L’Associació de Companyies de Teatre Professional de Catalunya (Ciatre) ha plantejat a la Generalitat la creació d’un mercat estratègic per fomentar la contractació del teatre de sala. En una reunió en què hi havia presents tots els agents de les arts escèniques, l’entitat va posar sobre la taula una reivindicació que consideren necessària per dinamitzar el sector: una cita a escala nacional que serveixi “per posar en contacte la producció teatral de format petit i mitjà amb exhibidors i programadors de Catalunya”, defensa Anna Rosa Cisquella, presidenta de Ciatre, que agrupa 23 companyies privades, la majoria de llarga trajectòria, com La Cubana, Tricicle, T de Teatre o Dagoll Dagom. Cisquella afirma que les sis fires estratègiques que ja existeixen i que estan especialitzades (dansa, teatre de carrer, teatre familiar, circ, música i cultura popular) no poden absorbir l’oferta de teatre de sala que existeix i que és la que majoritàriament omple els teatres municipals del país.

“Hi ha d’haver un circuit que no hi és”, insisteix Cisquella. “No té sentit que la Generalitat ens ajudi a produir i distribuir obres però que el pas intermedi, el de connectar les dues coses, sigui un esglaó perdut”, afegeix Susanna Lloret, membre de Cascai Teatre, vicepresidenta de Ciatre i portaveu de la Plataforma de les Arts Escèniques de les Comarques Gironines (que engloba 22 companyies més).

Trobar una ciutat que hi cregui

Des de l’àrea d’Arts Escèniques de la Generalitat admeten que la proposta suposa un canvi de perspectiva i estan oberts a estudiar-la amb el sector. Ara bé, les condicions que marca per impulsar un mercat estratègic són: que les associacions sectorials el defensin en bloc i que hi hagi una ciutat mitjana que també aposti pel projecte a llarg termini i estigui disposada a fer una inversió econòmica anual. Les fires estratègiques tenen un pressupost d’uns 300.000 euros, que es reparteixen al 50% Generalitat i Ajuntament. L’últim cas d’èxit va ser el d’Olot, fa tot just dos anys, amb l’impuls del Sismògraf, creat per incrementar la minsa contractació de dansa. En el cas del teatre de sala caldrà veure la força amb què la resta d’entitats donen suport a Ciatre. De moment, ho veuen amb bons ulls. Aleix Fauró, membre del Col·lectiu de Companyies Independents, format per 50 grups, assenyala que pràcticament totes les comunitats autònomes tenen una fira de teatre de referència. “No té sentit que la regió que produeix, compra i distribueix més teatre de sala no tingui aquest mercat”, defensa la vicepresidenta de Ciatre.

“Abans de crear un nou esdeveniment que no existeix en un lloc que no està definit”, diu Jordi Sellas, fins ara director general de Creació i Empreses Culturals, el departament proposa analitzar les xifres i els ajuts a la contractació i també els festivals, mercats i plataformes que ja funcionen (des del Temporada Alta a l’IPAM) per veure si realment no cobreixen aquest aspecte o “si cal reorientar-los per tenir més força i una lògica més local”.

El problema: la falta de gires

“Les companyies i productores, més grans o més petites, que són les que aporten un grau de creativitat i heterogeneïtat al teatre i que han fet possible que arribi teatre a tot el territori, estan força desassistides, sobretot en un moment de crisi tan gran pel que fa a contractació”, afirma Cisquella, que les xifra en “més d’un centenar”. Corria l’any 2013 quan la crisi econòmica i l’increment de l’IVA cultural van unir forces per escanyar el sector teatral. Un dels efectes més devastadors va ser que, en només un any, les gires teatrals, que fins llavors havien sigut la fórmula per rendibilitzar les produccions, van caure prop d’un 40% i un 50% a Catalunya i a l’Estat, respectivament. El sector públic i privat va recórrer a noves fórmules de gestió per contrarestar la crisi dels bolos -nous sistemes de subvencions, la reorganització de les fires estratègiques, la desaparició dels caixets i l’extensió del taquillatge, la contractació de música i obres de petit format, l’opció amateur, etcètera- però, tres anys després, avui els estralls encara es fan sentir.

