27/10/2015

Les reines de l’escenari

4 min
Les reines  de l’escenari

BarcelonaEl New York Times del 22 de setembre del 1935 parlava així de Margarida Xirgu amb motiu de l’estrena de La dama boba,de Lope de Vega, al Teatro Español: “Potser no és una gran actriu, però està lluny de la majoria i, a més d’actuar, és la líder d’una companyia que manté viu l’art teatral a Espanya, on els escenaris en general estan plens d’obres dolentes”. És una de les crítiques teatrals que es poden llegir a l’exposició Actrius catalanes del segle XX,que ahir es va inaugurar al Palau Robert de Barcelona.

El 1936 l’actriu marxaria a Amèrica per no tornar, un viatge en el qual l’havia d’acompanyar Federico García Lorca -no ho va fer i va morir afusellat el 18 d’agost d’aquell mateix any-. Al seu passaport republicà es pot llegir que Xirgu tenia permís per anar a “ todo el mundo excepto Rusia ”. Als anys 20 la seva figura havia omplert pàgines i pàgines de diaris. Josep Maria de Sagarra el 1924 afirmava a La Publicitat : “La Xirgu ja fa temps que és consagrada com una tràgica de primera fila però en La pecadora [d’Àngel Guimerà] tots els elogis que se li facin seran poca cosa”. Després de la guerra, els lectors en van perdre el rastre. L’exposició recupera la seva majestuosa figura i la de més d’un centenar d’actrius que han poblat l’escena catalana en l’últim segle.

És un retrat coral, que ofereix pinzellades del que es mereixeria uns quants llibres d’història. “Avui és més fàcil fer una exposició que un llibre -lamentava Joaquim Noguero, comissari de l’exposició juntament amb Joan Casas-. No hi ha una enciclopèdia del teatre català. Aquesta mostra convida a veure en quins aspectes es podria furgar”, apuntava. Conscients d’aquest desconeixement, han fet un esforç descriptiu per situar l’espectador en les vicissituds per les quals ha passat l’escena del país, des de la recuperació de la llengua de la mà de Pitarra al tombant de segle anterior fins a l’edat d’or de les últimes dècades del XX, passant per l’eclosió modernista, el boom del Paral·lel, el declivi de postguerra i la recuperació. Però no és una classe d’història: el gruix de l’exposició és una aproximació visual, amena i divulgativa -amb cartells, declaracions, fotografies, imatges, vestuari, retalls de premsa i detalls com un vano de la cupletista Raquel Meller del 1914 dedicat.

L’origen del projecte van ser les ganes d’homenatjar grans actrius mortes en els últims anys: Anna Lizaran, Mercè Anglès, Rosa Novell i Àngels Poch. Així va sorgir la idea inèdita d’ampliar el focus a tota la professió. I per què només actrius? “Representen millor el segle XX. Mai abans havien tingut el paper protagonista que adquireixen a la societat i també en el vessant professional”, diu Noguero. Passarien de ser purs maniquins a protagonistes, empresàries, directores... I Casas hi afegeix: “I en la meva opinió són més bones elles que ells!” El glamur que demanava el 2000 el llavors conseller de Cultura Jordi Vilajoana a les actrius troben que ja el tenen: “No és que elles fallessin, és que els ha fallat el país, que no ha estat a l’altura de la renovació -diuen els comissaris-. El glamur és una construcció política i industrial”.

Un segle en 10 fotografies

L’exposició no oblida cap nom essencial de les actrius consolidades abans d’acabar el segle -l’última és Sílvia Bel, nascuda el 1970-. Hi ha centenars d’imatges i fotografies per entretenir-s’hi, però alhora s’ofereix un exercici de síntesi inigualable. Després de remenar en milers d’arxius gràfics, la majoria del Museu de les Arts Escèniques, els comissaris han escollit deu imatges de dones per resumir cada dècada: Margarida Xirgu en un retrat i a l’exili, en una obra a l’Uruguai; empresàries i caps de cartell com Elena Jordi, Maria Vila, Paquita Ferrándiz, Maria Tubau; una colla d’actrius fent mitja en un acte per la República; la primera obra que es va fer el 1976 en un Teatre Grec ocupat per la professió; una de les actrius de l’ star system que es va crear a partir dels 80, Rosa Maria Sardà; i les T de Teatre, que des d’una companyia pròpia van renovar l’escena teatral.

Actrius, l’adaptació al cinema de Ventura Pons de l’obra E.R., de Benet i Jornet, serveix per plantejar de la mà de Núria Espert, Rosa Maria Sardà i Anna Lizaran qüestions com el relleu generacional i les tipologies d’actrius que hi pot haver en funció del seu caràcter: interpretant certs personatges icònics, de la Fedra a la Winnie, és quan més s’han tret la màscara, perquè són arquetips comparables entre si. L’exposició també apel·la a la memòria col·lectiva enumerant actrius que han fet cinema, musicals, que vénen de l’amateurisme o que s’esplaien en la comèdia. Perquè com va dir Anna Lizaran, i com es pot llegir a la mostra:“L’actor és la persona que pot ser el que no és a la vida, no com a teràpia, sinó com un joc”.

stats