Dilemes al voltant de la trentena

BarcelonaPulmons és una d’aquelles produccions nascudes de la tossuderia d’una companyia independent (Sixto Paz) que acaben tenint un recorregut insòlitament llarg gràcies al boca-orella. Es va estrenar fa un any a la Sala Beckett, on es va reposar al maig i, després de fer gira, aterra a l’Espai Lliure del 7 al 18 de gener. Conversem amb Carlota Olcina i Pau Roca -recuperat precisament d’una pulmonia- a partir del tema principal que aborda l’obra: ¿ha arribat l’hora de tenir un fill?

Formar una família

Carlota Olcina: “Ens ho plantegem, per edat i perquè hi ha coses que tens clares sobre la teva vida. Jo no tinc cap dubte que en vull, perquè és el que em connecta amb el que és animal i dóna sentit a la vida. Però també a vegades he pensat que és egoista tenir un fill, dur una personeta aquí sense demanar-l’hi...

Pau Roca: “A mi encara no m’han convençut que el món sigui tan terrible per no portar-hi un fill. Esclar que hi ha merda, però... no hi dono tantes voltes. El fill que vingui aguantarà el que toqui. Jo en vull tenir, però no sé si és millor tenir-los tard o aviat. Tinc el 50% d’arguments a favor de cada cas”.

Teatre vs. televisió

C.O.:“Feia tres mesos que era a Nova York quan em va trucar en Pau per fer Pulmons. Havia emprès un viatge personal, bastant lliurement, i li vaig dir: “Ara?” La vaig llegir en una nit i vaig pensar que se’n podia treure molt suc, que la gent s’hi podia sentir identificada i professionalment era un treball interessant. Et guies per la intuïció, pel que sents a dins. Si en tens l’oportunitat, és interessant poder triar què fas. M’agrada donar-me un temps per pensar per què faig les coses i ser honesta amb el que m’agrada, el que em motiva, el que em mou, el que crec.

P.R.: En aquest país és difícil plantejar-te una estratègia de carrera. Pots dir no, però també depèn de la butxaca. No cal portar-ho al límit, però si els actors catalans de la meva edat cobréssim igual per fer una sèrie o per fer teatre, faríem moltes menys sèries. Perquè és molt fàcil apassionar-te i implicar-te en una obra que t’agrada. Hi ha sèries que acaben sent meravelloses, però d’entrada penses: “Diners”. Al teatre ets mileurista.

C.O.:“La feina a la televisió també et dóna moltes coses. Però de vegades t’agradaria que es treballés amb més temps, per aprofundir més”.

Pensar en el públic

C.O.: “El teatre és l’essència, la base. És important sentir el públic durant l’obra. La nostra feina no té cap sentit si no la fas per a algú. I és tan trist que hi hagi impediments que fan que les sales es quedin buides...”

P.R.:“Hi ha bastants drames. A part del 21% d’IVA, també com es reparteixen els diners dins el sector. Jo tinc la sort que el teatre que m’agrada és un teatre que vol ser entès per tothom. No m’interessa un teatre que no entengui de què va. Vinc d’estudiar cinema a l’Escac i per mi el públic és sagrat. Això no vol dir que hagis de fer coses faciletes. Es tracta d’explicar una cosa que a tu t’importi i creguis que pot ser important per a la gent. Ara voldria trobar una obra sobre com estan canviant les relacions. El Tinder fa molta por. En teatre hem d’explicar coses com Black Mirror.

La feina i la vida

P.R.:“Si hi ha una sèrie que t’encantaria fer i és a Madrid dius: «Que bé, però si funciona... ja em puc oblidar de Barcelona»”. El dilema és: ¿després et quedes a Madrid o no? Jo tinc clar que viuré aquí. Quan s’acaba una sèrie hi trobo un punt bo: torno a casa”.

C.O.: “Jo hi he viscut quatre anys i mig. La nostra feina és una filosofia de vida, no tan sols una professió. Sempre estem exposats a moure’ns. Vida i teatre es mesclen. El que interpretes va molt de bracet amb el moment vital que vius. I també t’arriben coses que potser tu no estaves buscant i et donen un coneixement...

P.R.: Això passa molt. És el més maco. Ens modelen més els projectes a nosaltres que no al revés.

C.O.: Jo vaig créixer a El cor de la ciutat, dels 17 als 24 anys, i em va marcar més del que em pensava, fins i tot la personalitat. Era molt lliure, descarada, i em vaig tornar més tímida, reservada. Ara ja és molt diferent, però és curiós com la gent se’n recorda. Tenen una memòria fotogràfica brutal!

P.R.:“A mi Ventdelplà em va agafar cap als 20 i recordo pensar molt: «Que això no t’influenciï»”.

C.O.:“És quan necessites més la família i els amics perquè et recordin d’on véns”.