LLIBRES

Nous paradigmes després de l’amor romàntic

Diversos llibres analitzen les relacions que promouen desigualtats i proposen ampliar la xarxa d’afectes

En l’era de les parelles líquides i de les relacions seqüencials via Tinder, no es pot dir que la concepció patriarcal de l’amor hagi quedat enterrat.

Malgrat els canvis socials, l’amor romàntic es manté en els imaginaris de ficció, al cinema, la música, la publicitat, la literatura, les cançons... El feminisme s’ha ocupat els últims anys de desconstruir-lo a nivell teòric i crític, però la motxilla cultural -que continua reproduint el pensament amorós hegemònic- i la pressió del capitalisme neoliberal són dos factors molt difícils d’extirpar de qualsevol interacció social, i condicionen també la parella. Aquell ideal se segueix perseguint de manera més o menys inconscient. “Sabem que som taronges senceres, però quan ens enamorem ens comportem com si fóssim mitges taronges, i construïm molta identitat al voltant de tenir parella”, afirma l’activista Brigitte Vasallo.

Recentment diversos autors han abordat les relacions amoroses avui en dia i els nous paradigmes que haurien de sorgir si s’aconsegueix “despatriarcalitzar l’amor”, com en diu la periodista Júlia Bertran, autora d’un llibre d’entrevistes i il·lustracions titulat M’estimes i em times (Bridge). “Hi ha un consens que l’amor romàntic s’ha convertit en una trampa. El que podia tenir en origen d’alliberament, d’afirmació personal i de resistència va ser travessat pel patriarcat i pel capitalisme i ha derivat en una forma de dominació, submissió, dependència i violència de la qual surten perdent sempre les dones”, afirma l’escriptor sevillà Isaac Rosa. A la seva última novel·la, Feliz final (Seix Barral), descriu precisament la influència que té l’entorn (l’economia, la concepció de l’amor, la maternitat) en l’erosió invisible i inexorable de la relació d’una parella a la qual coneixem quan s’acaben de separar. Ell defensa que cal repensar la parella però sense caure en l’altre extrem: “El que em preocupa és que carregant-nos l’amor romàntic ens ho carreguem tot, no només el que té de nociu i tòxic sinó tot el que té de construcció de vincles forts, de relat de vida, de lloc en el món”.

L’escriptora i activista Brigitte Vasallo, en canvi, advoca per treure-li tota “la purpurina” a la idea de l’amor i analitzar-lo sistèmicament des d’una perspectiva crítica, cosa que s’ha fet massa poc. “S’havia considerat que l’amor formava part de l’esfera política, i ha sigut el feminisme el que ha dit que això també és una esfera política. Esclar que no s’ha de perdre l’amor, que és una virtut de la nostra espècie, però l’hem de treure de la construcció actual i entendre’l d’una manera molt més àmplia”.

Comunitats amoroses

La qüestió és: què substituirà aquell amor en majúscules que feia de xarxa de seguretat? Per a Isaac Rosa, el perill és que no tinguem pla B i quedem “a la intempèrie del mercat”, diu; un concepte que també utilitza el filòsof Josep Maria Esquirol a La resistència íntima en clau més existencial (Quaderns Crema). Brigitte Vasallo defensa en el seu últim assaig, Pensamiento monógamo, terror poliamoroso (La Oveja Roja), que no cal que existeixi aquest amor total, que crea una gran addicció i ruptures traumàtiques. “La clau del pensament monògam és la jerarquia de la parella; com aquesta relació se situa al capdamunt d’una organització dels nostres afectes que el que fa és aïllar-nos de la resta i considerar que els altres amors -als amics, als veïns...- tenen menys importància en les nostres vides”. Ella defensa posar en valor aquesta xarxa afectiva que cadascú ja cultiva i viure més en comunitat. Malgrat que “el sistema diu que la parella és la manera d’estimar-nos i estimar-nos bé”, explica, la realitat demostra que també és un niu de violència. Quan Vasallo parla de poliamor no s’ha de confondre amb poligàmia. “No té a veure amb tenir amants o relacions múltiples, tot i que trobo fantàstic alliberar la sexualitat, sinó amb el camí que hem de fer per arribar aquí”, explica.

