El juliol musical més intens; potser massa?

BarcelonaNomés cal fer una ullada al calendari per detectar que el juliol exigiria el do de la ubiqüitat als amants de la música -juntament amb una cartera granada, esclar- per poder abastar l’efervescent oferta d’artistes internacionals que brinden, sobretot, Barcelona i la Costa Brava. “No hi ha cap territori a Europa que reuneixi tal quantitat d’estrelles del firmament musical. La llista és impressionant”, assegura Martín Pérez, promotor de Concert Studio i director del Festival de Pedralbes. Això ha situat Barcelona al mapa internacional de festivals, però alhora ha fet reaparèixer el fantasma de la sobredimensió de l’oferta. “Si ho analitzes fredament, s’han de vendre molts tiquets, molts, aquest juliol. I el preu de segons quins fa esgarrifar. Però, de moment, aguanta”, diu Juli Guiu, president de Clipper’s i director del Festival de Cap Roig.

Què té el juliol?

Menys risc de pluja, més públic i artistes internacionals en gira

La resposta és tan fàcil com mirar al cel. El meteoròleg de l’ARA Miquel Bernis ha analitzat 50 anys de dades de pluja i ha observat que el risc és mínim al juliol (per sota del 5% a Barcelona), mentre que a mitjans d’agost ja s’enfila per sobre del 10% i el 15% (a la Costa Brondava frega el 20%). La meteorologia se suma a dues realitats científiques més: “Les gires dels artistes internacionals estan obertes al juny i el juliol, i a l’agost les capitals perden densitat de població”, explica Guiu. A més, coincideix que el juliol és un dels dos mesos de més afluència turística i alhora és quan el públic local ja “té sensació d’estiu i ha trencat la rutina de la resta de l’any”, expliquen Pérez i el seu olfacte. “Som un país molt ric en cultura musical, forma part de les nostres vides anar a espectacles”, hi afegeix el director de Cap Roig.

“A l’agost la gent ja marxa, i el festival Grec es nodreix del públic barceloní i treballa amb els teatres de la ciutat”, diu el director, Ramon Simó. La seva és una aposta ferma per la densitat: 32 nits, 100 produccions. “Per a mi un festival ha de ser un esdeveniment extraordinari al llarg de l’any i ha de comportar cert estrès festiu, intensitat, energia. A més, així volem intentar generar més interès i una demanda més gran de la que tenim habitualment”, explica. “El nostre públic potencial és enorme, de més de 2 milions de persones. Com que treballem perquè vinguin, hem de fer una oferta adequada, gran”, raona Simó.

“Està demostrat que, en cultura, si l’oferta és àmplia i es fa bé, a llarg termini va generant la seva pròpia demanda -diu Joan Oller, director del Palau de la Música-. Però jo sempre he defensat que la gran batalla és ampliar públics, no competir entre nosaltres pel mateix”.

Hi ha prou públic?

Els directors discrepen sobre si existeix el perill de la sobreoferta

“Si hi ha prou públic també és la pregunta que em faig jo”, adverteix Pino Sagliocco, director de Live Nation. Està a l’expectativa per veure quina resposta tindran el segon Barcelona Beach Festival i el nou Hard Rock Rising, que esperen cadascun 30.000 persones a la platja del Fòrum en caps de setmana consecutius (per aprofitar la infraestructura). “Són apostes molt fortes”, reconeix Sagliocco, però era una oportunitat que no volia deixar passar.

L’opinió de Jordi Herreruela, director del Cruïlla, l’inquetaria: “Tinc la sensació que s’està tornant a sobredimensionar l’oferta i al final això fa mal a tothom... fins que el sector es torna a regular sol. És una pena que no hi hagi més incidència per preveure-ho i evitar-ho. No sé de qui depèn, però està clar que els organismes públics hi tenen el seu paper”, diu el director del Cruïlla, un festival que va aparèixer precisament després de l’esclat d’una bombolla festivalera i es va situar al juliol amb fair play perquè el maig i juny són terreny de Primavera Sound i Sónar. Per a ell ja hi ha pistes per encendre el llum d’alerta: “No entenc el ressorgiment del CanetRock i que pugui fer mal a festivals com el PopArb, que han estat anys defensant la cultura catalana. No entenc el sobredimensionament dels festivals de la Costa Brava de gamma alta, que són actes de màrqueting d’entitats de fora del sector i que distorsionen el mercat”. I encara hi afegeix l’anul·lació de cites com el Jiwapop l’any passat.

