional, Xavier Albertí, s’acosta a Carles Santos i el saluda amb un efusiu “Mestre!” seguit d’una abraçada llarga i dos petons. Després explicarà que el músic és un dels seus “ídols, mestres, referents” a més d’“una figura clau de l’aventura escènica” de l’últim mig segle. “Sant Santos”, li diu. Elogis que secunda fil per randa el director del festival Temporada Alta, Salvador Sunyer, que a més aprofita l’avinentesa per lamentar que “el país hagi sigut extraordinàriament injust” amb Santos perquè el Liceu encara no li ha encarregat una òpera. Crítica a la qual s’apunta sense mitges tintes Albertí.
Davant els afalacs, el músic de Vinaròs, de 75 anys, manté un silenci entre indiferent i elegant, i assegura que això del Liceu “no és una obsessió”: “Hi ha coses que passen i altres que no”. Tan indesxifrable com quan parla del seu nou espectacle, Patetisme il·lustrat, que divendres s’estrenarà a El Canal de Salt i aterrarà a la Sala Tallers del TNC del 19 de novembre al 6 de desembre.
Després de llançar globus sonda afirmant que començaria l’espectacle destrossant un altre piano, finalment ha anat per altres camins. “Als anys 70 això tenia sentit i ara ja no”, afirma. El principal repte que s’ha imposat és la “precarietat conceptual”. Hi intervenen un pianista sense piano (ell mateix), una ballarina que no pot moure’s sobre un terra pla (Dory Sánchez), una percussionista que no té cap instrument de percussió a mà (Núria Andorrà) i una actriu a qui col·loca “en un lloc incòmode físicament”, diu la víctima, Mónica López, habitual dels seus inclassificables muntatges. Tanquen el cercle virtuós l’escenografia i el vestuari de Montse Amenós. “Tots estem fora [de lloc]. No faig res. No toco el piano, ni canto, ni parlo. És difícil no fer res -es queixa l’autor-. No tens on agafar-te”. El que sembla segur és que sonarà música i que ha viatjat als anys 70 i al so brut de les cintes magnetofòniques.
Mónica López explica que Santos s’ha mantingut pràcticament en silenci durant les cinc setmanes d’assajos, convidant les intèrprets a explorar nous camins: “Si un actor fa una declamació perfecta, ell s’avorreix -diu López-. Busca que no prenguis decisions, que quan creguis que ho has trobat, ja no et serveixi. I l’esforç físic: quan estàs cansat no penses i et surten coses”.
El director ha aconseguit l’objectiu: “Que l’obra no es pugui explicar -diu-. No hi ha argument; encara sóc de l’escola Brossa. I no hi ha referents socials. Però musicalment i culturalment hi ha moltes referències nostres. Els primers deu minuts al públic li costarà saber per on va. Superat això, cadascú tindrà les claus per fer-ne una lectura pròpia”. I el títol? “Patetisme es refereix a mi -afirma sense ironia-. Però hi ha competència”.
