Els ballarins clàssics ‘exiliats’ tornen a casa (per dos dies)

BarcelonaAlba Victòria Nadal (Sant Fruitós de Bages, 1984) té un forat entre la jornada d’assaig i la funció d’ahir al vespre d’ El llac dels cignes al Royal Danish Ballet per atendre la trucada des de Copenhaguen. Cada dia entrena de 10 del matí a 4 de la tarda, i al vespre té o bé funció o bé un segon assaig. Aquesta setmana ha actuat quatre nits en espectacles de repertori clàssic, modern i mixt, i arrodonirà la setmana participant en les dues funcions de la Gala de Ballarins Catalans al Món que ha programat el Centre Cultural Terrassa avui i demà. En la dansa clàssica el ritme és molt alt, i els sacrificis incomptables, però també ho és la recompensa: “M’estimo molt casa meva però m’estimo més la meva passió”, afirma Nadal.

L’Alba va tenir una vocació precoç: als 4 anys ja ballava i als 12 Víctor Ullate li va proposar de marxar a Madrid per “aprendre amb el millor professor”, li va dir. No va dubtar a deixar l’Institut del Teatre i marxar. L’altre cop de sort va ser l’estada al Royal Ballet de Londres que, curiosament, li va obrir les portes del Royal Danish Ballet, on fa 13 anys que treballa (des dels 20) i hi té contracte indefinit fins a la jubilació, als 40 anys, quan passarà a cobrar una pensió. Tot plegat impensable a casa nostra, en una disciplina que té ben poques companyies estables a l’Estat i és present de manera residual a les programacions. “Però jo no soc conformista i això no em condiciona. Crec que venen anys de canvis. No em vull estancar per la pensió i l’estabilitat. Soc fora de casa i per a mi no té sentit si no hi ha la motivació laboral”, afirma Nadal, que pensa ballar “tota la vida”. “Als 27 o 28 anys el cos ja et canvia i has de gestionar la recuperació. Tot és més lent, has d’escalfar més, cuidar-te més... Als 33 has de buscar altres tipus de qualitat del ball, perquè el que fan les joves de 19 jo ja ho he fet”, afirma.

La precocitat és un tret que comparteixen els ballarins que aquest cap de setmana es trobaran a Terrassa. La majoria es coneixen de gales i competicions de l’etapa formativa en escoles catalanes, i l’expectació dels centres on van formar aquest talent per veure’ls de nou a casa és elevada. David Yudes (Badalona, 1996) va iniciar-se als 4 anys a l’escola de la seva mare, Marisa Yudes, que junt amb el director del Centre Cultural Terrassa, Adrià Fornés, signa la direcció artística de la gala. Yudes és ballarí del Royal Ballet de Londres des del 2014: tot just tenia 17 anys.

Ada González (Barcelona, 1994) també tenia 4 anys quan va començar a ballar i quan va assolir la majoria d’edat va marxar a viure a Romania. Després de pagar-se un tour per fer onze audicions amb grans companyies, sense èxit, el teatre de Sibiu -una ciutat de menys de 400.000 habitants que té companyia de dansa estable- la va fitxar via e-mail gràcies a un vídeo. Tres anys després, des del 2016, és ballarina solista a l’Òpera Nacional de Bucarest, la principal de les set companyies estatals de dansa del país. La seva rutina també implica assajos de 10 del matí a 5 de la tarda sis dies la setmana. “A l’est es fan només cinc funcions al mes, però són títols diferents, així és més variat per al públic”, explica. Això també implica moltes més hores d’assaig que d’escenari, lamenten els ballarins. “No és una professió en què arribis a una meta. Hi ha una evolució constant. Mai et satures d’aprendre”, diu una artista que té el seu punt fort en la interpretació més que en la tècnica.

A les gales de Terrassa també hi participaran Adela Ramírez (English National Ballet), Mar Escoda (Northern Ballet) i Helena Balla, Elisabet Biosca i Aleix Mañé (Compañía Nacional de Danza), que es prodiguen poc pels escenaris catalans. “Hi ha molt de talent que ha de marxar. Això ens fa créixer, però si algú es volgués quedar, senzillament no tindria opció”, diu González. Per a la majoria, pensar en tornar és impossible: “Porto tants anys responent aquesta pregunta! No hi ha manera. No hi ha cap suport ni cap respecte. No hi ha interès de les autoritats, però sí que hi ha públic”, lamenta la barcelonina, i destaca el fet que el Liceu no tingui un cos de ball.

El repertori de la gala el formaran solos i passos a dos sobretot clàssics. Ada González està avesada al repertori canònic. Ballarà passos a dos d’ El Corsari i Spartacus amb el ballarí romanès Stefan Mester, que també és la seva parella. Alba Victòria Nadal ha escollit un pas a dos habitual del repertori romàntic danès d’August Bournonville, coreògraf que va dirigir el Royal Danish Ballet al segle XIX i l’obra del qual dona singularitat a la companyia. També ha triat una peça neoclàssica que el finlandès Jorma Elo va crear pensant en ella. Nadal és una ballarina molt versàtil, però sobretot li agrada treballar amb coreògrafs internacionals convidats. “Això et permet sortir de la rutina. Aquí som una família, però sempre hi ha jerarquies, preferències, política”, diu. La mirada neta d’un creador forà la motiva especialment. Com la beca per fer una estada en una altra companyia que ara té entre mans. “Aquí em surten nous projectes, i a casa tot és una lluita per tenir diners i connexions. Tinc 33 anys i no em puc esperar que s’arreglin les coses”, diu.