Amb el mestre a escena

BarcelonaQuan El Maldà va oficiar la presentació de la temporada, al setembre, l’actor i director Xicu Masó va dir davant de totes les companyies que hi actuaran -la majoria relativament joves- que seria bo que el teatre actual fos més “intergeneracional”. I hi va tornar a insistir amb motiu de l’estrena del seu espectacle el mes passat, La mel, de Tonino Guerra, que ha representat fins aquest diumenge: “La gent gran aporta experiència i els joves, maneres diferents de veure el món”, deia.

L’esclat de companyies joves que ha viscut el teatre català, en part motivat per la crisi i la falta de sortides professionals, pot haver comportat un allunyament de les generacions precedents. “A vegades és per pudor. No t’atreveixes a oferir-los unes condicions tan irrisòries com les teves. Però a vegades ho estan desitjant”, apunta Arnau Puig (el Prat de Llobregat, 1985), que ha treballat amb Les Antonietes i La Calòrica. “Trobo a faltar moltíssim, en les companyies joves, l’arruga en escena, l’experiència. Haurien d’estar més en contacte amb persones grans”, admet.

La cartellera demostra que ara mateix diversos actors joves tenen l’oportunitat de trobar-se amb veterans a escena. Arnau Puig té un tête-à-tête amb un actor 46 anys més gran que ell, Josep Maria Flotats, a Ser-ho o no,al Lliure. Pau Vinyals amb tot un Lluís Marco a la Zona Franca de la Sala Muntaner. Mar Ulldemolins és alumna d’Andreu Benito a Marits i mullers,a La Villarroel. I Vicky Luengo i Georgina Latre són nétes de Manel Barceló i Marta Angelat a la família de Vilafranca, al Lliure de Montjuïc.

Cap d’ells no és novell. La majoria supera els 10 anys de feina al teatre o la televisió. Per això detesten que els titllin d’“emergents” i alguns fins i tot tenen objeccions amb l’adjectiu jove. Tots reconeixen, però, la influència dels veterans. “És una sort treballar amb gent gran. A les aules s’aprèn molt, però hi ha coses que s’han de viure. I això passa dalt de l’escenari: veus coses que t’agraden i d’altres que no, i inconscientment esculls quin tipus d’actor vols ser”, explica Mar Ulldemolins (Valls, 1980).

L’accessibilitat dels ‘grans’

Arnau Puig confessa certa tendència mitòmana. De tant en tant rastreja els Encants buscant programes de mà i cartells històrics. Un dels que encara pengen a la seva habitació és el de Dom Joan de Molière, que va suposar el retorn de Flotats al Liceu l’abril del 1983 amb la companyia de la Comédie Française. L’obra que ara interpreten ha suposat un altre retorn de Flotats, ara a la seu històrica del Lliure de Gràcia. “Al començament dels assajos estava molt tallat, fins i tot em costava mirar-lo als ulls. Fins que un bon dia em va dir: «M’has de mirar molt, has d’estar segur i tenir la llibertat i frescor amb què t’he vist [en altres obres]. Això no vull que ho perdis perquè jo t’imposi»”, recorda Puig. Li va fer cas, esclar. “Jo sóc tímid -explica-. Però és la vegada que més propostes he fet al director i sempre hem provat els meus suggeriments; i no sol passar”.

A Vicky Luengo (Palma, 1990) també li va passar el mateix: “Al principi et sents petita, dius: «Mare meva, el que em queda per aprendre!» Però sempre he tingut la sort que han sigut accessibles, han compartit sensacions i els he pogut fer preguntes sobre la seva vida”. Fins i tot va fer cas a Marta Angelat quan fa sis anys li va recomanar que fes alguna activitat, com ara ioga. “Em va canviar la vida -exclama-. Però també m’agrada que no es creuen que siguin ningú per donar-te consells. Això és el més maco, que realment és gent humil. No t’alliçonen”. “Et tracten com un igual, de tu a tu, tot i que tu sentis que has d’estar a l’altura”, afegeix Georgina Latre (Barcelona, 1988), que va notar els nervis en la primera escena a soles amb Manel Barceló. Pau Vinyals (Cornellà del Terri, 1986) creu que el més “apassionant” de treballar amb Lluís Marco és que “mai no es para de fer preguntes ni deixa res per resoldre”.

