Amb les mans... a l’obrador
Tot i que Albert Forns és novel·lista, s’ha apuntat a un curs de l’Obrador d’Estiu de la Sala Beckett. Aquesta setmana ha exercit d’alumne a les classes de Roger Bernat, on han treballat sobre com portar a l’escena materials no teatrals. “Busco coses que em serveixin per als meus textos literaris”, diu Forns. Fa uns anys ja va fer un curs amb Pau Miró perquè “tenia dubtes per crear diàlegs” i admet que li va servir per polir els del seu primer llibre, Albert Serra (la novel·la, no el cineasta). La idea de formació continuada que implica l’Obrador d’Estiu li sembla fantàstica; també que estigui condensat en una setmana, que impliqui la convivència en el mateix espai amb alumnes d’altres tallers -hi ha 100 matriculats, entre els quals 10 noms emergents de la dramatúrgia internacional- i que tingui professors estrangers. “Cursos amb autors del nivell de Martin Crimp o Neil LaBute... Això en el món literari no existeix”, diu amb enveja.
Marta Buchaca va fer el primer taller a la Sala Beckett quan tenia 18 anys i ha passat per diversos cursos i Obradors, fins a ser-ne professora. “M’encanta no perdre el contacte, no deixar de pensar en la professió i reciclar-me com a alumna. S’aprèn molt”, assegura. Aquest estiu hi ha estat assajant el projecte AdA (Autor dirigeix Autor). És una proposta que es van inventar Marco Calvani i Neil LaBute després de conèixer-se a l’Obrador el 2010: escriurien un text curt sobre el mateix tema i l’un dirigiria l’obra de l’altre. Aquest any s’hi ha sumat Buchaca. Han escrit sobre el poder i s’han dirigit els uns als altres (Sergi Belbel ha exercit de Neil LaBute, que ha fallat a última hora). La Beckett ha coproduït aquest muntatge internacional ( Poder-Potere-Power ), que ja s’ha vist a l’Obrador, es representarà a Itàlia i Nova York amb actors diferents, i qui sap si tindrà més vida.
Un laboratori obert a la societat
“Volem que la Beckett es converteixi en l’Obrador i que sigui d’aquesta activitat d’on surtin els espectacles que produïm”, explica el director de la sala, Toni Casares. La nova Beckett vol ampliar el seu segell de laboratori formatiu i creatiu, però també vol obrir una nova dimensió d’intercanvi i debat que connecti el teatre amb altres àmbits de la societat (filosofia, ciència, economia, etc). “Els dramaturgs són els experts a construir relats i en el món d’avui hi falta relat, sobretot un relat contraposat a l’oficial”, afirma Casares.
El gran dubte: com es finançarà. Perquè el salt d’escala que pot fer la Beckett i l’Obrador no sigui només en metres quadrats, cal que les administracions s’hi impliquin més. Casares reclama un “canvi de fórmula i de relació” amb l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat. Aquesta recta final d’any servirà per negociar xifres. El que és segur és que la sala es presentarà públicament al setembre i al novembre obrirà portes al públic amb un títol del mestre: La desaparició de Wendy (1974), de Josep Maria Benet i Jornet.
