“Cada dia pateixo la pèrdua més gran de la meva vida”

BarcelonaQuè passaria si la Verge Maria expliqués la seva versió de la història? Què dirien els Evangelis si ella, com a testimoni privilegiat dels fets, els hagués deixat escrits? Ja que Maria no ho va fer, l’escriptor Colm Tóibín sí. L’irlandès -amb casa d’estiueig a Farrera (Pallars Sobirà)- va aventurar-se a fer baixar dels altars aquell personatge de la iconografia universal per convertir-la en una dona de carn i ossos, en part pel plaer de jugar a inventar una nova heroïna grega i en part per petició de Meryl Streep.

La Maria del monòleg El testamento de María és un camperola pagana a qui li han pres el fill i viu amb escepticisme i fatalisme la seva conversió en un suposat messies. “T’oblides que és la Verge Maria i representes una dona, una mare, un ésser humà que pateix i plora, que té por i rancor, que s’equivoca i assumeix els errors públicament, que perd el fill, i no hi ha dolor més gran”, explica l’actriu Blanca Portillo, que li dóna vida al Teatre Lliure des d’avui fins al 22 de març. El testamento de María va ser el seu primer monòleg teatral i va suposar també el debut a la direcció escènica del cineasta Agustí Villaronga, que es va acostar al projecte amb “un candor, una puresa i una inseguretat molt creativa”, recordava ahir l’actriu madrilenya. L’obra, estrenada al passat festival Grec, ha fet temporada al CDN i fa gira per Espanya. Villaronga tenia el projecte de fer-ne una versió en català amb la seva amiga Rosa Novell, que ja no serà possible, però en queden unes gravacions que prendran forma de documental.

Davant d’un espai escènic creat per l’artista plàstic Frederic Amat, que el defineix com “un retaule” i “una habitació de la memòria”, una humil i vella Maria reviu, des de l’exili a Efes, episodis de la seva vida mai explicats, més enllà del naixement a Betlem o del dol al peu de la creu. Portillo insisteix que la història no ha estat explicada pels que la van viure, sinó pels seguidors radicals d’una facció que en la seva època era considerada secta. “El que va passar de veritat a les noces de Canà no té res a veure, per dir-ho d’alguna manera, amb el que surt a les revistes del cor -diu, provocadora-. Maria explica la seva veritat. És una ficció, com ho són els Evangelis, però és una ficció molt possible, perquè parla de por, ràbia i impotència”, afirma. La Maria terrenal no entén com poden dir que és fill de Déu un nen a qui va parir i a qui va donar de mamar; se sorprèn que torni a casa fet un líder de masses; la incomoda aquell fill que ara és un complet desconegut; es planteja fins a quin punt una idea mereix ser defensada amb la vida; es qüestiona l’extremisme, i veu amb impotència el destí del màrtir.

Portillo no se sent sola a l’escenari perquè explica El testamento de María als espectadors. “Caminen amb Maria fins al final. És un viatge a les profunditats d’un dolor enorme. Em pensava que els creients es podien sentir molestos, i en canvi la comprenen, la viuen i la pateixen”, explica. Una catarsi de 75 minuts que li deixa efectes secundaris: “Cada dia a les 8 de la tarda pateixo la pèrdua més gran de la meva vida; sí que deixa un pòsit de dolor”, diu Portillo. L’actriu acaba de concentrar el rodatge d’ El chiringuito de Pepe (Tele 5) per poder fer temporada a Barcelona. “La comèdia em saneja, em diverteix, m’allibera”, explica, just abans de demanar en públic, igual com va fer quan va presentar La vida es sueño al Lliure, poder treballar a les ordres de Lluís Pasqual, que somreia al seu costat.