Pedro Mairal: “La monogàmia és el menys dolent dels sistemes”

BarcelonaPedro Mairal (Buenos Aires, 1970) és una d’aquelles grans descobertes que es converteixen en un èxit gràcies al boca-orella. Libros del Asteroide va publicar l’any passat La uruguaya i va tenir tant de ressò entre crítica i lectors (18.000 exemplars venuts) que ara han recuperat la novel·la que va donar a conèixer l’autor, Una noche con Sabrina Love, que li va valer el premi Clarín als 28 anys. Si aquesta aventura iniciàtica d’un adolescent que guanya una nit amb una actriu porno va ser el seu llançament, La uruguaya, en la qual descriu una crisi dels 40 de manual -frustració laboral, infidelitat, ruptura matrimonial-, ha suposat la consolidació com una de les veus llatinoamericanes que cal seguir.

Els dos llibres estan plens de connexions. Són dos homes a la recerca de l’objecte de desig.

Sí, hi ha una continuïtat que no havia pensat. És com si agafés la mateixa matriu i l’escrivís als 20 i als 40 anys. Un home va cap a una dona idealitzada i, per descomptat, li surt malament i en torna transformat. Són dos personatges diferents, però tenen el mateix esperit d’escapar-se, de travessar la distància que sempre hi ha entre allò imaginat i allò real.

Fan dos viatges reals i metafòrics. De què fugen?

El Daniel d’ Una noche con Sabrina Love fuig de l’asfíxia del poble, d’una família en què no troba el seu lloc, i també de la virginitat: vol anar a tocar per un moment el món iridiscent del porno. El Lucas de La uruguaya fuig d’una vida sense aventura, de la seva frustració, que erròniament atribueix al matrimoni quan prové de la seva carrera. Té la necessitat de viure una aventura, de ser Peter Pan.

¿Hem de sortir del nostre país, ciutat, entorn, per realitzar-nos?

No és l’única manera. Però sortir del teu país et serveix per entendre millor l’entorn on vius. Diuen que és important tenir carrer, però també és important tenir món. Que la gent, si pot, miri la seva cultura des d’una altra cultura. Per això és bo aprendre un altre idioma, perquè és com tenir un altre cervell: la construcció del teu món està fet amb el teu llenguatge matern, i poder ubicar-te amb un altre idioma t’ajuda a entendre qui ets i com estàs format. Jo tinc la sort de poder viatjar. I la literatura és el meu gran truc per evadir-me i estar present alhora a través dels exercicis d’observació.

A La uruguaya parla de com el llenguatge descriu la classe.

És una idea de Marx: et defineix més el teu lloc en la societat que si ets home o dona, musulmà, catòlic o jueu, si ets francès o argentí. És com si hi hagués uns tipus de gent que guanyen el mateix i en tot el globus són similars. És difícil sortir d’aquests circuits, estàs atrapat en la teva classe, i això també es veu en la teva manera de parlar.

Una noche con Sabrina Love és una espècie d’A la recerca del clau perdut.

[Riu] Bona definició. És difícil parlar dels bons claus sense posar-se cursi, perquè tenen a veure amb una gran felicitat física i una comunicació enorme amb l’altre, una trobada meravellosa... i ja em poso cursi. En canvi els claus dolents tenen molta part de desacord, de contrast entre l’imaginat i la realitat, i això sempre és bo literàriament.

Retrata la desil·lusió de la realitat en l’època de les relacions virtuals...

L’educació sexual està passant per un lloc visual, pel porno, i no és una bona escola sexual: els tios són mig atletes i les dones estan totes inflades. El noi vol participar de l’experiència porno i acaba amb una dona que li surt de focus. Perquè es pensa que el sexe és visual quan pot passar amb els llums apagats. De cop, descobreix la lluminositat del tacte, és com si tingués un nou sentit. M’interessava aquesta distància: què esperava i què va passar.

La misogínia dels personatges que es troba el noi és molt present.

Està canviant el paradigma, i els homes estem començant a aprendre que teníem tot de privilegis que eren invisibles. El noi passa per una galeria de personatges molt masclistes, perquè els nois adolescents són bombardejats pels adults amb idees molt masclistes. Hi ha una educació molt sinistra que es va filtrant generació rere generació. Volia mostrar el costat lleig de l’home madur i el noi amb la mirada càndida i nova. Per sort, es troba també amb una experiència més real.

S í, troba una noia de la seva edat. Però potser al cap dels anys la parella serà la que es trenca a La uruguaya.

No hi ha solució! [Riu] La uruguaya és amarga, és un llibre que em va salvar. Per a mi va tenir molt d’exorcisme i desintoxicació. Jo he passat per un divorci i m’he tornat un quarantí desencantat, però no perdo la sorpresa. M’agrada que el personatge tingui grans entusiasmes.

Tot i que escrius: “La veritat de vegades és massa”.

Ho penso arran de la pèrdua d’intimitat que vivim. La transparència total seria un infern. Per mantenir el seny necessitem un espai d’ombra, d’intimitat, que el que penses no se senti. Jo amb la literatura faig una cosa perillosa: posar-me un micròfon al cervell. La literatura és molt bona per explicar el que no es diu, el que és silenciat, però un món sense intimitat seria infernal. I anem cap aquí.

La uruguaya en el fons és una carta d’amor que explica una ruptura. El protagonista conclou que cal canviar el model familiar, però no es qüestiona la monogàmia.

Crec que és el menys dolent dels sistemes, com diuen de la democràcia. La gent que intenta viure amb parelles obertes o de tres tenen problemes i es fan molt de mal. La monogàmia té mal màrqueting, però a la vegada és una demanada de la gent, és curiós. I això que les relacions humanes han evolucionat i ara vivim fins als 80... Fins que la mort ens separi és una altra experiència!