POLÍTICA CULTURAL

Els 10 relleus del 2019

La Generalitat té diverses institucions encallades sense director, mentre que els concursos del Teatre Lliure i el Liceu, juntament amb els del Romea i l’Apolo, canviaran la fesomia de l’escena barcelonina

El 2018 ha estat un any de relleus històrics: la primera dona dirigint l’Institut Ramon Llull (Iolanda Batallé), la primera dona dirigint el CCCB (Judit Carrera) i la primera directora artística de FiraTàrrega (Anna Giribet), una mostra evident que existia una situació anòmala a les institucions catalanes. És raonable creure que aquesta tendència continuarà el 2019 per caminar cap a la paritat. El relleu a la conselleria de Cultura, des del maig ocupada per Laura Borràs, ha motivat alguns dels canvis, com el del Llull i la Institució de les Lletres Catalanes (Joan-Elies Adell), però li queden deures per fer. A L’Auditori s’ha desencallat un concurs endarrerit (Robert Brufau), i en queden molts de pendents. Aquest 2019 serà un any de canvis: hi ha processos oberts, s’espera que es despleguin noves línies estratègiques per a alguns centres i és any d’eleccions (com a mínim) municipals.

Concurs per tancar la crisi del Teatre Lliure

La bomba cultural de l’any passat va ser la dimissió de Lluís Pasqual l’1 de setembre arran d’una polèmica encadenada que va començar per l’anunci de la seva renovació i va continuar amb l’acusació de maltractaments psicològics per part d’una actriu, llistes de signatures creuades a favor i en contra, l’anunci d’un estudi de riscos laborals i la pèrdua de confiança de l’equip del teatre en el director, segons va justificar ell mateix per plegar. El fet és que el Teatre Lliure va entrar en una crisi que estava latent i que l’ha obligat a renovar els estatuts. També s’ha obert un concurs d’urgència (al qual s’han presentat 11 candidats), que inclou la limitació a dos mandats del director i un topall salarial de 121.000 euros. La data prevista per saber el nom del relleu de Pasqual és entre finals de febrer i principis de març. Veurem si es compleix la seva profecia enverinada: “A les xarxes s’ha decidit que he de ser substituït amb urgència per una dona jove”.

El nou director del Liceu, un secret del domini públic

Christina Scheppelmann ha hagut de fer una política artística de contenció durant els cinc anys que haurà estat al capdavant del Gran Teatre del Liceu, des del 2014, una etapa econòmicament delicada, centrada en fer viable el coliseu líric. Salvats els mobles, les institucions públiques han decidit buscar un nou perfil per a la direcció que li doni un nou impuls, tant a nivell nacional com internacional, i que es desmarqui d’aquesta etapa crítica. Es va convocar un concurs, però fins i tot abans ja sonava el nom que La Vanguardia va avançar dissabte: Víctor García de Gomar, actual director artístic adjunt del Palau de la Música. Avui es reunirà la comissió executiva per confirmar-lo, tot i que Scheppelmann té contracte fins al desembre del 2019, l’inici del 20è aniversari de la reinauguració del Liceu.

Quarta direcció per al Romea en una dècada

El Teatre Romea encararà aquest 2019 una nova etapa després d’uns anys convulsos, amb relleus de direcció curts i imprevisibles i etapes de buits de direcció en què ha assumit el comandament la mateixa empresa Focus. En l’última dècada, des que el 2010 Calixto Bieito va anunciar que deixava el càrrec després d’onze anys, cada dos anys hi ha hagut un canvi al Romea: l’han dirigit Julio Manrique (2011), Borja Sitjà (2014) i Carles Canut (2017), que va morir l’abril passat. Si bé el buc insígnia de Focus no ha patit cap altra crisi de públic des de la de la temporada 2012-13, l’homogeneïtat de la línia artística se n’ha ressentit, sobretot amb les produccions externes que acull, que no casen amb les produccions pròpies. Els dos últims directors del Romea han estat noms de la casa, una estratègia habitual a Focus. Seria lògic, doncs, que l’històric teatre s’entregués a algun director o directora escènic que ja hagi passat pel Romea. El nom s’anunciarà el 21 de gener.

La Fira Mediterrània prendrà un nou rumb

Després de sis anys, David Ibáñez ha deixat la direcció de la fira de cultura popular i música d’arrel tradicional i serà substituït per concurs. En aquest temps la fira ha guanyat singularitat, s’ha convertit en un laboratori creatiu interdisciplinar -ha provat noves sonoritats, barreges, projectes comunals...- i sobretot ha perfeccionat la seva tasca de mercat per ajudar a exportar creacions catalanes. Caldrà veure el rumb que pren la nova direcció.

El Teatre Apolo, un experiment frustrat

El juliol del 2017 l’empresa Ethika Global, especialitzada en la inversió en el mercat de divises, anunciava que assumia la gestió del Teatre Apolo després de la compra de la sala per part d’una empresa espanyola que es volia mantenir en l’anonimat. Van nomenar Ricard Reguant com a director artístic. Un any i mig després, al desembre, el director era fulminant de males maneres -amb acusacions de gestió “nefasta”, de “fracàs de públic i crítica” i demanant-li el pagament de mig milió d’euros-, s’abandonava la producció en curs i s’anunciava un relleu ràpid. Això de moment no ha passat, però sí que han sortit a la llum els nombrosos deutes del teatre amb els seus proveïdors, segons El Punt Avui. Per exemple amb la Maña, el cabaret Tropicana, el figurinista Jordi Dalmau i l’empresa de comunicació Atrevia. Tot apunta que el cas acabarà als jutjats, i el futur del teatre està en l’aire.

