ARTS ESCÈNIQUES

Robots, dansa i flamenc: El teatre que s’exporta

Stefan Kaegi converteix una màquina en un actor a la Setmana de Programadors del Temporada Alta

Quin teatre s’exporta fora de Catalunya? El director del festival Temporada Alta, Salvador Sunyer, sempre tan directe, ho té clar: “Flamenc i creació contemporània. Fora d’això no hi ha res més”. I per creació contemporània s’entén el teatre que no és una obra textual convencional: tota la resta, que és molt. Per això quan el festival es proposa servir de plataforma per a la internacionalització de les companyies catalanes busca propostes que apostin per formats multidisciplinaris i per noves dramatúrgies.

D’avui a diumenge se celebrarà a Girona i Salt la vuitena edició de la Setmana de Programadors. Han convidat una norantena de professionals, un 60% dels quals estrangers, a veure els espectacles que el festival troba que tenen potencial per sortir a fora. La llarga experiència del Temporada Alta ha permès perfeccionar el cartell. Saben que calen bons espectacles de noms internacionals que serveixin com a esquer per atreure programadors de primera fila; per això compten amb nous espectacles de Stefan Kaegi, Angelica Lidell i Jan Fabre (tot i que aquest nom avui aixequi polseguera). També saben que han de teixir aliances en plataformes internacionals; per això formen part del col·lectiu PyrenArt, amb el qual presenten l’obra de circ artístic Là, del Baró d’Evel, i coprodueixen el nou espectacle de dansa de Lali Ayguadé, Here. I saben que és l’ocasió per exhibir produccions catalanes potents, com la instal·lació d’Àlex Rigola Macho Man i un èxit provat com Rebota, rebota y en tu cara explota, d’Agnès Mateus i Quim Tarrida. Ah, i també hi ha flamenc, però amb pedigrí escènic: un concert del Niño de Elche ( Antología del cante flamenco heterodoxo ) i una pel·lícula sobre Rocío Molina ( Impulso ).

En total són deu propostes, que es poden veure en només tres dies. Un còctel imbatible que atreu programadors d’espais importants com el Festival d’Avinyó, sis escenes nacionals franceses, el Teatre Nacional de Brussel·les i també el festival Grec. També hi haurà ocasió perquè algunes companyies presentin un projecte de futur, per buscar coproductors, cas de Cabosanroque i el Baró d’Evel. “No entenc que no es programin més [les noves dramatúrgies], no és veritat que no tinguin públic. Al Temporada Alta tenen una ocupació superior a la mitjana. S’han de fer amb més normalitat”, defensa Sunyer, que refusa etiquetes que fan semblar aquestes creacions “marcianades”.

La incomoditat d’un robot ‘humà’

Un dels espectacles estrella serà Uncanny Valley, de Stefan Kaegi i Rimini Protokoll, una companyia que treballa peces documentals amb formats molt diferents, des d’una performance amb 300 persones per parlar de superpoblació fins a un viatge en camió per a 40 persones per mostrar la vida dels transportistes búlgars, passant per un vídeo sobre el creixement dels bancs de meduses. “El món ens planteja problemes molt complexos i m’interessa donar espai a la complexitat, no reduir-la a una polèmica, i per això s’han de trobar formats als quals el teatre pot contestar perquè és una forma d’art flexible i actualitzable”, afirma el director suís. A Uncanny Valley Kaegiplanta a l’escenari un robot que és exactament igual que l’escriptor Thomas Melle.

L’obra parteix d’un problema molt humà: Thomas Melle va escriure un llibre exitós en què explica el seu testimoni de persona amb trastorn bipolar. L’autor el té sota control, però quan ha de fer presentacions davant d’un públic ampli es desestabilitza. La creació d’un robot amb la seva aparença podria solucionar el problema. “Tots som éssers tecnològics -diu Kaegi-. Ja som en certa mesura una espècie de cyborg. I fer una còpia nostra podria augmentar els nostres potencials”. Però aquest personatge genera moltes preguntes: sobre el valor de la còpia, sobre com afecta el teatre, sobre com canvien les relacions socials. “L’obra llança les preguntes a l’espectador i al teatre. Tot l’entorn de l’actor ja està substituït per tecnologia. Per repetir el mateix, hi encaixaria un actor automatitzat”, planteja Kaegi.

El concepte d’ Uncanny Valley (es podria traduir com La vall inquietant ) fa referència al moment en què els robots s’assemblen tant a un humà que generen rebuig en comptes d’acceptació. “La gent gran comença a tenir màquines atenent-los i ni s’adonen que són humanoides. Amb això hi haurem de lidiar. Com amb els cotxes sense conductor”, explica. L’obra era un desafiament escènic i tecnològic. La còpia de Melle “és prou realista per arribar a la vall inquietant”, assegura Kaegi. “Hi ha gent que es pensa que és un actor fent de robot. Però el veritablement inquietant és l’empatia que genera aquest robot. ¿És una empatia amb la màquina? ¿Amb Thomas Melle? ¿Tindríem empatia amb una pantalla? És una relació que hem d’explotar i que va iniciar el Tamagotchi als anys 90”.

La violència i les normes socials

Un avantatge evident a l’hora d’exportar més fàcilment les arts escèniques és que tinguin poc o gens de text. És el cas de Macho Man, d’Àlex Rigola, una instal·lació sobre la violència masclista sense actors i que ja té enllestida una versió en anglès per als programadors estrangers. El mateix tema tracta Rebota, rebota i en tu cara explota, que ja s’ha vist, a més de Barcelona, a llocs com Reims, Ginebra, Lilla i Basilea (amb subtítols) i està previst adaptar-la al francès. Però qui ho té més fàcil és el circ del Baró d’Evel i la dansa. A la peça curta Liov, Diego Sinniger balla el conflicte emocional pare-fill. I a Here, els ballarins Lali Ayguadé i Guilhem Chatir reflexionen sobre el poder i sobre les normes, a partir de les ordres que dicta en escena una cantant lírica, Astrid Stockman.

Una edició marcada pel cas Jan Fabre

La presència a la cartellera de The generosity of Dorcas, un solo de Matteo Sedda dirigit per Jan Fabre, ha generat incomoditat. El muntatge va ser contractat abans que es fessin públiques les denúncies de vint treballadors de la companyia Troubleyn, que acusen el director de vexacions. El festival ha informat de la situació al públic, ha decidit mantenir en cartell l’obra a l’espera del resultat de la investigació laboral oberta i s’ha ofert a tornar els diners a qui no vulgui veure l’obra. Un col·lectiu d’espectadors ha anunciat que es concentraran a la porta del teatre. Qui també ho farà és l’actriu Agnès Mateus, cocreadora de Rebota, rebota y en tu cara expota, una obra que tracta dels feminicidis, la desigualtat i la discriminació de la dona. Ella i Quim Tarrida s’han plantejat mostrar la seva “incomoditat” per compartir cartell amb Fabre. Consideren injust “posar en risc” la seva feina en un focus tan important com el Temporada Alta, però alhora volen ser “coherents” amb el que denuncien en escena. Ells han decidit incloure el cas dins de l’obra. L’obra de Fabre es podrà veure el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones.

Espectadors fan boicot a una obra de Jan Fabre i el Temporada Alta decideix mantenir-la