13/09/2015

Tàrrega no és país per a covards

3 min
Tàrrega no és país per a covards

TàrregaDel soterrani d’un vulgar edifici de pisos de Tàrrega en pot sortir l’espectacle més brillant. Però cal arriscar-se. Les pistes prèvies només són que la jove companyia lleidatana Íntims Produccions hi presenta Wasted, un text de l’anglesa Kate Tempest dirigit per Iván Morales. El lloc es diu L’Amagatall. S’hi accedeix per una rampa amagada rere uns urinaris de plàstic. Ningú sabria dir què era allò, abans; està del tot abandonat. El públic seu en cercle, expectant. Quan s’encenguin els tres únics focus que requereix l’obra, els tres protagonistes regalaran als espectadors el retrat més visceral, realista i fascinant que s’ha fet de l’actual joventut a la vintena. Un viatge iniciàtic on tres pringats (Oriol Esquerda, Sandra Pujol i Xavier Teixidó) intenten buscar una sortida a la mediocritat en què viuen. No hi ha cap grandiloqüència, hi ha veritat: en plena festa se’ls acut muntar un negoci junts tipus el Bar Cenas o l’Star Bars (qui no s’ho ha imaginat?) i minuts després es retreuen quedar-se amb la llei del mínim esforç. És d’una honestedat desarmant i un premi per a l’espectador agosarat.

Tàrrega té aquestes sorpreses a cada cantonada. El seu director, Jordi Duran, ho anomena “crear un espai de possibilitats”. Busca “gent que s’està atrevint” i va “amb ells fins a la mort”. Per això molts espectacles tenen aquí tot just el primer contacte amb el públic. Els serveix per agafar rodatge i enlairar-se. Alguns, com Íntims Produccions o La Ruta 40, potser aconseguiran tenir vida més enllà. El director del Centre d’Arts Escèniques de Terrassa, Pep Pla, divendres al vespre veia una funció de l’espectacle Compra’m, per estudiar com podia traslladar aquell devessall tecnoartístic a Terrassa. La companyia també en farà una versió més transportable per poder girar; la venien a La Llotja, on es troben entitats, companyies, associacions sectorials i programadors.

A fora la fira ja feia el ple en el seu equador amb l’habitual mescla de màgia, música i circ de carrer, i públic familiar, hippie, teatrer, passavolant i professional estressat. Llàstima d’uns minuts de pluja que per sort no van afectar el programa. La directora d’arts escèniques del festival Summercase de Nova York se sorprenia de la petita “dimensió geogràfica” de Tàrrega i l’“oferta gegant” que conté, tan diversa en disciplines. En una plaça Major atapeïda es pot jugar a decidir ¿Qué hacemos con la abuela?, proposta de la companyia castellana The Cross Border Project, que planteja una situació tan convencional com àvia-amb-Alzheimer-que-s’han-de-repartir-dos-germans i convida el públic a refer diàlegs i situacions per buscar solucions al conflicte. També pretenia ser polític el circ de Leire Mesa i, tot i que el resultat era un garbuix inconnex, tenia l’al·licient de comptar amb el testimoni real de persones de Tàrrega. La cena del rey Baltasar, en canvi, partia de tot un Calderón de la Barca però els madrilenys Los Números Imaginarios el despullaven i convertien l’acte sacramental en un banquet queer, amb teca i música i un joc amb el públic que acabava sent el que funcionava del muntatge. Un espectador assegut a l’escenari va arribar a treure el mòbil d’amagat per rellegir la sinopsi de l’obra (!), i va ser enxampat per un dels actors. Però no passa res, importa l’actitud: ficar-se en un cotxe per viure la intrigant escena de Nacho Vilar a Crudo Ingente entre dos emmascarats o seguir els actors francesos de la companyia 1Watt abraçant arbres i ficant el cap en forats de claveguera: el carrer com mai l’havies imaginat.

La dansa urbana de la plaça de les Nacions ha tornat a ser un dels hits de la fira. En aquesta edició dos artistes de Nova York han sigut la sensació. Ell és Ousmane Omari Wiles, un senegalès format en dansa tradicional africana que ha superat la doble discriminació de ser negre i gai ballant vogue (dansa nascuda a Harlem que Madonna va popularitzar); a Tàrrega van al·lucinar. Ella és Ephrat Asherie Dance, ballarina d’un gènere tan masculí com el hip-hop. Junts i separats trenquen esquemes, en la dansa i fins i tot en els rols de gènere. Un tema que també abordava la dansa de contacte, animal, violenta i sensual de Los cuerpos, dels argentins Cortez-Fontán. Però la dansa més alineada amb la filosofia de FiraTàrrega és Free fall de Sharon Fridman: un manifest en moviment sobre la necessitat d’emergir de la massa, de ser lliure, de provar de volar, d’arriscar-se. De caure. I de tornar-ho a intentar.

stats