Aprendre observant

“Quan en Benito parla, és millor escoltar. Sempre té raó, la clava”, afirma Mar Ulldemolins, que hi ha treballat en les últimes produccions ( Incerta glòria i L’art de la comèdia ) i ho farà en la pròxima ( Inframón). El tarannà silenciós de l’actor fa que les seves opinions encara siguin més influents. El públic els considera mestres perquè intueix darrere de cada gest, cada paraula, tot el seu bagatge. Però fora de l’escenari la seva actitud pot dir encara més d’ells. Ulldemolins qualifica Benito de “fàcil i currante ”, entre altres atributs que espera mimetitzar, com “la calma”. Latre s’ha fixat en els escalfaments de Barceló i Angelat. “Quan s’acosta l’hora, la Marta sempre diu «Nois, molta merda» i va a concentrar-se per entrar en el personatge, mentre que en Manel es queda parlant amb nosaltres i escalfa la veu cantant com òpera”, diu l’actriu. Luengo destaca “els petits detalls”: “L’altre dia, per exemple, fèiem una italiana [un assaig tècnic] i mirava la Marta... i és que ho donava tot!”

A Puig el va sorprendre que quan Josep Maria Flotats rep el públic després de la funció mai pregunta si els ha agradat l’obra, però en canvi sempre els diu “Gràcies per venir”. Al mestre tampoc no li agrada saber abans de sortir a escena qui hi ha de públic, i diu que no llegeix mai les crítiques. “Jo sóc un masoquista i surto de l’obra i ja obro el Twitter”, detalla Puig. En Pau Vinyals sempre recordarà una frase de Lluís Marco: “No es pot fer teatre amb gats a la panxa”. I ho explica: “Has de sortir net i feliç a escena, sense conflictes, sense enveges, perquè és l’única manera de fer bon teatre. I també és una bona manera de viure”, afirma.

Una herència no escrita

Flotats va descobrir Arnau Puig en un càsting per a l’anterior obra que va dirigir al TNC al qual, en realitat, l’actor no es presentava sinó que només acompanyava un amic. Flotats es va anotar el seu nom. “Va ser una casualitat que em trobés, però suposo que no és una casualitat que et vegi capaç d’estar amb ell sobre l’escenari. Ells tenen molt d’olfacte, és el que dóna l’experiència. Amb tres rèpliques em va calar”, diu Puig, conscient que aquesta anècdota està en vies de convertir-se en un dels mites fundacionals de la seva carrera. “La generació de Flotats, Pou, Espert i Sardà la respecto moltíssim. S’han d’anar a veure. Jo hauria anat al Lliure encara que no hi actués”, assegura Puig. El públic pensa el mateix, perquè les entrades estan exhaurides.

“El teatre és un ofici, i un ofici s’aprèn dels mestres”, sentencia Luengo. Una idea que compra del tot Pau Vinyals: “La interpretació té una part tècnica i una altra d’intuïtiva, que s’aprèn fent-la i veient-la. Com més gent diferent, d’edats diferents i recorreguts diferents, millor. Més contrastes, més proves, més dificultats et trobes i més solucions acabes buscant”. L’actor cita Lluís Marco i Lluís Homar com a referents i, abans de seguir amb un reguitzell de noms, avisa: “És important admirar els actors del país, perquè un actor és transmissor de cultura. I aquest és el relleu que hem d’agafar, sumant-hi noves coses i mirant què es fa fora -diu Vinyals-. La de l’actor és una herència que no és escrita, que ens anem passant els uns als altres. Això és bonic”. El mateix Flotats explicava quan va estrenar El joc de l’amor i de l’atzar que creia que havia de passar “el relleu” a un “grup de joves actors amb un talent extraordinari”. Vicky Luengo, que formava part d’aquella obra, ho va viure com una escola: “L’única cosa que pots fer és ser una esponja i absorbir tot el que et digui per endur-t’ho a casa”. “A mesura que treballes més t’adones com és de difícil i reconeixes el mestratge d’aquesta gent”, diu Latre, que amb 16 anys ja treballava amb Vilarasau, Madaula i Boixaderas a la televisió.

Vocació i lluita laboral

Els actors veterans pertanyen a una generació que els joves, que els porten tres i quatre dècades de diferència, admiren. “Quan sortim de l’Institut del Teatre tots volem fer el Lliure d’abans”, il·lustra Arnau Puig. Són conscients tant de les dificultats de l’època com de l’emoció per les fites i drets aconseguits. “Quan t’has atipat de fer bolos, en companyies petites, quan saps el que costa una producció i has descarregat un camió... Això et dóna amor per l’ofici”, diu Ulldemolins.

Vicky Luengo els admira sobretot per “la lluita pel respecte i les condicions d’aquesta professió”. Pau Vinyals explica, però, que alhora viu un dilema professional: “Vaig començar a treballar el 2008, el primer any de crisi, així que no he viscut res més. I a vegades l’única manera de treballar és gairebé arrossegant-te. No sé si fem prou per conservar els drets, si treballant gratis rebaixem el nostre ofici a l’amateurisme. És complicat”, admet. El debat sobre condicions laborals és a l’ordre del dia a totes les companyies. “Cada època ho ha tingut difícil -opina Puig-, però ara... sembla encara més difícil”.