“El que busquem en un amor és treure’ns la sensació de soledat còsmica que sentim -opina Isaac Rosa-. Creiem que l’amor ens salvarà, ens curarà, i per això acabem tancant-lo. Però no hem de carregar l’amor amb unes expectatives tan altes, perquè això requereix una intensitat emocional inhabitable a llarg termini. Ens fa falta una comunitat amorosa més àmplia”. “Es tracta de repartir els ous en més cistelles -explica Vasallo-: dedicar el temps a la parella, però no tot; dedicar-li afectivitat, però no tota; el simple fet de donar-nos tendresa entre amigues treu un munt de pressió a la necessitat de tenir parella. Jo sempre dic que per carregar-nos el patriarcat només cal que els homes heterosexuals facin la cullereta entre ells!”, exclama en to humorístic.

Desconstruir la parella

Al llibre M’estimes i em times,l’assagista Coral Herrera planteja el fons de la qüestió. “Com alliberem l’amor del masclisme? Com transformem els nostres esquemes de relació?” Ella es respon que no hi ha una fórmula universal, però apunta: “Si expandim l’amor més enllà de la parella, cap a la comunitat, podrem acabar amb les malalties de transmissió social: homofòbia, xenofòbia, classisme, masclisme, misogínia...” “Per a mi, la forma suprema d’amor és la solidaritat”, diu l’escriptora. Vasallo també veu aquest context global de “diferents violències socials que interaccionen” i observa que hi ha unes constants: “La construcció del gènere, dels homes i dones marca registrada, és una de les peces claus per entendre tot l’engranatge que passa pel masclisme, el capitalisme, la colonialitat...” Caldrà desconstruir la parella per desconstruir el patriarcat. “El binarisme de gènere i la divisió sexual del treball són a l’arrel de l’amor romàntic i generen una profunda divisió social i una forta desigualtat, a més de dependència emocional”, afirma Bertran.

Tot i que en cert moment el feminisme va necessitar alliberar la dona de les cadenes que l’havien lligat en exclusiva a la casa i la cura, ara es tornen a reivindicar els vincles. “És un dels gols que ens ha marcat el capitalisme: el capitalisme ens vol productives, i hem cregut que vincular-te a algú és una presó”, admet Vasallo. “Està molt bé recuperar unes relacions afectives compromeses, en aquest temps de fugacitat -afirma Bertan-. Però l’amor no són només un conjunt d’emocions i vincles, hi ha una voluntat política darrere d’aquest model de parella. No només el sistema simbòlic ens empeny a estimar d’aquesta manera, també el sistema legal i econòmic; fixa’t en les pensions de viudetat, les vacances per als matrimonis o la renda conjunta”, alerta Bertran. Com ho combatem? “Des de la crítica, l’honestedat... i la contradicció”, conclou.

Més lectures per estirar del fil

‘El consumo de la utopia romántica’, d’Eva Illouz

“L’anàlisi definitiva sobre l’amor romàntic, que esgota les possibilitats de repensar-lo”, diu Isaac Rosa sobre aquest assaig que ha donat peu a tants altres assajos.

‘El final de la historia’, de Lydia Davis

La història autobiogràfica d’una antiga i dolorosa passió amorosa explicada un cop ha acabat. Va ser la primera novel·la de la coneguda autora de relats.

‘En defensa d’Afrodita’, de diversos autors

Júlia Bertran recomana aquest volum de Tigre de Paper, que recull diversos textos que repensen les relacions sexoafectives des d’una perspectiva més lliure, no monògama.

Trilogia de l’‘(H)amor’

Els tres llibres de Continta me tienes aborden les diferents formes que pot prendre l’amor -poliamor, anarquia, amor romàntic- a través de diverses autores. L’últim va de la gelosia i la culpa.

‘L’amor lliure. Eros i l’anarquia’, d’O. Baigorria

Una aproximació al poder natural del desig, a la impossibilitat de la fidelitat i a la il·lusió de la monogàmia.

‘Crítica del pensamiento amoroso’, de Mariluz Esteban

Brigitte Vasallo apunta aquest assaig, que es planteja com parlar de l’amor sense reforçar l’heterosexualitat com a norma i instrument de desigualtat.

‘Zami. Una biomitografía’, d’Audre Lorde

Biografia de l’escriptora negra, feminista, lesbiana, mare i activista que retrata les seves experiències en els moviments de drets civils.