Publicitat
Publicitat

TEATRE

El llarg viatge de Mario Gas i Vicky Peña acaba al Romea

L’últim dramaturg que ha adaptat el cim literari d’Eugene O’Neill, El largo viaje del día hacia la noche, recorre a Lev Tolstoi i la seva famosa afirmació de “totes les famílies felices s’assemblen, però cada família infeliç ho és a la seva manera” per descriure la seva versió i redobla la seva aposta: “O’Neill, que tant hi entenia de famílies i d’infelicitat, podria afegir-hi que tota família infeliç és un mirall en què es reflecteixen moltes altres”, escriu Borja Ortiz de Gondra. Aquesta és la clau per obrir les portes del muntatge que es pot veure al Teatre Romea fins al 8 de novembre. És pràcticament l’última parada del llarg viatge que van emprendre els seus protagonistes, Mario Gas i Vicky Peña, des que van estrenar el muntatge el setembre de l’any passat a Madrid sota les ordres de Juan José Alonso.

Feia quinze anys, els sembla recordar, que els dos actors no compartien papers tan importants a escena -l’obra dura dues hores i mitja-. La connexió va ser fàcil, natural. Ell diu que Peña és “una de les actrius fora de sèrie del país” i ella confessa que Gas li provoca “molta responsabilitat”. De fet, aquest muntatge va suposar el retorn a l’escenari de l’exdirector del Teatro Español en el paper d’un actor al final de la seva carrera a qui observem l’estiu del 1912 al costat de la seva dona, que acaba de tornar d’un tractament per desenganxar-se de la morfina, els dos fills (Juan Díaz i Alberto Iglesias) i la criada (María Miguel). El que passa en aquella casa “és un conflicte humà universal i una metàfora del que pot passar en qualsevol família”, insisteix Alonso. Les tensions van minant el microcosmos de la casa dels Tyrone i deixa metralla en uns éssers que s’estimen però que no saben viure sols ni tampoc poden abandonar-se. Enmig del drama hi ha l’ alter ego d’O’Neill, una persona obsessionada per la tragèdia grega, les teories freudianes i víctima de traumes personals. El largo viaje del día hacia la noche ofereix una mirada “afectuosa” al patriarca de la família: “Amb el pas del temps, intenta entendre el que li va tocar viure i no va ser capaç d’assumir”, diu el director.

L’obra d’O’Neill -estrenada al Dramaten d’Estocolm el 1956 i amb una versió cinematogràfica clàssica de Sidney Lumet amb Katharine Hepburn i Ralph Richardson- es considera la pedra filosofal de la tradició nord-americana del drama familiar, aquí en confluència amb la tradició irlandesa. “Va ser el primer dramaturg que va posar la família en un entorn dens i va focalitzar un tema que després autors com Tennessee Williams i d’altres van continuar”, diu Peña. I citen Edward Albee i Qui té por de Virginia Woolf, Agost i Tracy Letts... “Desenes d’autors no escriurien com ho han fet, sense ell. Està molt vigent”, defensa Mario Gas.

Els llibres que ens fan grans