Publicitat
Publicitat

Rigola “acaricia” ‘Incerta glòria’

El director ultima al TNC la primera adaptació de la gran novel·la de la Guerra Civil de Joan Sales

“La senzillesa és el camí més llarg”, adverteix Àlex Rigola, com si fos un aforisme xinès, als nou intèrprets d’ Incerta glòria que estan asseguts en fila a la platea de la Sala Petita, preparats per començar l’assaig. Són gairebé les quatre de la tarda i faran el passi de l’obra de cap a peus: més de tres hores en tres actes. Els queda una setmana: estrenen al Teatre Nacional el dimecres 20 de maig. “Que l’inici sigui més desenfadat, no tanta densitat, Nao [Albet]. Si ja comencem carregats, no hi haurà color”, li diu a l’actor, que interpreta en Lluís de Brocà, el primer dels tres joves amics que Joan Sales va imaginar combatent al front d’Aragó -juntament amb el seminarista Cruells (Marcel Borràs) i l’excèntric visionari Juli Soleràs (Pau Roca), tres orfes a qui la guerra se’ls entravessa en plena joventut, com li va passar al mateix Sales- mentre a la rereguarda la misèria i la gana ho corcaven tot.

El director Àlex Rigola ha sigut el màxim de fidel possible al text original, però sent conscient que “només pots acariciar la novel·la”. “Cada pàgina té tant material que donaria per dies i dies. Per a mi, és una obra filosòfica, amb reflexions sobre el sentit de la vida. Woody Allen també fa justament això, donar-li un valor molt més pròxim a nosaltres a les grans preguntes que ens fem. Preguntes que ens faríem passat l’equador de la nostra vida i no als 25 o 26 anys, com els protagonistes, però la guerra i la possible proximitat de la mort fan de catalitzador. De sobte, trobar-te amb una arma a la mà no havia de ser fàcil”, explica. En Cruells ho planteja així: “¿Ens podrem mirar a la cara, després d’això?” I Soleràs afirma en un altre moment: “El que vindrà després d’aquesta guerra serà la nàusea”.

Tres anys ha trigat Rigola a escriure l’adaptació d’una obra totèmica -com ho era la 2666 de Roberto Bolaño, que va aixecar amb gran èxit el 2007-, de la qual els especialistes han escrit epítets com que és la gran novel·la de la Guerra Civil, una de les millors obres de la literatura catalana, o fins i tot de la novel·la europea del segle XX. El director ha eliminat subtrames i personatges, però està convençut que “el material és tan ric que el que queda segueix sent de molta grandesa”. I afegeix amb ironia: “En aquest cas per a mi serà una sort que en aquest país es llegeixi molt poc; sé que la majoria dels espectadors no hauran llegit la novel·la”.

Una guerra familiar

L’exdirector del Teatre Lliure va llegir Incerta glòria fa una dècada. Les històries de la Guerra Civil fins llavors les havia sentit en boca del seu avi, que havia estat amb la Lleva del Biberó al front de l’Ebre, i de la seva àvia, llavors tot just la jove xicota que patia des de la distància, a Barcelona. “Els juliols me’ls passava amb ells i cada tarda, passejant per la platja de Castelldefels, l’avi me n’explicava un capítol”, recorda.

La novel·la, però, s’eleva “molt més enllà” de la narració dels fets, reconeix Rigola. És evident que per a Joan Sales (1912-1983), que va arribar a comandant de l’exèrcit republicà i després es va exiliar, la guerra va ser la gran experiència de la seva vida. Però, segons el director, a Incerta glòria va utilitzar-la “de context i catalitzador” per parlar de l’amor, l’odi, la lleialtat, l’absurditat, la fe, la mort. Rigola li compra les preguntes existencialistes però no tant les respostes, que s’aproximen al cristianisme. Fins i tot l’obra podria extirpar-se del context de la guerra, que Sales explica des d’una òptica no maniqueista però tampoc imparcial: ell formava part dels vençuts. “Sense oblidar què representa el bàndol feixista, no perdona el bàndol republicà”, diu Rigola.

Malgrat ser una història sobre el passat recent del país, és la primera en què Rigola es desprèn dels seus companys de generació -bé, queden els incondicionals Joan Carreras i Andreu Benito- i treballa amb una companyia més jove, que va reunir a través d’un càsting, tot i que els escollits tenen llargues trajectòries escèniques.

Darrere les passes de Juli Soleràs

Per al neòfit i l’expert en Sales, la posada en escena serà sorprenent -per cert, l’any que ve se’n rodarà una altra: l’adaptació cinematogràfica que farà Agustí Villaronga ( Pa negre )-. Rigola ha agafat la versió definitiva del 1971 i ha mantingut l’estructura original: en les dues primeres parts, les cartes d’en Lluís des del front i de la Trini (Mar Ulldemolins), la seva dona, des de Barcelona, i en la tercera, les memòries d’en Cruells. Passa del cor poètic de nou veus al monòleg, amb els ballarins Toni Mira (Nats Nus) i Laia Duran (La Veronal) fent-hi una aportació plàstica mentre retronen uns canons, els esquelets dels morts seuen en un sofà i el camp de batalla es converteix en un rectangle terrós al centre de l’escena. Però l’acció va a remolc de la gran figura de Soleràs, “un personatge que et supera -diu Rigola-, que no pots controlar perquè és més intel·ligent que tu; un diamant”.

Les