Ni rastre de la crisi als festivals d’estiu

BarcelonaSiguin talla S, M, L o XL, els festivals d’estiu de la costa han exhibit xifres de tancament positives, amb increment de públic i taxes d’ocupació superiors al 80%. Tenint en compte la sensació d’excés d’oferta musical que planava pel sector a l’inici de la temporada estival, la fita és sorprenent. La crisi que arrossegaven els espectacles en directe sembla que també s’ha pres vacances a l’estiu. Començant pel cim de la taula, el rècord de 46.000 espectadors del Festival Cruïlla de Barcelona va marcar la temporada. El Festival de Cap Roig ha tornat a créixer per tercer any consecutiu i ha fet rècord de públic amb 44.743 espectadors i superant un insòlit 95,6% d’ocupació. El Festival Castell de Peralada va arribar als 25.000 espectadors (un 8% més) i un 90% d’ocupació; molt a prop dels 22.864 assistents i el 85% d’ocupació del Festival de la Porta Ferrada, que va augmentar les vendes d’entrades un 50%. El Festival de Cambrils ha registrat 20.000 espectadors, el doble que en l’edició passada. D’aquest perfil, només el Canet Rock ha passat de 25.000 entrades venudes a 19.700 i l’ETC de Tarragona s’ha quedat amb vora 15.000 espectadors, perquè “hi hagut un concert menys a la Tarraco Arena” que el 2015, quan van tenir 20.000 espectadors, diuen els organitzadors.

Al capdamunt de la segona meitat de la taula s’hi situa el Festival de Torroella de Montgrí, que ha fregat els 10.000 espectadors i el 90% d’ocupació. Amb una aposta especialitzada en la clàssica, ha assolit xifres similars a cites de pop comercial de la talla de l’Arts d’Estiu de Pineda de Mar, amb 8.900 espectadors i a un 90% d’ocupació. I també els més petits han crescut: el Sons del Món de Roses ha tancat l’any amb 6.634 espectadors (un 10% més) i el Festival Internacional de Cadaqués augmenta per segon any el públic, fins als 4.735 participants (incloent-hi les activitats).

La clau per al creixement

El director del Festival de Peralada, Oriol Aguilà, opina que cal “reforçar les identitats, potenciar la qualitat, la personalitat i ambicionar certa internacionalitat a través de la programació”. Cap Roig també busca “posicionar-se dins dels festivals de referència a nivell europeu”, apuntava Juli Guiu. Mentre Aguilà creu que la seva clau és l’aposta singular per la dansa i l’òpera, el director artístic de la Porta Ferrada defensa que en el seu cas l’èxit es deu justament a “l’eclecticisme”, que permet “portar públic de diferents llocs”, segons Iñaki Martí, de The Project. L’anticipació en la venda d’entrades i la possibilitat de programar espais amb aforaments molt dispars, com també fa Peralada, donen marge per casar oferta i demanda i buscar propostes que proporcionin caràcter. “Durant els anys de crisi va baixar la freqüència amb què venia el públic. Ara han tornat, hi ha molts repetidors i públic nou -diu Aguilà-. El públic fidel, que viatja en funció del festival, suposa un coixí sòlid i ens permet moure’ns per paràmetres de qualitat”. El 42% del finançament, a més, el tenen cobert pel Grup Peralada; el 36% és taquilla.

“Això no és una cursa pel públic. No volem vendre-ho tot sinó que el festival tingui sentit i coherència”, defensa Martí, que no creu que es pugui dir que la crisi està superada. “Sota el paraigua de festival s’hi posen festes majors i jornades d’un dia, i no són projectes artístics. Però és cert que Catalunya té 60 festivals a l’estiu i s’ha de conviure amb això”, diu. “L’oferta és notòria, però si és excessiva ho ha de dir el públic”, conclou Aguilà. Les xifres indiquen que no. Fins i tot l’ETC i el Festival de Cambrils han fet bon paper al costat de l’oferta de Port Aventura.

Les sortides dels petits

“Mediàticament els grans es mengen els petits i es descuiden festivals interessants i transversals que aposten per artistes de casa i de fora emergents”, lamenta Xavi Vilar, de RGB, que programa el Festival de Cadaqués. Ell sí que creu que “no són sostenibles” els 360 festivals a l’any que hi ha al país, segons la conselleria de Cultura, i que a l’estiu es concentren a la costa. “Ho notem perquè un mateix artista pot anar a 4 o 5 festivals a 60 km de distància”, diu, i costa d’omplir. La programació, per tant, pot dependre del que vol un festival, del que ofereix el mercat, però també del que no fan els altres. “Si portes a Cadaqués un artista que va a Peralada, et poses la soga al coll”, explica Vilar. Per això la singularització és obligada.

Un festival amb ambició comarcal com l’Arts d’Estiu va punxar l’any passat amb el rock català per la influència del Canet Rock. Aquest any han après de l’experiència i han ampliat catàleg: de Serrat a Bustamante, de Rosario a Joan Dausà i Blaumut. “Hi ha una selecció natural. En comptes de molts petits festivalets potser val més la pena centrar-se en una cosa”, apunta Xevi Gómez, director artístic del festival de Pineda de Mar. Ells, en cinc anys, han passat de 32.000 euros de pressupost a 320.000 euros. “Hem omplert un buit entre Sant Feliu de Guíxols i Barcelona -explica-. Tenim un altre caixet, no tenim aquell glamur, no juguem a la mateixa lliga”, admet sense recança. Però els petits competeixen amb preus ajustats i molt voluntariat. L’Arts d’Estiu defensa la “proximitat”; Cadaqués ven la “màgia” de l’entorn, diu Vilar, i l’Interludi de Calonge, amb 1.355 espectadors, que està “fet amb carinyo”, resumeix Núria Botellé. I això fidelitza.