Publicitat
Publicitat

El teatre acomiada la dramaturga Ana Diosdado

Quan Ana Diosdado va rebre el Premi Max d’Honor de les Arts Escèniques, l’any 2013, apel·lava al “coratge, entrega, vocació i honor dels músics del Titanic ” i dedicava el guardó als milers d’oficiants de les arts escèniques. Ella practicava amb l’exemple. Ni una leucèmia crònica diagnosticada fa tres anys no havia aturat la tenaç i treballadora actriu i dramaturga, que ahir assistia a una reunió de la junta directiva de la SGAE, una entitat de la qual formava part i que va presidir del 2001 al 2007. Allà va ser on va morir de manera sobtada, als 77 anys, i és on avui s’obrirà la capella ardent.

Ana Isabel Álvarez-Diosdado Gisbert havia nascut el 1938 a Buenos Aires, de pares actors exiliats després de l’esclat de la Guerra Civil. La seva padrina era Margarida Xirgu. Al costat de l’actriu catalana havia debutat als escenaris amb només cinc anys a Mariana Pineda. Però l’escriptura acabaria interposant-se en el seu camí. El 1965 publicava la seva primera novel·la, En cualquier otro lugar, no importa cuando, que va ser finalista del Planeta, i el 1970 ja feia el salt a l’autoria teatral amb Olvida los tambores. Durant més de 50 anys va escriure teatre, novel·les ( Los ochenta son nuestros, Igual que aquel príncipe ), adaptacions (de Tennesse Williams, Henrik Ibsen o Oscar Wilde) i guions. Per a la televisió va crear sèries populars com Anillos de oro (1983) i Segunda enseñanza (1986), i en tots dos casos es va quedar el paper d’actriu principal. “Va revolucionar el teatre i la televisió en donar pas a una nova generació d’actors [Maribel Verdú, Jorge Sanz, Javier Bardem, Aitana Sánchez-Gijón, etc]”, recordava l’actriu Amparo Larrañaga, filla de qui va ser marit de Diosdado durant vint anys, Carlos Larrañaga. El 2005 va tornar a pujar als escenaris amb Óscar o la felicidad de existir i aquest any encara havia estrenat El cielo que me tienes prometido.

Els llibres que ens fan grans