El director del Cruïlla troba negatiu que hi hagi programacions “molt replicades”. El del Grec, en canvi, no: “No crec que sigui dolent que un músic sigui a Cap Roig, Barcelona i Salou”, opina Ramon Simó. Això no passa, esclar, amb els caps de cartell, amb els quals es negocien sis mesos de marge per davant i per darrere abans d’un altre concert a Catalunya; artistes com Lady Gaga & Tony Bennett només actuaran en una única plaça a l’Estat. Martín Pérez fins i tot va més enllà de la repetició de noms: “Que coincideixin Duran Duran i Spandau Ballet és dolent. Ho vam intentar evitar i, com que no podíem, vam fer un segon dia de Spandau Ballet”. El director de Concert Studio sempre ha defensat la coordinació de continguts i la projecció internacional conjunta entre grans operadors, amb escàs èxit. En canvi, introdueix un altre aspecte que pot distorsionar el mercat: “¿Els festivals públics haurien d’existir? ¿I haurien de mantenir-se tots? ¿Es valora què aporten al seu territori i si tenen prou públic? -reflexiona-. Perquè un privat es preocuparà segur de connectar amb el públic, és llei de mercat. Però això és diferent si pagues tu o un altre”.

Ramon Simó no creu que el problema de la sobreoferta sigui una realitat: “No hem arribat a saturar. Encara hi ha públic potencial per a tot, segur. Al final, parlem de 4.000 persones si sumes Dylan i Serrat, això per a Barcelona no és res”, afirma. El director de Cap Roig també hi treu ferro: “És inevitable la coincidència. L’oferta es complementa. Peralada i Cap Roig no són competència”, insisteix. I Joan Oller encara hi afegeix: “Està molt bé ser omnívor cultural, però no n’hi ha tants”.

Però no hi havia crisi?

Barcelona se situa líder a nivell mundial i atreu turistes culturals

Aquest mes es posa més que mai sobre la taula una paradoxa: mentre que el sector encara està patint atzagaiades com l’IVA cultural i el consum cultural no s’ha recuperat, l’oferta creix. “D’una banda falta poder adquisitiu, perquè vivim en una situació social i econòmica d’urgència, i de l’altra el nivell impositiu fa difícil treballar a preus més econòmics”, afirma Herreruela. Per això creu que “l’oferta no s’aguanta i ho estem patint tots”: “Tenim menys gent de la que tindríem pels artistes que estem programant. No sé si es tracta de veure qui aguanta més...”, lamenta. Martín Pérez parla de “selecció natural” i està convençut que el públic depèn en un alt percentatge de “la qualitat de l’oferta”: “Les entrades les ven el boca-orella”. Juli Guiu hi coincideix: “Si el nivell de contractació és important i alt, els festivals continuarem tenint ocupació. Si el llistó baixa, ens en ressentirem. Hem de buscar els líders dels seus sectors”.

Qui posarà a prova el públic aquest juliol és el doblet de Live Nation: “Faltava una oferta purament de primeres espases de música electrònica i un festival de rock de magnitud”, diu Pino Sagliocco, que assegura que va batallar sense cap ajut institucional contra París i Berlín per quedar-se el Hard Rock Rising. “Barcelona té molt festival indie, alternatiu i tecnològic, però faltaven propostes mainstream. Complementen una oferta que no té parangó al món -assegura-. Barcelona té un lideratge a nivell mundial sense precedents. Tothom flipa i està cabrejat perquè tot passa només aquí: U2, Madonna, Björk, Foo Fighters...”

Està clar que Primavera Sound i Sónar han marcat la pauta. “La gent mira l’agenda de concerts de Barcelona per venir com a destí turístic. Els festivals li donen una força brutal”, assegura Sagliocco. Encara no passa el mateix amb l’oferta de música clàssica i lírica, tot i que tenen el turista cultural en el seu objectiu: el Palau de la Música té una intensa programació tot el juliol i agost quan, fins fa pocs anys, estava tancat. També per això s’acaba de presentar el projecte Barcelona Obertura, per fer difusió conjunta internacional de l’oferta clàssica.

“Procurem ampliar el públic al màxim i, al capdavall, estem en una zona turística”, diuen des de Cap Roig, on treballen amb turoperadors i hotels. L’enclavament geogràfic Barcelona - Costa Brava és privilegiat, està clar, però “la marca Barcelona sola sense contingut no s’aguanta -avisa el director del Festival de Pedralbes, pensant tant en música com en l’oferta museística-: el continent és molt maco però també ha de tenir contingut”.