Publicitat
Publicitat

LITERATURA

Paolo Giordano: “La realitat va contra l’erotisme i el romanticisme”

Paolo Giordano (Torí, 1982) va convertir-se, amb 26 anys, en un fenomen literari internacional gràcies a La solitud dels nombres primers : s’ha publicat a 40 països i n’ha venut 20 milions d’exemplars. Sis anys després, presenta la seva tercera novel·la, Negre i plata (Edicions 62 / Salamandra), un relat íntim, familiar i agredolç -amb la mateixa noia a la coberta que als llibres anteriors-. Avui Giordano passejarà la seva tranquil·litat, senzillesa i atractiu al Kosmopolis del CCCB (19.30 h), on conversarà amb Llucia Ramis sobre microcosmos familiars.

Aquesta és la història d’un triangle amorós: una parella i la seva mainadera i majordoma, i com la seva relació trontolla quan ella se’n va.

Tots tenim una mica la idea il·lusòria que quan arribarem al matrimoni i als fills, quan construirem una família, ja no necessitarem més la seguretat externa, com els pares, però no és cert. Encara necessites algú que t’acompanyi i et doni confiança constantment. Els protagonistes no troben això en els seus progenitors, perquè n’estan distanciats, i busquen una mare en la senyora A., amb qui tenen una relació estranya perquè és quasi invasiva, però alhora els fa sentir que el que fan és correcte. Són adults però estan més insegurs del que creuen.

Això es dóna més ara que abans?

Les famílies, a Itàlia i aquí, eren una entitat més forta, massissa, també més sufocant. Ara tot és més líquid. I sobretot els nous rols són més complicats, exigeixen més capacitat i et posen constantment en dubte. En l’època de la senyora A., el mascle era el mascle i la dona, la mare. Ara no, i això pot crear certa inseguretat, sumada també a la de la feina. Tot plegat els fa invocar una ajuda del cel.

És un llibre generacional?

Sí, dels pares i parelles dels 35 als 45 anys que viuen aquesta fragilitat i inseguretat i a vegades tenen una mena de desig culpable de voler ser més senzills i prendre decisions sense tants raonaments.

Dius: “Una parella pot emmalaltir d’inseguretat, reiteració, solitud”. La solitud és el mal del segle XXI?

I un bé, també. La solitud com a espai on et pots trobar a tu mateix. Escrivint el llibre m’he adonat que existeix una solitud que fa referència a més persones: una família sencera es pot sentir sola i abandonada.

I també algú dins d’una parella.

Totes les parelles ho han d’afrontar. La idea d’unió absoluta pot durar anys, però arriben moments en què t’adones que seguiu sent dues persones diferents. I està bé, perquè si no no hi hauria ni atracció. Però per als personatges és una descoberta. I la mort d’una persona que no és ni de la família, que no és que els destrossi, és suficient per crear petites esquerdes que els fan trontollar. El llibre està construït a partir d’una persona de veritat. És com una carta, un regal que li faig després de la seva mort, per deixar-ne memòria.

I d’aquí ve el negre i el plata del títol. Són dos tipus de persones.

Jo em sento una persona dominada pel negre, racional, quadrat, melancòlic. I per salvar-me he hagut de trobar una persona que fos plata, que tingués molta vida, coratge, desordre. He descobert que l’amor no arriba a base d’afinitats, com molts pensem quan creixem, sinó que l’amor pot arribar de manera perillosa, amb algú que és oposat a tu i que t’arrenca de la idea que tens de tu mateix. I si deixes que això passi és una grandíssima benedicció. Potser el negre i el plata no es mesclaran mai, però es poden deixar contaminar de manera profunda.

Potser el problema és que la parella real s’emmiralla en una relació perfecta però en el record, la de la majordoma i el marit mort. La realitat espatlla el romanticisme.

La realitat va en contra de l’erotisme i el romanticisme. Trobar espais protegits per a la parella i mantenir-los és un exercici continu, perquè la realitat ho envaeix tot. Sempre tens alguna cosa de què preocupar-te. Però de tant en tant algú ha de tallar amb això. Era el rol de la mainadera.

Una altra qüestió que planteja el llibre: ¿si et morissis ara series feliç amb com estàs gastant la vida?

Bastant. És una cosa que em preocupava molt, la idea de viure plenament o no. Quan era més jove tenia la sensació de no ser realment on volia, pensava que em deixava perdre moltes coses. El meu problema era estar projectant contínuament. He fet un esforç i ara començo a reconèixer els moments en què val la pena de ser al present.

També hi ha el trauma, la mort, la soledat. I un científic amb un fill amb dificultats d’aprenentatge. Són temes habituals de la seva escriptura. Com deia el premi Nobel Patrick Modiano, ¿un autor està condemnat a escriure sempre el mateix llibre?

He escrit tres llibres que semblen molt diferents, però estic d’acord amb aquesta idea: els punts de partida i el buit que intento descriure són els mateixos. És normal que en el primer llibre hi aboquis tots els arguments de la teva vida. Potser després n’arriben de nous, perquè la vida és sorprenent, però és com si d’entrada ho estens tot sobre la taula i el que fas després és un aprofundiment, mirar-ho amb nous ulls.

¿Aquesta novel·la és, en certa manera, una seqüela emocional de les anteriors? Fins i tot l’edat dels personatges és consecutiva.

Una mica sí. Fins i tot quan escrivia de la guerra a El cos humà estava parlant de la família i del tipus de família que busques a fora, en aquell cas a l’exèrcit. Aquí, altre cop, una parella inventen una família nova, una mica estranya, incloent-hi una tercera persona. En el fons sempre començo a pensar una història partint d’una família. Però no serà una regla. Estic pensant a tornar enrere, tornar a l’adolescència, però tot just estic eliminant idees abans d’arribar a la bona. És la part més pesada de totes, arribar a entendre on tens el cor en aquest moment.

Com afronta cada nou llibre després d’un èxit com La solitud dels nombres primers ?

L’inici que he tingut és irrepetible, per tant ja ni ho intento, seria estúpid i un suïcidi. Intento tirar endavant i escriure sobre coses que em descriuen ara. A més, té molt de casual que agafis una cosa invisible que està a l’aire i que toqui tantes consciències. Potser no passa més, però és bonic que m’hagi passat.

Com viu ara que ja no és un físic escriptor sinó un escriptor físic?

Em defineix millor. Sento més natural ocupar-me de les relacions humanes. És el que em surt d’instint, és el meu lloc.

Els llibres que ens fan grans