Cinema
Misc 28/06/2019

‘Els dies que vindran’: viatge a l’origen d’una família

L’embaràs real de Maria Rodríguez i David Verdaguer protagonitza el nou film de Marques-Marcet

i
Laura Serra
5 min
Els actors Maria Rodríguez Soto i David Verdaguer ahir al Born.

BarcelonaLa Lupe camina per un carreró del Born al costat del seu pare, l’actor David Verdaguer, i fa il·lusió veure com ha crescut. Després de mirar Els dies que vindran, una no pot evitar sentir que estima una mica aquesta nena rosseta de dos anys i mig que ha vist créixer dins la panxa de la seva mare, l’actriu Maria Rodríguez Soto, durant els nou mesos de gestació que segueix la pel·lícula. La nova cinta de Carlos Marques-Marcet, que avui arriba als cinemes, és un experiment fílmic atípic però tan meravellós, bonic i emocionant que sembla mentida que no s’hagi explotat més en el cinema: el director va aprofitar l’embaràs real d’aquesta parella també a la vida real per explicar a través de dos personatges de ficció els canvis que experimenta la seva relació des del precís moment que decideixen tenir el fill sense haver-ho planificat.

Per ser exactes, decideixen no no tenir-lo, una doble negació que marca l’essència d’aquesta pel·lícula. Marques-Marcet hi aborda un tema tan idealitzat com és la primera paternitat però des d’una veritat inusual, imperfecta i, per tant, amb les seves topades incòmodes, les inevitables inseguretats i la incomprensió de l’altre, amb glopades d’eufòria i de tristesa que van i venen.

Els dies que vindran comença on les pel·lícules romàntiques convencionals acaben. Quan la Vir i el Lluís, que són parella des de tot just fa un any, pugen al carro d’un desig inesperat. “Un fill és de les poques coses que no tenen marxa enrere. Et pots casar i separar o pots marxar a viure a fora i tornar amb els pares, però el fill apareix i et fot l’hòstia per sempre”, diu Verdaguer. El fet d’escudar-se rere dos personatges de ficció prou allunyats dels caràcters de Rodríguez i Verdaguer -la Vir és impulsiva i natural, mentre que el Lluís és seriós i poc expressiu- va vacunar-los contra la incomoditat que podrien haver sentit deixant entrar una càmera fins tan endins de la seva intimitat, amb un despullament absolut, carnal i emocional. “No som Alaska i Mario, no és un reality. I el fet d’estar dins un personatge et permet arribar més lluny, perquè et fa menys por i pudor fer les coses”, diu Verdaguer.

Una doble gestació

La decisió de rodar Els dies que vindran va sorgir tan bon punt la parella va saber que esperaven un fill. Verdaguer estava immers en el rodatge de l’anterior film de Marques-Marcet, Terra ferma (2017), una pel·lícula sobre el desig de ser mare. Senzillament, els va semblar natural tancar el cercle rodant aquest embaràs i cloure així la trilogia involuntària que formen els dos films amb el premiat debut del director, 10.000 km (2014). Els dies que vindran també s’estrena als cinemes precedida pels premis a millor film, director i actriu del Festival de Màlaga.

La gestació, doncs, va ser doble. D’una banda, la panxa de Rodríguez anava creixent i la càmera ho podia seguir de manera documental, però, de l’altra, també creixia la pel·lícula, que s’aprofitava de les situacions que vivia la parella a la realitat per construir escenes a partir de llargues improvisacions. “Una matada -resumeix Verdaguer-. Terra ferma era una pel·lícula de futur i aquesta és en present. Vam començar rodant sense saber si això seria interessant, sense argument, sense saber on aniria. I escrivint i gravant i fent producció a la vegada”, recorda. Només en el tram final Coral Cruz i Clara Roquet van elaborar el guió junt amb Marques-Marcet.

L’aparició d’una cinta VHS familiar en què es veuen els pares de Rodríguez portant al món l’actriu va ser clau per donar pes i dimensió a la pel·lícula. En aquest misteri de la vida revelat, que la filla observa embarassada trenta anys després, hi és tot: el pas del temps, el cicle de la vida, l’amor incondicional, la connexió materna, les dones dins de dones com si fossin nines russes, el llegat, l’emmirallament generacional... “I tenir un vídeo casolà de cop justifica tota la pel·lícula perquè no deixa d’estar gravada càmera en mà, com una home movie, però on no només ensenyes les coses boniques”, afirma l’actor.

Escletxes davant l’abisme

Rere l’emoció esquitxada d’humor i tendresa que causa el primer impacte a l’espectador, a Els dies que vindran s’hi infiltra una sensació d’angoixa i d’abisme creixents. Apareixen les friccions pròpies de la convivència i la situació laboral genera la primera crisi a la parella. Ella, periodista, perd la feina, i ell, advocat, decideix deixar les causes perdudes i entrar en un bufet d’etiqueta. “Al Carlos li agrada treballar les circumstàncies que ens rodegen, les micropolítiques, com el medi social transforma la relació”, explica Rodríguez. La Vir té por que la filla els canviï i es tornin uns avorrits convencionals; en Lluís té por justament que no ho faci i no li puguin donar una vida decent. “Són dos personatges que venen de famílies diferents i es nota. És una pel·lícula social sense ser cinema social. La política ens afecta tota l’estona i quan tens un fill ni t’ho explico. Et penses molt d’esquerres però quan et toca a tu et mires les escoles concertades i si pots comprar un pis”, reconeix Verdaguer.

De cop, els rols de gènere clàssics també colonitzen com una espècie invasora la relació. “En l’embaràs l’home no sap com situar-se. Ella sent la vida dins el seu cos, però ell què pot fer? Surt aquesta cosa de macho, de sortir de la cova i anar a caçar”. El mateix Verdaguer reconeix que amb la paternitat va començar a preocupar-se per estalviar “com una iaia rata” i per treballar en projectes més lucratius. Ella, en canvi, creu que ser mare l’ha fet millor actriu: “La meva feina deixa de ser l’únic centre i no estar tan preocupada per fer-ho bé fa que les coses flueixin millor”, opina. A més, curiosament, li ha obert portes laborals. Esclar que a cap dels dos els falten ofertes: ella començarà el curs reposant a la Sala Beckett Una gossa en un descampat i ell està rodant una pel·lícula i preparant un programa d’humor negre per a TV3.

Un cant ‘A la vida’

El títol d’ Els dies que vindran surt de la reveladora cançó Em dius que el nostre amor de Toti Soler, situada en un moment en què la parella toca fons i es posa en dubte. “El Carlos sempre parla de parelles per una cosa molt simple i molt bonica: perquè on se suposa que hi hauria d’haver menys distància és on a vegades n’hi ha més. Les seves pel·lícules són de gent que no es troba”, diu l’actor. “Tots dos volen entendre’s, però no hi ha manera”, rebla Rodríguez.

En la banda sonora, però, l’esclat emotiu se l’endú el tema A la vida, que canta Maria Arnal i que té un mirall en la versió que Ovidi Montllor havia fet quatre dècades abans, aquell canto a la vida plena, canto a la vida sí, que s’omple de sentit veient la rotunditat de Rodríguez. Tanmateix, el part -que és l’única escena de l’embaràs que no és real i que va enregistrar Marques-Marcet un any després- no és el final del camí. És un altre principi. Només cal veure la Lupe, que ara marxa a la ludoteca amb el seu avi.

stats