08/10/2015

Ferran Barenblit: “Assumeixo tota la història del Macba”

6 min
Ferran Barenblit: “Assumeixo tota la història del Macba”

BarcelonaTot just fa cinc dies que Ferran Barenblit ocupa el despatx del director al Macba. Torna a Barcelona després de set anys al centre d’art Dos de Mayo de Móstoles, on va aterrar després de passar sis anys dirigint el Centre d’Arts Santa Mònica. No ve a encetar una revolució -la temporada 2015-16 estava pràcticament tancada i la mantindrà-, sinó per posar nous accents al museu.

Arriba a la direcció després de tres processos traumàtics per al Macba: la crisi que va acabar amb la dimissió del director, les retallades que van afectar la plantilla i la mort del president de la Fundació. Com ho encarrilarà?

Vinc amb un projecte de futur; si no, no hauria vingut. Aquest ha sigut un any clau, per tot el que dius i per les eleccions que afecten les tres institucions consorciades, però jo penso en el que ha de ser el Macba d’aquí cinc, deu o vint anys. Hem de posar el rellotge a l’hora, mirar què ha canviat en aquest temps i fins a quin punt la centralitat de la narrativa del museu és on hauria de ser el 2015 o si s’ha de revisar. No tinc la resposta; això serà un procés de diàleg. Les idees d’un museu no surten del despatx del director de manera messiànica.

Quan va esclatar la crisi va ressorgir la idea que un dels problemes del museu podria ser fundacional, la seva constitució.

La fórmula de consorci i fundació privada té una singularitat que, per a mi, és un privilegi i és positiva: s’hi poden fer visibles moltes de les tensions i conflictes, anhels i desitjos actuals, en el sentit positiu.

Se sol criticar que no hi hagi el teixit artístic o els treballadors.

El director ve per liderar la institució i executar un projecte, però la institució són els membres del consell i ells han de decidir sobre aquesta qüestió. Ara bé, em sembla un debat raonable.

Quina és la seva ambició al Macba?

Pilotar un servei públic que posi en marxa i reflecteixi un pensament crític i que camini de la mà de la ciutadania perquè tots plegats siguem més crítics, ambiciosos, autònoms, més emancipats com a ciutadans.

¿Per emancipar la ciutadania cal que el Macba tingui més públic?

¿Vull fer un projecte atractiu que aporti més públic? Sí. Però l’assistència no és l’objectiu sinó la conseqüència d’una programació i una institució atractives en què els ciutadans es vegin reflectits, que sigui seva, amb un discurs compartit.

Diguem-ho així: ¿el Macba ha atret el seu públic potencial?

Encara no sé si té el públic a què aspira. Som en un país que tot es compta per milions, els premis i els manifestants, tot. A vegades inflem les coses: hi ha museus extremadament significatius i ben arrelats en els seus contextos que no tenen els visitants que té el Macba. Per a mi la clau serà crear vincles molt forts amb grups concrets de persones. Pensar en la institució cultural com a generadora de productes per a consumidors és donar-nos per perduts davant de l’avanç del capitalisme global i és un camí equivocat perquè probablement les expectatives de cadascú són molt diferents. El ciutadà vindrà si se sent emocionalment lligat amb alguna cosa que passa a la institució. A Móstoles vam crear microcomunitats. Si parles a tothom, no parles a ningú. Has de parlar a cada persona que entra i crear relacions molt afectives.

¿Una d’aquestes comunitats serà el teixit artístic? Com s’hi acostarà?

Barcelona és una ciutat d’un teixit molt dens que té molts espais per expressar-se. Caldrà mirar aquest mapa i la relació que s’estableix amb els agents. No hem d’atreure el teixit artístic cap aquí, ens hi hem d’inserir nosaltres a dins. Jo ja defensava quan treballava al Santa Mònica que la ciutat necessita un lideratge clar, amb un centre d’art que ocupi el paper que el museu no ha d’ocupar. No crec que existeixi i ja ho defensava fa 13 anys. Llanço la pregunta: on són els artistes que d’aquí quinze o vint anys haurien de tenir una retrospectiva que els consolidés al Macba? Dispersos. Però això no és el museu qui ho ha de definir, perquè no ha de fer política cultural sinó liderar una constel·lació.

