TEATRE
Misc 16/05/2017

“L’odi i la violència s’hereten”

Josep Maria Miró i La Ruta 40 qüestionen com es construeix el relat oficial a ‘Cúbit’

i
Laura Serra
4 min
01. David Menéndez i, al fons, Sergi Torrecilla. 
 02. El dramaturg Josep Maria Miró.

BarcelonaLa veritat, les piscines i els somnis són tres elements que apareixen en les últimes obres que ha escrit Josep Maria Miró. Si al muntatge que li va servir de trampolí internacional, El principi d’Arquimedes, el petó d’un monitor a un nen obria les sospites sobre què s’amagava en realitat darrere d’un fet tan trivial i ¿innocent?, a l’obra que ara estrena al Teatre Lliure, Cúbit, explora més a fons l’arquitectura de la veritat: com es construeixen la memòria, els records i, per extensió, el relat oficial? En comptes de preguntar-s’ho a través d’un espectacle documental que reproduís “una fotografia del passat” -com ja va fer a Un cel de plom, sobre el testimoni de Neus Català-, el dramaturg aquí opta per teixir una ficció que planteja “les conseqüències del passat en el present”. Josep Maria Miró, a la quarantena, ja forma part d’una generació que no va viure el franquisme: “Quan hi ha perspectiva ens adonem que cal revisar i qüestionar el relat històric, en el cas de l’estat espanyol, la nostra Transició”.

Però Cúbit no és una lliçó d’història. Miró trasllada el plantejament més teòric a la realitat i situa el conflicte en el si d’una família. Dos germans tornen al domicili familiar per un parell de dies i descobreixen que la mare hi ha ficat un noi jove que, a més, resulta ser el fill d’un enemic del pare difunt. La dona els explica que l’intrús està treballant per escriure les memòries de la fundació que els seus pares respectius van fundar 25 anys enrere. L’obra juga amb l’esfera pública i privada d’aquesta família, amb la màscara que implica l’aparador públic i la mentida íntima i conscient. Les fractures familiars sovint són fruit de l’èxit o dels diners, o d’ambdues coses, però del que està segur Miró és que “l’odi i la violència l’heretem, i a vegades els fills s’acaben preguntant el perquè d’aquestes tibantors, quin va ser el relat, l’origen”, afirma. L’espectador pot viatjar pel trauma familiar però també en pot elevar la lectura a una qüestió de vencedors i vençuts.

La memòria i les ferides obertes

“Per a mi la memòria poden ser tres coses: un pacte de convivència, un acte de destrucció o una ferida oberta -diu Miró-. I perquè hi hagi reconciliació hi ha d’haver perdó. Si les coses no s’han posat a lloc, surten les ferides, i s’infecten”. És el que li passa a la família de Cúbit i ho compara amb el que ha passat recentment al Congrés de Diputats amb el debat sobre el destí del Valle de los Caídos. “Tot acte de memòria, sigui emocional o col·lectiva, és un acte de destrucció, de construcció, de reconstrucció. Els experts afirmen que la memòria no és mai veraç. Però què vol dir ser just? I rigorós?”, planteja. La mateixa fotografia es pot llegir de maneres radicalment diferents i gairebé són més importants les interpretacions que el fet en si.

La companyia La Ruta 40 -artífex de muntatges com l’impecable El llarg dinar de Nadal i el més recent La col·lecció - és qui va encarregar aquest text a Josep Maria Miró. L’obra es va estrenar al festival Temporada Alta i arriba breument a l’Espai Lliure -del 17 fins al 28 de maig- amb un canvi de repartiment: hi actuen Anna Azcona, Alberto Díaz, David Menéndez i Sergi Torrecilla.

Un autor que estrena abans a Amèrica que a casa

El principi d’Arquimedes, que es va poder veure al festival Grec del 2012, va ser la pedra de toc per al salt internacional d’un dels dramaturgs catalans que ja aleshores estava edificant una de les carreres més solvents. Cinc anys després aquell muntatge s’ha pogut veure en una trentena de països, després d’aterrar a Puerto Rico, explotar a l’Argentina i d’allà al mercat llatinoamericà. Darrere d’ El principi d’Arquimedes, els productors argentins, xilens, uruguaians han pogut seguir el filó d’una sèrie d’obres recents que també els han atrapat. Algunes peces s’han vist ben poc a Catalunya, com Nerium Park, que tot i que va guanyar el premi Quim Masó es va representar quatre dies a Barcelona el 2014 i en canvi ja porta tres temporades a Buenos Aires, les mateixes que va durar-hi El principi d’Arquimedes.

Aquest últim any ha sigut crucial la publicació a l’editorial argentina Losada d’un volum amb la traducció a l’espanyol de cinc textos seus: El principi d’Arquimedes, Fum, Nerium Park, Obac i La travessia. Això li ha donat la possibilitat de ser llegit i representat a Sud-amèrica gràcies a un segell de prestigi. Al juny s’estrena Obac al porteny Teatro San Martín, una obra que aquí no s’ha vist. El mateix passa amb La travessia, que es programarà a la comèdia nacional de Montevideo -a l’Uruguai en un any s’han representat tres obres seves- i al Perú. A Catalunya només es pot llegir, editada per Comanegra. Nerium Park ha tingut sis muntatges en diferents llocs del món, i Fum, tres. Josep Maria Miró, però, no té retrets sinó expectatives: “L’any que ve es presenta molt bonic”, assegura. Ell se centra a escriure.

stats