Rocío Molina aixeca les barreres del flamenc
PerpinyàÉs inevitable sorprendre’s en descobrir com de menuda és, en la vida real, Rocío Molina (Màlaga, 1984). Després de veure-la dalt de l’escenari convertida en una fera, vestida de paisà -texans i botes planes- sembla senzillament una noia de trenta anys, de posat tímid i rialla franca. En realitat, no té res de convencional: la bailaora dirigeix una companyia pròpia amb què viatja pel món -el Teatre Nacional de Chaillot a París, al Sadler’s Wells de Londres, al Lincoln Center de Nova York... i el Mercat de les Flors, que han apadrinat el seu creixement-. Però la responsabilitat no li fa perdre l’empenta per seguir investigant, la valentia per innovar, el criteri per deixar-se contaminar.
La seva biografia es podria esbossar en quatre dates clau: va calçar-se les sabates de taló amb tres anys, va entrar a la companyia de María Pagés un cop graduada, complerts els 20 estrenava el seu primer espectacle i amb 26 rebia el Premio Nacional de dansa per la interpretació d’ Oro viejo (2008) i Cuando las piedras vuelen (2009). Molina va ser vista des dels inicis com una bailaora que representava una nova generació, una artista tan lliure i tan singular com Eva Yerbabuena i Israel Galván, tan arrelada al flamenc com a la dansa contemporània.
Obrir-se a noves experiències
Un atractiu afegit a cada nou espectacle de Molina és que es pot observar una artista que evoluciona i creix a passos de gegant. I sobretot és interessant perquè ella no té por. Un exemple és Felahikum, un dels dos espectacles que estrenarà al Mercat de les Flors aquesta setmana (dies 5 i 6 de març), un duo amb algú que sembla que té als antípodes: una ballarina de hip-hop alemanya d’origen coreà que no coneixia de res. Molina va descobrir Honji Wang i el seu company, Sébastien Ramirez, director artístic de la seva companyia, a Sevilla fa dos anys. “No em vaig poder aguantar d’anar al camerino a felicitar-los”, diu. Després els va visitar a Berlín, i van acabar decidint fer un espectacle junts, que es va crear al Teatre de l’Arxipèlag de Perpinyà -d’on és resident la Cie Sébastien Ramirez- i que es va estrenar fa cinc setmanes.
Molina i Wang, vistes des de la platea, són dues gotes d’aigua. Fins i tot a la malaguenya li deien la china, pels seus ulls ametllats. Però no parlen el mateix idioma, ni fora -Molina domina tirant a poc l’anglès- ni dins de l’escenari. Felahikum no és una fusió dels codis del hip-hop i el flamenc, és la suma dels dos llenguatges. “Es tractava que cadascuna ballés amb el món de l’altra. I hem vist que això era fàcil -diu Ramirez, coreògraf i ballarí de breakdance francès amb ascendents catalans-. El més difícil ha sigut la música”. Per a un ballarí flamenc és inconcebible ballar sense músics en directe; per a un de hip-hop ho és ballar sense música. “Nosaltres fem soroll tota l’estona”, reconeix Molina, que a l’espectacle arriba a fer zapateados amb Wang a coll.
Envoltades de ventiladors -que donen un dels moments de més força plàstica- les intèrprets juguen, es repten, es barallen i s’abracen, en escenes sense un fil narratiu nítid. Quan Molina s’encén, és tot força i soroll. Quan és Wang qui mana, la imatge és de suspensió i silenci. Una es projecta cap al terra, l’altra s’eleva cap al cel. Fins al final, que les seves imatges es mimetitzen en una mateixa ombra.
Crear des de l’estómac
Si Felahikum era un experiment “que enriqueix el cos” i trenca motlles, Bosque ardora, l’altre espectacle que la bailaora presentarà al Mercat de les Flors (7 i 8 de març), és tot el contrari: el seu projecte més personal i el més ambiciós, una coproducció de diversos teatres europeus -entre els quals, altre cop, el Mercat de les Flors- que va estrenar la tardor passada a Lió.
“ Bosque ardora fa referència a un efecte de llum que fan unes molècules a sobre de l’aigua. Em va passar que, en un festival, em vaig perdre en un bosc que estava ple de cuques de llum. Això ho relaciono amb imaginaris meus, com les pel·lícules de Miyazaki -explica Molina-. Integro totes les referències amb tota la ignorància possible. Tafanejo molt, però no faig una gran anàlisi. Això em bloqueja, em limita l’art”.
A escena interpreta “una presa, una deessa, un animal”. Pot ser “moltes coses”. S’acompanya de dos ballarins tarzànics i d’una banda amb dos trombons, a més de cante, poemes i projeccions. “Sempre busco instruments que puguin semblar incòmodes. A Efectos, era un contrabaix tot sol. El trombó mai ha sigut instrument solista al flamenc, però em vaig tirar a la piscina i he descobert que pot fer efectes al·lucinants, és vellut i és metall, és càlid i percussor, i anava bé amb el sentit d’arma, de guerra; són els caçadors”, diu.
La dansa, dura i bonica, pròxima al butoh, no ha deixat indiferent. Es va inspirar en el teatre kabuki i el concepte de bellesa dels tractats japonesos: “En la flor que neix d’una roca i ha de morir cada dia. Perquè cosa que no mor, cosa que no és capaç de superar-se”. Aquesta dificultat de tornar a sorprendre com la primera vegada és també el seu repte: “Després de cada obra et penses que no tindràs res més a dir, i al cap de poc ja t’han passat moltes coses. Per això sóc com un cargolet, amb les antenes posades. Sempre hi ha alguna cosa a explicar”.
