Els 10 imperdibles de PhotoEspaña: ho hem vist tot?

BarcelonaLes xarxes socials i la revolució tecnològica han propiciat que es llencin i es consumeixin “més fotos que mai”, diu Alberto Anaut, director de PhotoEspaña. Això ha canviat el sentit i el significat de la fotografia. Una de les preguntes que enguany pretén respondre aquesta cita és tan bàsica com què és la fotografia en l’era d’Instagram i del like. Amb el lema El nostre algoritme és el criteri, ha arrencat aquest cap de setmana el principal festival de fotografia de l’Estat, que els mesos vinents permetrà veure fins a 85 exposicions de 296 fotògrafs, la majoria escampades per seus madrilenyes. Per abordar la preocupació sobre el mitjà, Susan Bright ha comissariat el cicle ¿Déjà vu?, que es replanteja en cinc exposicions la dicotomia entre originalitat i tradició. Triem 10 imperdibles del PhotoEspaña.

William Klein i els anys 50

La primera gran retrospectiva que es dedica a William Klein, Manifiesto, ofereix un retrat polièdric del fotògraf, artista plàstic i cineasta de 91 anys, però també permet descobrir els seus famosos retrats dels carrers de Nova York als difícils anys 50 (i també Roma i Moscou): primers plans, excentricitats i trets a boca de canó. De visita a Madrid ha deixat anar la seva vocació: “Per a mi, tot són sentiments”.

Les natures mortes d’avui

En el replantejament sobre el sentit de la fotografia artística avui que proposa el cicle ¿Déjà vu?, Sharon Core i Laura Letinsky tornen a les naturaleses mortes pictòriques. Totes dues recreen imatges en platós cinematogràfics amb estils diferents, sigui reproduint natures mortes o fent-ne muntatges, i plantegen qüestions eternes i actuals com la bellesa, la còpia, la reproducció, la distribució d’imatges, etc.

Dones vivint amb l’enemic

Donna Ferrato és un altre dels noms propis del festival. Des dels anys 60 ha fotografiat la violència contra les dones i les veus que s’han alçat per denunciar-la. Holy recull aquests 50 anys de feina retratant dones supervivents i la mobilització social per combatre un món patriarcal que les odia.

A la glacera de la Maladeta

Javier Vallhonrat ha passat deu anys treballant a la glacera de la Maladeta, als Pirineus, observant la muntanya com un animal ferit. La sombra incisa fotografia la naturalesa des de tots els angles -científic i subjectiu, contemplatiu i analític, imaginari i realista- i a més de jugar amb sorprenents textures i visions, vol alertar del seu delicat estat de conservació.

Meyerowitz a Màlaga

Joel Meyerowitz, especialista en estilitzats paisatges urbans, considerat el pare de la fotografia de carrer, va conviure el 1966 i 1967 amb la família Escalona a Màlaga, una de les de més renom flamenc de la ciutat. Hacia la luz és el recull d’aquell centenar d’imatges de l’Espanya dels anys 60, unes fotos amb una pàtina de color sèpia que contrasta amb la seva trajectòria posterior, que s’acosta a la qualitat pictòrica.

Mapplethorpe desconegut

És poc sabut, però Robert Mapplethorpe també va aplicar la seva cerca de bellesa i erotisme en els objectes quotidians i inanimats: una flor, un peix, fruites. La Galería Elvira González de Madrid exposa a l’ off Naturaleza muerta, coincidint amb el trentè aniversari de la mort de l’artista.

Tornar al Dia D

Cada 6 de juny es commemora l’aniversari del Desembarcament de Normandia que va accelerar el final de la caiguda de Hitler al front occidental de la Segona Guerra Mundial. Enguany que en fa 75 és pertinent recuperar les dues sèries de fotos que el valencià Eduardo Nave va fer entre 2003 i 2005 per recuperar els paisatges on van morir 500.000 homes.

Princeses de Cuba

Fins i tot en la Cuba comunista, el pas de nena a dona se celebra amb una ostentosa festa on les nenes es vesteixen de princeses i posen en imatges fantasioses que desborden un únic patró de feminitat. Diana Markosian, una fotògrafa armenioamericana de 30 anys que ja té un World Press Photo, mostra el pla i el contraplà d’aquestes festes a l’exposició Sobre el arcoíris.

Dignificar els seropositus

Hervé Guibert és autor d’una obra poc coneguda, probablement per la seva vida estroncada als 36 anys, a causa de la sida, el 1991. La Fundació Loewe treu a la llum les imatges de petit format que aquest assagista i columnista de Le Monde feia del seu entorn i dels intel·lectuals dels anys 80 a París. També hi va abocar la seva experiència personal i va voler dignificar els seropositius.

Al llindar de la pornografia

Un altre off que no es pot passar per alt: el singular japonès Nobuyoshi Araki. La galeria Javier López & Fer Francés exposa una selecció de fotos canòniques del seu catàleg: flors i retrats femenins d’una carnalitat del tot explícita, al llindar de la pornografia, que a les seves mans tant pot ser atractiva com repulsiva.