Publicitat
Publicitat

Picasso-Dalí, dos genis que s’espien

Una exposició mostra per primera vegada a través de 78 quadres la influència i l’admiració que es van professar els dos artistes al llarg de la seva carrera

“He vingut a veure’l abans d’anar al Louvre”, li va dir Salvador Dalí a Pablo Picasso la primera vegada que es van trobar, en el primer viatge a París de l’empordanès. “Ha fet molt bé”, va respondre el malagueny. L’abril del 1926 Picasso li va obrir les portes del seu estudi a la Rue La Boétie. “Estava tan profundament emocionat i tan ple de respecte com si tingués una audiència amb el Papa”, va escriure a la seva Vida secreta. Si ja abans el jove Dalí -es portaven 23 anys- s’havia fixat en Picasso gràcies a publicacions, exposicions o amics comuns de Barcelona, l’impacte de veure els nous quadres que Picasso tenia preparats per a l’exposició de la galeria de Paul Rosenberg va fer que, a la tornada a Figueres, la seva visió i el seu traç es modifiquessin, com es pot veure en una obra poc coneguda de Dalí, Retrat de la meva germana (1923), que havia començat i va repintar de nou posant el llenç cap per avall amb una clara influència del Picasso neoclàssic de Retrat d’Olga (1917).

Aquesta és una de les primeres parelles de quadres que es pot descobrir a l’exposició Picasso/Dalí Dalí/Picasso. Es tracta de la primera mostra que posa cara a cara l’obra de dos artistes cabdals del segle XX i hi busca les connexions, influències i similituds, que a les 78 obres que exposa el Museu Picasso es revelen evidents. La distància ideològica que va separar els dos artistes després de la Guerra Civil -un Dalí còmode dins el règim franquista i un Picasso convertit en símbol republicà i pacifista- ha fet que s’hagi aprofundit poc en els paral·lelismes de la seva trajectòria, no exempta d’una rivalitat que van portar a l’arena artística. “L’exposició desmitifica una història mal entesa, lluny del soroll i de lluites pugilístiques”, apuntava ahir Bernardo Laniado-Romero, director del Museu Picasso, on la mostra estarà oberta fins al 28 de juny. “El problema és que ningú els havia col·locat mai junts. La gent pensava: «Per què molestar-nos-hi?» Dalí era extrovertit; Picasso reservat, íntim, i pintava tota l’estona. Però els estereotips es trenquen quan comences a pensar com es relacionaven. Dalí també tenia un aspecte privat, i Picasso als anys 20 es feia veure molt, era riquíssim, anava amb un enorme cotxe Hispano Suiza amb xofer i estiuejava a Biarritz”, explicava el comissari William Jeffett, que ha treballat amb Juan José Lahuerta, tot i que aquest es va desvincular del projecte el 2013.

L’exposició, coproduïda amb el Dalí Museum de St. Petersburg, on la mostra ja es va poder veure al novembre, engloba pintures, dibuixos, gravats i collages, 29 dels quals són exclusius per a Barcelona i alguns molt poc vistos a Europa. També hi ha 33 documents com cartes i postals de Dalí a Picasso. Provenen de 25 museus i col·leccions internacionals. El cost del projecte és d’un milió d’euros.

Rere la pista de l’altre

Picasso/Dalí Dalí/Picasso posa el focus en els moments en què els dos genis van tenir contacte, ja fos real (a través de trobades o cartes) o només artístic. Els comissaris posen sobre la taula eixos fins ara inexplorats a través de les obres d’art, que sí que havien sigut estudiats en assajos històrics. Un d’ells és la vinculació amb Barcelona i el paisatge de Cadaqués, que va ser clau en l’evolució de la primera fase cubista de Picasso el 1910 i, evidentment, va ser present en l’obra de Dalí.

Els efectes que té la visita al taller de Picasso en l’obra de Dalí es pot veure a Cap (1926), que sembla inspirar-se en la picassiana Naturalesa morta amb bust antic (1925), una de les que tenia a l’estudi per exposar a la galeria Rosenberg. “La fragmentació, les transparències, l’ombra, el joc de llum i ombra, interior i exterior...”, descrivia el comissari. Picasso va ser mestre i referent per als surrealistes, si bé mai va estar inclòs en aquest grup creat el 1929, quan el més jove i brillant d’ells, Dalí, s’instal·la a París. “Però Picasso també mira als surrealistes -defensa Jeffett-. Després de la visita al taller, Dalí li envia cartes amb fotos de quadres seus, i són peces que tenen vincles amb obres de Picasso presentades després. No vull parlar d’influència, però sí de curiositat”, diu el comissari, que recorda que a Dalí se li van obrir ràpid les portes a França i que Picasso va accedir a participar en exposicions junts; algunes obres d’aquelles mostres s’exposen a Barcelona, com la Jaqueta afrodisíaca de Dalí (1936) i la Copa d’absenta de Picasso (1914).

