La creació més animal sacseja el Temporada Alta

Girona/saltHo diu Ernesto Collado mentre interpreta Constructivo en una sala desangelada al primer pis de La Planeta, sense ni tan sols butaques: “Ens han posat en un espai a sobre del teatre, potser és una metàfora”, apunta. Perquè aquest cap de setmana, al festival Temporada Alta no hi ha teatre: programen dotze obres heterodoxes, de les que solen quedar fora dels escenaris convencionals perquè trenquen les costures del text. I han convidat 85 programadors -30 d’estrangers- a veure aquest aparador de la contemporaneïtat més exportable del país.

Des d’aquestes golfes, Constructivo n’és un bon exemple. Armats amb sis maons, un martell, una taula i poc més, Collado i Piero Steiner ofereixen una crítica tan original, divertida i tendra com demolidora a la bombolla immobiliària. El públic va seguint els dos paletes mentre juguen per l’espai i parlen amb distància i indignació de les absurditats que s’han fet en els últims anys: “Vols una casa i et fan un aquari”, diuen. L’obra salta de les condicions de misèria dels obrers a la capacitat de ressonar que tindria el Guggenheim si el piquessis amb un martell i acaben cridant que demolirien tot edifici que no allotgi ningú: els estadis de Qatar, el Fòrum i el VOL Espai Gastronòmic de Girona. Touché.

Mariana Gándara, programadora d’arts escèniques del Museu Universitari del Chopo, a Ciutat de Mèxic, troba l’obra “pertinent” també en el seu context: “Veient això descobreixes ponts entre les dues bandes de l’Atlàntic. I té sentit per a la col·lectivitat”, diu. És el segon any que ve a la Setmana dels Programadors del festival gironí. La primera va conèixer El Conde de Torrefiel -que ahir a la nit també hi presentava nou espectacle- i els va programar l’any següent a Mèxic. Però en realitat no hi ve a comprar, aquí, sinó a teixir “relacions afectives” amb artistes i companys. Al seu costat, Eloisa Jaramillo, de la Red de Artes Vivas de Bogotà, confirma que creu més en els “vincles” que en les targetes i els dossiers que rep quan assisteix a una fira.

Bellesa plàstica i equilibris

Però també hi ha contactes entre els creadors. A més de paleta a Constructivo, Piero Steiner és un dels vuit intèrprets de Bèsties, el nou espectacle de carpa de la companyia de circ Baró d’Evel, un muntatge enlluernador, que ningú s’hauria de perdre al seu pas nadalenc pel Mercat de les Flors. Aprofundeix en el llenguatge visual propi de la companyia -i en la recerca de l’animalitat- des de totes les disciplines possibles i fan que la mescla sembli natural. Animals impensables a escena (un corb ensinistrat?!), bellesa plàstica, força, equilibris, caigudes, salts, la mirada d’una nena, Blaï Mateu creixent com a clown i un moviment coreogràfic impecable, potser fruit de comptar a escena amb una dona de goma capaç gairebé de volar com els periquitos, la ballarina i coreògrafa Lali Ayguadé, que també presentava aquest cap de setmana la seva peça de debut en la direcció, Kokoro, aquesta sí, pura dansa, com la de Mal Pelo i Albert Quesada, tots tres amb opcions de fer gira a fora.

Indomador és un altra obra animal que podria emparentar amb el circ, si no fos perquè no hi ha cap de les disciplines clàssiques. Quim Girón (Animal Religion) hi desplega la seva singular personalitat: el cos al servei del joc, una imaginació desbordant sense fre i sense tabús. Juga amb ous, fa música vestit de gallina, de porc fa verticals i esclata com un hilarant domador indomable.

El Temporada Alta ha convidat al minifestival dins el festival la companyia belga Berlin. Perhaps all the dragons tampoc no és teatre, sinó una instal·lació on 30 espectadors es posen davant d’una pantalla en què apareix un personatge que els explica un capítol important de la seva vida. A una servidora li va tocar un militar rus que va evitar la Tercera Guerra Mundial, un home que va rescatar el submarí Kursk, una noia sorda i la promotora de Maria João Pires. La gràcia, a més de les persones i sensació de comunitat amb el públic, és que els relats i les pantalles s’interconnecten entre si, teixint un relat únic sobre la teoria dels sis graus de separació.

La instal·lació de Roger Bernat, que estrena We need to talk, és una pantalla que projecta escenes de parella de pel·lícules de totes les èpoques que doblen homes i dones del públic. L’efecte que té gràcia a l’inici permet observar clixés de gènere cronificats, però depèn massa de l’habilitat, les ganes i l’enginy del públic, i s’esgota aviat. Potser s’hauria d’encomanar a la deessa dels improbables, la belga Miss Q, que s’ha sumat a loscorderos.sc a La banda de la fi del món, un concert performàtic d’aire retro sobre la probabilitat de l’improbable que pren el sentit quan s’autoparodia i denuncia la precarietat i l’ordre establert.