“El teatre té dos grans perills: la frivolitat i la solemnitat”

BarcelonaEl teatre català manté la seva relació promíscua amb el teatre argentí a través de noms com Claudio Tolcachir, Pablo Messiez, Lautaro Perotti o Daniel Veronese, però amb qui va mantenir un idil·li més durador i profund va ser amb el dramaturg Javier Daulte. En la dècada del 2000, el teatre català, tant els actors com els dramaturgs, va estar marcat per la seva empremta; també el públic i la crítica, que responia amb entusiasme a títols com Gore, Bésame mucho, Nunca estuviste tan adorable, Ets aquí?, Automàtics i 4d òptic.

Daulte ha tornat a Barcelona fa sis setmanes per dirigir aquest últim títol a la Biblioteca de Catalunya quinze anys després de l’estrena a Catalunya i exactament amb la mateixa companyia que aleshores: actors que llavors eren uns joves desconeguts i avui són noms consolidats com David Vert, Sandra Monclús, Nora Navas i Nies Jaume, entre d’altres. Ara els actors tenen per fi l’edat que tenien també els personatges, aquell moment de la vida en què les grans decisions han estat preses. Remuntar 4d òptic sempre havia estat en la ment tant dels actors com de l’autor. Fa set anys Daulte ja va recuperar el muntatge a Buenos Aires, i a partir d’avui, fins al 13 de gener, la recupera a la Biblioteca de Catalunya.

Les persones a qui 4d òptic no els activi la nostàlgia han de saber que es tracta d’un thriller sobre un grup de científics que troben l’entrada a una dimensió paral·lela on són testimonis d’una situació criminal. Probablement les qüestions científiques i de ciència-ficció no seran tan sorprenents avui com fa quinze anys, avesat com està l’espectador a les sèries de gènere, però segueix sent pura enginyeria textual i encara més clarament metafòrica. “Hi ha la idea que en la nostra vida podem parlar d’una realitat paral·lela quan pensem «si hagués fet tal cosa...». Un sap que aquell altre univers existeix i té a veure amb les nostres decisions -diu Daulte-. No estem condemnats a una realitat”. Excepte en cas de malaltia o dictadura.

El dramaturg argentí és un gran explorador d’aquesta idea tan líquida que és la realitat. “La realitat no existeix. La realitat és una cosa caòtica que només adquireix sentit si en fem un retall, si hi posem límits. I quan en fem una lectura ja estem fent-ne un relat. I aquests relats són sempre ficcions”, afirma.

Quan la ficció explica la realitat

La trobada entre realitat i ficció és un altre dels seus grans temes. És una qüestió, precisament, que també aborda a la novel·la que acaba de publicar amb Alfaguara, El circuito escalera. No per casualitat un dels protagonistes és un director de teatre i guionista d’èxit amb un fill adolescent marcat per una experiència traumàtica que no explicarà mai a ningú. Daulte volia veure quines conseqüències inesperades té un fet així. “No hi ha una correspondència deduïble entre el que ens passa i el que ens passarà després. Tota l’estona tenim por que ens passi alguna cosa dolenta, i allò que temies no es concreta mai però ens passen altres coses”. Per això el títol original de la novel·la era La amenaza.

Ell defineix El circuito escalera com una obra sobre la capacitat de reconciliar-se, el perdó i la pietat. Alhora, el llibre dona voltes sobre l’ofici de l’engany que és la feina de Daulte: “Que una història ens faci creure que podem entendre alguna cosa de la realitat és l’engany més meravellós al qual ens podem sotmetre”, s’hi pot llegir. “És el que deia Mark Twain: «La diferència entre la realitat i la ficció és que la ficció ha de ser versemblant. La realitat simplement no té regles»”.

Debutar en la novel·la li havia de servir per recuperar la intimitat de l’escriptura i “la imaginació més pura” que va perdre amb la professionalització, però ara voldria que acabés també en una pel·lícula. De tota manera, de feina no n’hi falta: té al tinter una sèrie, el seu últim text (Valeria radioactiva )està en cartell a la seva sala de l’off, l’Espacio Callejón, i al carrer Corrientes hi farà l’any que ve Casa de muñecas, que vindrà al Romea. Té ganes de reprendre el vincle amb Barcelona. Daulte va passar la primera dècada del 2000 viatjant d’una banda a l’altra de l’Atltàntic, i ara ho enyora.

L’impacte del ‘mètode Daulte’

Va ser com un enamorament mutu: “Se’m va obrir un espai insospitat”, recorda. Va marxar-ne el 2009, després de rebre el premi Ciutat de Barcelona 2006, de dirigir una sala comercial com La Villarroel i que passés un altre canvi substancial: “Llavors al Teatre Nacional hi havia el cicle T6, on joves autors eren dirigits per directors consagrats. Jo opinava que era un error, que els mateixos autors havien de dirigir els seus textos. I després de molts anys, va acabar passant. Llavors vaig pensar que havia aportat alguna cosa. I tenia ganes de treballar a Buenos Aires. Havia après molt, aquí: Focus m’havia ensenyat a fer teatre per al gran públic”, reconeix.

El dramaturg, a més, va deixar uns quants deixebles del mètode Daulte. “Jo no sabia que tenia un mètode. El que faig és treballar amb l’instrument emocional de l’actor, quan en general es treballa el funcionament emocional dels personatges”, diu. I pel que fa als autors catalans, Daulte els va demostrar que era possible “crear textos amb un gran aspecte lúdic sense que per això es caigués en la lleugeresa dels continguts o l’actuació”. Ell va beneir de facto autors com Jordi Casanovas, Carles Mallol i tants altres, i també va obrir la porta a les obres de gènere. “El teatre té dos grans perills: la solemnitat i la frivolitat”, sentencia Daulte.