Des que Dalí s’instal·la a París i fins a la Guerra Civil -que coincideix alhora amb la ruptura en els surrealistes- és l’època en què hi ha més confluències entre els dos, temàtiques i estilístiques. “Picasso entra en la lògica del moviment surrealista”, diu Jeffett. La representació de la dona i l’erotisme són dos temes sobre els quals l’exposició estableix un diàleg. Les dones de Picasso “són terrorífiques, agressives, amb dents i formes esmolades”. Els surrealistes busquen el cantó fosc de la sexualitat.

La Guerra Civil, el trencament

A la mateixa sala on s’exposa el Cadàver exquisit que suposadament van fer junts Dalí i Picasso, s’hi estenen dues sèries d’aiguaforts: la que va fer Picasso el 1931 per il·lustrar els passatges més violents de Les Metamorphoses d’Ovide (llibre que després el mateix Dalí donaria al museu barceloní el 1963) i la que l’empordanès va fer el 1934 de Les Chants de Maldoror, totes dues a l’editorial d’Albert Skira. De fet, se suposa que va ser Picasso qui va recomanar Dalí a l’editor suís per il·lustrar la famosa obra del Comte de Lautréamont (Isidore Ducasse), poeta dels surrealistes.

Tots dos artistes van ser conscients de l’aproximació de la guerra i s’hi van referir de formes ideològiques i estètiques molt diferents: Picasso dibuixa caricatures en suport de la República i comença el dibuix preparatori del Guernica ; de Dalí es poden veure els estudis d’ Espanya i Premonició de la Guerra Civil. L’esclat de la guerra marcarà el distanciament definitiu. Dalí se’n va als Estats Units de 1940 a 1948 i Picasso es queda a la França ocupada. És cert que el català segueix alabant públicament el seu mestre, però a la famosa conferència Picasso y yo del 1951, amb la qual es posiciona a favor del règim, marca la distància: “ Picasso es comunista; yo, tampoco”.

A partir dels 50 tots dos artistes “prenen consciència del seu lloc en la història de l’art”, diu Jeffett, i prendran com a model Velázquez. L’exposició contraposa les seves dues visions de la infanta Margarita i de Las Meninas. “Tots dos van ser capaços d’introduir humor en la mirada a Velázquez. Ja estan pensant a superar-lo, en com els col·locarà als museus la història i en com seran els seus propis museus. I això demostra que són grans figures”, conclou el comissari.

Cartes que van en una única direcció

La correspondència entre Dalí i Picasso va ser unidireccional: de Picasso no se’n guarden cartes, tret d’algunes excepcions, perquè no li agradava escriure. Però sí que va conservar les postals i cartes de Dalí. Per primera vegada, el periodista Víctor Fernández les ha reunit en un llibre traduïdes al castellà -i amb alguns textos inèdits respecte a un llibre similar publicat a França-. A Picasso y yo (Elba) hi recull 70 cartes de Dalí i una postal firmada per Picasso, un recorregut que permet reconstruir, a través dels textos, les confluències que també mostren a través dels quadres de l’exposició Picasso/Dalí Dalí/Picasso.

Víctor Fernández també tomba el tòpic que “les diferències entre els dos artistes s’expliquen només per motius polítics i ideològics, a partir de la Guerra Civil Espanyola”. “Crec que hi va haver més relació de la que es pensa entre Picasso i Dalí i, de fet, entre el 1926 i el 1938 Picasso el protegeix, li dóna diners, finança el primer viatge de Dalí i Gala a Nova York, el presenta a Paul Rosenberg i a Gertrude Stein, assisteix a l’estrena de les dues pel·lícules que signen Buñuel i Dalí ( El perro andaluz i La edad de oro ) i està al cas de les seves exposicions”, diu Fernández, que a les cartes rastreja almenys tres intents de reconciliació. El llibre recull la primera declaració afectuosa de Dalí cap a Picasso: un manuscrit, probablement escrit el 1922, que acaba amb un senzill “M’agrada Picasso”.

Els llibres que ens fan grans