Subirats vol torpedinar la rigidesa de l’administració
BarcelonaEl problema d’un debat amb un catedràtic d’universitat expert en polítiques públiques pot ser que no aterri mai a la difícil i complexa realitat. El comissionat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Joan Subirats, en la conferència que va oferir ahir al Cercle de Cultura va esquivar força bé el perill. Utilitzant símils bèl·lics va assegurar que vol “torpedinar” l’arquitectura rígida i llunyana de l’administració per promoure polítiques culturals més descentralitzades, més pròximes i menys homogènies. De fet, va citar concretament programes com En Residència (que porta projectes artístics als instituts) o Vozes i Cabal Musical (que treballen en la integració a través de la música).
Segons Subirats, és important facilitar l’accés a la cultura perquè serà essencial per pujar a l’ascensor social en el segle XXI, una possibilitat que en el segle XX asseguraven només l’educació i la salut. Per què ara cal sumar-hi la cultura? Subirats recorre a Bauman: “Abans l’educació construïa míssils balístics”, perfectes per apuntar a un objectiu concret. Com que està convençut que vivim la incertesa d’un canvi de paradigma -“ja no podem pensar en termes de crisi o de sortir del túnel”, diu- creu que en aquesta època “necessitem míssils intel·ligents que es puguin reprogramar en ple vol”, i això vol dir ciutadans “flexibles, emprenedors, creatius, amb capacitat de treballar en grup, innovar...”. “La motxilla cultural és la que acaba conferint aquestes virtuts que la rigidesa educativa no dona”, exposa. Per tant, això demostra que l’“educació informal” (música, dansa, lleure...) no està considerada important quan en realitat és del tot fonamental.
Subirats defensa que aquests coneixements entrin a l’àmbit educatiu i alerta de l’alt risc de generar desigualtats en cas que no sigui així. D’aquí la seva obsessió per l’accés a la cultura. “La diversitat és un valor -defensa-. Això ens obliga a canviar moltes coses. A fer polítiques culturals més descentralitzades, que tinguin en compte la ciutat, els barris, no pensar tant en el cànon i l’excel·lència com en els elements que tenim a la realitat per fer emergir els valors que existeixen”, diu. Les seves eines són una xarxa d’espais densa i prou ben repartida: 50 centres cívics, 40 biblioteques, 32 casals, 17 ateneus i 10 cases de la música. “S’han de repolititzar les polítiques culturals: veure qui hi guanya i qui hi perd en cada decisió”, va dir. Subirats vol pensar en “la Barcelona real, la metropolitana, de 3,2 milions de persones i 600 km 2 ”: “No ens en sortirem amb la Barcelona petita, d’1,6 milions de persones i 100 km2 ”, opina. Cap referència als grans equipaments, o a les ajudes sectorials, o als creadors.
Com li van recordar des del públic, no serà fàcil. I no és que no s’hagi intentat abans. També és cert que l’Ajuntament té més eines que ningú: dedica 90 euros per habitant a la cultura, mentre que la Generalitat n’hi dedica 35 i Madrid, 58.