¿El Macba ha hagut d’escollir entre tenir influència internacional i aliances al món, o bé la proximitat al ciutadà i al teixit artístic d’aquí?

No crec que una cosa vagi en contra de l’altra, però pot ser que l’èxit internacional que va tenir eclipsés el seu pes local. A vegades em sembla que demanem una mica massa als museus, que responguin a totes les necessitats. I em pregunto si cada museu a Europa ho fa.

¿Està d’acord amb l’afirmació que Barcelona ha perdut pols creatiu?

Crec que hi ha un punt de nostàlgia d’un passat molt intens, quan tots els ulls del món estaven fixats en la ciutat. Però potser la normalitat és ara; no es pot ser líder sempre. I també hi ha una certa autoestima que cal enfortir. Però el que és important són les idees que estem generant, no pas com se’ns veu al món o si som capaços d’organitzar uns Jocs Olímpics cada quatre anys. El que és important és pensar què estem fent, quins discursos es posen en marxa, quina capacitat d’atracció tenim. Parlem del què i del com, més que no pas a qui ho destinem. Això ja vindrà.

¿Els museus han de canviar el discurs i la manera d’acostar-se i fer participar el ciutadà, en paral·lel a l’evolució que estem veient en la societat i la política?

Absolutament, sí. El museu és un laboratori on es poden assajar noves institucionalitats. A més, l’art moltes vegades reflexiona sobre això. A nivell pràctic, esclar, no vol dir que se’n puguin treure conclusions com si fos un manual d’instruccions. Però m’agrada pensar que un museu pot fer l’efecte papallona: vull pensar que la pròxima revolució començarà en un museu. Només per penjar quadres no val la pena treballar.

Això implicarà anar més enllà de l’exposició. Què més hi haurà?

Hem de desterrar la idea que l’exposició és una categoria superior del treball d’un museu. Totes les esferes han de tenir una jerarquia similar: l’educació, els programes públics, les publicacions, arxius, biblioteca i la col·lecció, que és el que quedarà d’aquí cinquanta anys.

Què compra del que hereta?

Tot, i amb molta alegria. No vinc a trencar amb res: assumeixo tota la història del Macba i construeixo sobre unes bases extremadament sòlides, que són certes dinàmiques institucionals i desenvolupaments temàtics. Aquest museu ha determinat molt del que ha passat a nivell local i global, ha tingut un pes en el món de l’art. Per això hi ha tantes mirades posades sobre el Macba.

Quines línies artístiques abordarà?

Continuarem definint un espai de pensament antihegemònic que pugui mirar la història de l’art des de discursos que van passar desapercebuts en el seu moment i que tenen una rellevància artística i política molt important, cosa que va encapçalar Manolo Borja-Villel i que va continuar Bartomeu Marí. Dins d’això, els subtemes que penso desenvolupar són tres. Un té a veure amb les cultures populars contemporànies: què va passar a partir dels 70 quan eclosiona una ciutat que era una festa i que crea unes subcultures molt fortes. Després m’agradaria mirar què ha passat en el trànsit de la modernitat a la contemporaneïtat que ha fet que es perdin somnis, anhels, esperances i el món utòpic que ens plantejàvem (el socialisme, capitalisme, la Transició...). El Macba pot ser un espai de resistència davant una certa estandardització i homogeneïtzació, també de les emocions. Thatcher deia als 80: “ There is no alternative ”. Doncs potser sí, que n’hi ha. Els comissaris indis de Raqs Media Collective ho diuen així: “No podem deixar que el futur sigui captiu del present”. La tercera pota té a veure amb el temps, el cos i el valor polític del cos i això ens porta a la performativitat. També hem de mirar al passat, els 50, 60, 70. I crec que la trama discursiva d’un museu ha de ser prou sòlida per poder admetre contradiccions. Es demana un discurs massa tancat, com si hi hagués una clau mestra que obrís totes les portes.

El museu s’ha d’ampliar, però diria que ja no anem sobre terminis.

La idea interessant és que un museu que va néixer fa 20 anys implantat al mig del Barri Xino abraça la plaça que l’ha vist néixer. Em sembla una metàfora. No sé l’estat d’execució del projecte ni el pressupost, però aquí hi ha molt marge per pensar. Un museu amb una plaça al centre sona molt temptador.

stats