El Conca ha caducat i ningú el vetlla

La primera etapa del Consell Nacional de la Cultura i les Arts va ser curta (2009-2011), i va quedar tocat de mort quan el conseller Ferran Mascarell el va esporgar de competències: van dimitir 10 consellers, tots menys un (Pilar Parcerisas). El 2012 començava la segona etapa, que avui encara dura exactament amb els sis mateixos consellers, menys un, dimitit el 2014 (Valentí Puig). Això vol dir que fa set anys que són al càrrec, fa cinc anys que hi ha una vacant -dues des del novembre (Gemma Sendra)-, fa deu anys que Parcerisas és consellera i que els altres també han caducat : quatre ja fa dos anys i els altres dos haurien d’acabar mandat aquest gener. El relleu s’ha postergat esperant una anunciada reformulació de l’organisme, que, pels relleus a la Generalitat i la manca d’iniciativa del Parlament, mai no arriba. El resultat és que l’òrgan que hauria de fiscalitzar les polítiques culturals i marcar-ne el pas no té capacitat vinculant més enllà d’atorgar els Premis Nacionals. Rep 1,27 milions d’euros l’any.

Al Museu Arqueològic, silenci a la sala

Els directors dels museus d’història d’aquest país canvien pràcticament sense fer soroll. Va passar amb el relleu de Jusèp Boya al capdavant del Museu d’Història de Catalunya, on el va substituir en funcions Margarida Sala el 2016. Va consolidar la posició, tot i que va tenir tan poc ressò que la Viquipèdia encara no ho dona per definitiu. Al Museu Arqueològic, una carambola de nomenaments ha portat el mateix Jusèp Boya a dirigir-lo en funcions. L’anterior director, Josep Manuel Rueda, va passar a l’Agència Catalana de Patrimoni; Elsa Ibar, a ocupar la direcció general de Patrimoni Cultural, i Boya va saltar al lloc del primer. La conselleria de Cultura va anunciar un concurs “properament”. Això era al setembre. No hi ha fil a l’agulla.

El misteriós programador de l’Arts Santa Mònica

Més flagrant és el cas del centre Arts Santa Mònica. A què es dedica? Qui el programa? Quines exposicions acollirà? O no farà més exposicions? Fa un any que Jaume Reus va deixar la direcció perquè se li acabava el contracte i no l’hi van renovar. Mesos abans, el Pla de Museus marcava que hi aniria un centre d’arquitectura, però mig any després es va descartar la idea. Es desconeix què passarà en aquest espai situat a l’artèria més turística de Barcelona. De moment, l’equip de treballadors el gestiona “a l’espera de definir un nou projecte”, diuen des de la conselleria de Cultura. Un nou revolt per a aquest centre, que no ha consolidat mai el seu lloc al mapa.

El Memorial Democràtic es queda orfe

La conselleria de Justícia està al càrrec del dia a dia del Memorial Democràtic des del primer dia de l’any, quan Plàcid Garcia-Planas va deixar la direcció després de tres anys. Amb un pressupost d’1,87 milions, al Memorial hi treballen una vintena de persones, entre les quals només dos historiadors, tot i que la feina d’aquest organisme havia de ser fer recerca històrica, a més de vetllar pels espais de memòria antifeixista, físics i simbòlics. Però amb els anys ha vist limitades les seves competències a tasques pedagògiques i de difusió i ha estat víctima de pressions polítiques. Malgrat això, té un alt valor simbòlic i estratègic, i l’han captat primer Interior, després Governació, més tard Exteriors i actualment Justícia. Caldrà veure si l’ens torna a guanyar independència amb una nova direcció o és definitivament absorbit.

La Fabra i Coats unirà ara arts i educació

El centre d’arts i fàbrica de creació Fabra i Coats redireccionarà els seus objectius a través d’un nou concurs de direcció conjunta. El comissionat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona vol crear en aquest complex fabril un espai que relacioni entitats educatives i culturals vinculades a les arts. És a dir, el centre dedicat a la contemporaneïtat, que en certs moments s’ha pensat com el planter del Macba, ara s’integrarà en un projecte de mediació cultural. Caldrà veure com es materialitza aquest projecte.

Borràs cessa la seva cap de gabinet, Montse Castellà

La consellera Laura Borràs ha acabat la reestructuració de tots els caps del seu departament. D’una banda, ha destituït inesperadament la tortosina Montse Castellà, que havia assumit el càrrec de cap de gabinet set mesos abans. Castellà, amiga personal de Borràs, havia aparcat la seva carrera musical, que ara reprendrà. La substitueix l’advocada Maria Rosa Pons. D’altra banda, Borràs també va destituir a finals d’any la secretària general Maria Dolors Portús, que havia assumit el càrrec amb Lluís Puig, tot i que treballava al departament des del 1993. La substitueix Francesc Vilaró, fins ara cap del gabinet tècnic del departament de Cultura.