L’‘Electra’ de Palau i Fabre viatja del franquisme a la universalitat
BarcelonaTot i la magnitud de la figura de Josep Palau i Fabre, la seva obra encara ha de viure una nova primera vegada. Aquest dimecres entrarà per primera vegada en un teatre públic, amb tots els ets i uts, una obra clau de la seva producció teatral: Mots de ritual per a Electra (1958). Reconegut sobretot com a poeta i expert en l’obra de Picasso, la seva faceta de dramaturg ha quedat relegada a un tercer pla: s’ha estrenat poc i en sales alternatives. Un dels seus grans valedors ha sigut Hermann Bonnín, que des del petit Espai Brossa el 2003 ja va muntar l’ Electra -només s’havia representat una vegada, el 1958- i abans encara La confessió o l’esca del pecat. L’altre gran defensor del teatre de Palau i Fabre és Jordi Coca: “Havia proposat 200 o 300 vegades que es muntés Mots de ritual per a Electra al TNC, però la nòvia d’aleshores em deia que no”, explica. Xavier Albertí, en canvi, s’hi va avenir i el mateix Coca va rebre l’encàrrec d’aixecar un text poètic que parteix del mite clàssic d’Electra per parlar de la justícia, la venjança i la reconciliació en el context de l’Espanya franquista.
Palau i Fabre, que va viure l’exili a França i després la resistència interior en tornar al país el 1962, pretenia il·lustrar a Mots de ritual per a Electra la “disjuntiva tràgica” de “la Catalunya escindida” -escrivia-, que feia que uns i altres exiliats es giressin l’esquena quan ell defensava que calia “acostar-los, unir-los” per a una mateixa causa. Per això, en la seva tragèdia, Electra i Orestes, que simbolitzen l’exili interior i exterior, acaben perpetrant un incest. “L’obra va més enllà de la Guerra Civil”, defensa Jordi Coca, que ha obviat les referències a Espanya i l’ha traslladat a un context més ampli, el de la Primera Guerra Mundial. “Després d’un conflicte és gairebé impossible tornar les coses a lloc -diu Coca-. Has de fer tantes renúncies que es converteix en un tabú. Les reconciliacions tenen un cost elevat que han de pagar les dues bandes”. Àngels Bassas i Dafnis Balduz protagonitzen l’obra, amb Carme Sansa, Quimet Pla, Carme Callol i Josep Costa.
Epicentre: recuperar el patrimoni
L’ Electra de Palau i Fabre -que es veurà només del 6 al 17 de maig- és una de les tres obres que tanquen la temporada del TNC, que s’inscriuen en l’epicentre d’aquesta temporada: la recuperació del teatre del primer franquisme, sense el qual no s’entén l’evolució posterior del teatre català. Els límits temporals van des de la represa del teatre en català (1946) fins al final de l’autarquia (1959): dues dècades de foscor però també d’una vitalitat poc estudiada i en què es va produir el que Xavier Albertí anomena “l’origen de l’oblit”. “El teatre fa l’esforç de reconnectar amb els corrents europeus (l’existencialisme, el teatre brechtià...) però en el viatge s’oblida la maleta del patrimoni cultural català”.
Aquest epicentre, que inclou les obres L’Hort de les Oliveres, una nova dramatúrgia de Narcís Comadira, i Incerta glòria, de Joan Sales, dirigida per Àlex Rigola, es complementa amb una exposició, amb conferències i amb dos espectacles més (un de Manuel de Pedrolo i l’altre a partir de Josep Maria Muñoz Pujol).
