El “masoquisme femení” segons Isabel Coixet
Barcelona“Estaria bé que les senyores que treballen per aquí al voltant vinguin a veure Party girl. És una defensa de la llibertat a qualsevol preu, cosa que per a mi és admirable”, comenta Isabel Coixet des de la Filmoteca. La cineasta hi presenta la retrospectiva més gran que s’ha dedicat mai al seu cinema -es projecten totes les seves pel·lícules, exceptuant Ningú no vol la nit, que encara és als cinemes comercials, a més de dos curts i un documental d’Elena Trapé sobre el seu univers, Paraules, mapes, secrets i altres coses (2015)- i també una carta blanca que li ha permès escollir onze títols d’entre els seus films preferits. El cicle, que s’allargarà fins al 26 de febrer, l’ha titulat Dones (bastant) perdudes.
El director de la Filmoteca, Esteve Riambau, assegurava que és fàcil traçar paral·lelismes entre la filmografia de Coixet i els films escollits, en què apareixen heroïnes femenines que han perdut el nord i són víctimes del que ella anomena “masoquisme femení”: “Que la dona té l’esperit de sacrifici, de fer-ho tot per l’altre, fins i tot massa, això ho veiem en les pel·lícules, la literatura i la vida”, afirma Coixet. Entre les pel·lícules del cicle hi ha des de clàssics que van marcar-la - Rebecca d’Alfred Hitchcock (1940), Carta de una desconocida de Max Ophüls (1948), L’efecte dels raigs gamma en les margarides de Paul Newman (1972), Una dona sota la influència de John Cassavetes (1974)- fins a cintes més recents i poc conegudes que té ganes de compartir amb el públic, com Kumiko, the treasure hunter, de David Zellner (2014), una barreja de realitat i ficció on la seva actriu Rinko Kikuchi interpreta una dona tan obsessionada per Fargo que se’n va de Tòquio a Minnesota.
“A Hollywood es porta una presència femenina lloable, com els personatges de Jennifer Lawrence. Però jo veig Joy [film de David O. Russell pel qual ha rebut el Globus d’Or] i penso que no és per a mi. Com a espectadora i ésser humà m’interessen més personatges com la Diane Keaton de Looking for Mr. Goodbar (1977)”, una professora amb una sòrdida doble vida; perfils de dones més aspres i dures, però a la recerca de la llibertat. “La Wanda de Barbara Loden (1970) va ser una lliçó com a cineasta, perquè jo sempre he mirat de fer pel·lícules amb personatges amb qui, malgrat els punts de maldat i les contradiccions, puguis connectar. I amb aquesta pel·lícula vaig veure que no cal que el personatge sigui empàtic”, explica.
Coixet observa Dones (bastant) perdudes en el seu entorn, diu, entre les seves amigues, amb “fixacions, sacrificis, empassant-se humiliacions”. “Nosaltres ens perdem més perquè ens busquem més. Hi ha un continu posar-se en qüestió i adonar-se de les contradiccions que tenim. Crec que ells un dia accepten com són”, explica la directora.
L’última pel·lícula que li ha encantat fins al punt de veure’n dues sessions seguides és 45 años. Al contrari d’altres directors, el bon cinema actual li segueix “alimentant la passió” per fer cinema, tot i que aixecar financerament una pel·lícula li costa cada vegada més: si bé té en al cap un nou film, per ara està muntant Spain in a day (un film sobre un dia a Espanya a partir de vídeos de gent corrent) i té pendent una exposició de fotografies a París.