Si bé les xifres del departament de Cultura són positives -s’ha doblat el nombre de funcions als teatres municipals que reben suport públic de la Generalitat, de 1.077 l’any 2013 a 2.009 el 2015-, al teatre privat les funcions van caure un 0,5% la temporada passada, les gires no s’acosten als índexs precrisi i, pel camí, la diversitat teatral s’ha empobrit. “Giren un tipus d’obres concretes. El catàleg de les grans productores ocupen molt d’espai a les cartelleres i és difícil competir-hi -afirma Lloret-. El mercat està molt debilitat. L’únic que tenim és poder ensenyar la nostra feina com a mitjà de contractació. D’acord, ara hi ha les xarxes, el YouTube i els DVD, però el teatre és una art en viu, s’ha de veure. I no tenim cap aparador”. El sector considera que FiraTàrrega ja no els funciona com a mercat perquè el 82% dels espectacles són de carrer i s’ha especialitzat en nous llenguatges. “El teatre que fem nosaltres no és comercial però és comerciable. No som mediàtics però fem un teatre apte per a totes les sales i un target de públic molt ampli”, diu Lloret, pensant en els teatres de municipis de 3.000 a 12.000 habitants.

La dificultat afegida dels ‘petits’

“Es programa poc, clarament. Per a les companyes privades és un problema trobar forats, no hi ha espais, i entrar a Barcelona és molt car”, explica el director del Festival Temporada Alta, Salvador Sunyer, que lamentava en tancar l’última edició que bons espectacles coproduïts per la mostra gironina amb companyies independents, com L’empestat, de Jordi Oriol, i Filla del seu pare, d’Aleix Aguilà, no tinguessin garantida una temporada. “Sempre ens ha costat, la distribució -admet Oriol-. Molts dels que volen programar un espectacle el volen veure abans, per saber si és més o menys comercial i si funcionarà a taquilla. Els que fem coses no pensant en la comercialitat sinó a innovar ens trobem amb problemes per estrenar”.

L’empestat s’ha vist un dia a Girona i un dia a Viladecans. Així, s’ajunten tres problemes: la companyia no pot professionalitzar la distribució, els programadors municipals es mouen poc perquè programen menys i tenen menys recursos i sovint és cert que tenen poques oportunitats de caçar l’obra al vol, perquè les companyies tenen temps molt curts d’exhibició i poca publicitat, i menys en gira. “Alguns responen bé als mails i trucades, però es mouen per coses més grosses i que els interessen per vendre entrades -observa Oriol-. És molt desesperant. Hi som perquè tenim ganes de fer coses”. Des de l’àrea d’Arts Escèniques de la Generalitat coincideixen que alguns dels elements que cal potenciar són formar els programadors i acostar la creació al comprador. Si serà a través d’una fira es decidirà aquest 2016.

La precarietat laboral, prioritat del col·lectiu d’independents

La companyia Íntims Produccions feia públic la setmana passada que ha renunciat a fer temporada a Barcelona, al teatre La Seca i dins el Festival Grec, perquè no els sortien els números. La sala els oferia anar a risc de taquilla, que es repartirien al 50% la sala i la companyia. Tenint en compte que els actors lleidetans havien de mantenir-se quatre setmanes a Barcelona, estar en cartell a la capital els hauria suposat unes pèrdues inassumibles, “de 6.000 o 7.000 euros, fins i tot omplint la sala”, xifra l’actor Oriol Esquerda. Íntims Produccions van entrar al programa de Suport a la Creació de FiraTàrrega, on van estrenar Wasted, que va tenir molt bona rebuda. D’allà els van sortir alguns bolos (sis el 2016). “La nostra política és fer bolos a caixet, mai a taquilla, perquè creiem que l’Ajuntament ha d’arriscar i donar suport a produccions alternatives, no a obres que poden funcionar anant a taquilla”, diu l’actor. Seguiran buscant condicions més bones a Barcelona, “però tal com estan les coses potser abans es pot veure a Madrid”, apunta. És la mateixa filosofia que aplica La Virgueria, la companyia d’Aleix Fauró. “L’exigència de demanar els mínims dignes de la teva professió fa que a molts llocs no hi puguis anar”, diu. Ells només van a caixet per poder cobrar “per sobre d’un conveni ridícul” i perquè, com a companyia estable, necessiten “recuperar inversió”.

Augmentar la dotació en cultura

Fauró veu amb bons ulls la fira estratègica de teatre de sala, però per ara el Col·lectiu de Companyies Independents no s’hi vol pronunciar perquè està en una etapa de “repensar els objectius prioritaris”, després d’un any de feina amb la conselleria de Cultura per millorar les condicions laborals. Per exemple, han pressionat per marcar uns mínims imprescindibles a les sales, com comptar amb equip tècnic, manteniment i un repartiment de taquilla de 60%-40% a favor dels artistes. “Per a nosaltres és bàsic que el caixet passi a ser la fórmula de relació comercial amb una sala”, diu Fauró, que demana “treballar amb les sales perquè la dotació en cultura augmenti i es dignifiqui tota la cadena de l’espectacle”.