Escoltar també educa en l'era digital
M’he baixat Tik Tok i m’ha donat la benvinguda amb un vídeo d’una noia i la seva mare ballant a ritme de Rosalía. Si saps de quina app parlo, probablement tens adolescents a prop. Si tens canalla i no saps de què va una de les tres apps més baixades del 2019, fes-los feliços preguntant si ells hi són. Posaran cara de sorpresa i acte seguit et començaran a ensenyar vídeo rere vídeo on surten joves imitant coreografies o participant en reptes. No et preocupis si no hi veus la gràcia o no veus on és la diversió. Pensa el que vulguis, però intenta no expressar-ho en veu alta. De moment. Preguntem poc als nostres adolescents i els escoltem encara menys, perquè ens hem convençut que viuen enganxats al mòbil i tenen el cap ple de pardals. Com si els grans fóssim diferents.
Aquestes festes he trobat molta nostàlgia analògica en famílies que no paren d’insistir en com les pantalles absorbeixen els nens. O com de desconnectats estan de la realitat perquè qualsevol experiència es mereix una foto “perquè tot el que volen és penjar-la i presumir”. Després de passar-me la meitat del 2019 entrevistant adolescents i joves, puc dir que això és cert i fals alhora. Del que estic segura és que hi ha una ruptura abismal entre els desorientats digitals i els que digitalment es maneguen de conya però encara no saben gaire bé qui són.
Tots entenem que el mòbil és com una extensió del propi cos perquè quasi no sabem sortir de casa sense ell. I és normal: ens troba quan ens hem perdut, li podem demanar que ens expliqui acudits si estem tristos, hi tenim arxivada la nostra vida i és una via directa a les persones que ens importen. Vist així, els mòbils són una finestra oberta i lluminosa amb vistes a tot el que ens puguem imaginar. Alhora són una capsa d’esquers en forma de likes i notificacions que ens han preparat les plataformes per atrapar-nos amb la força d’un forat negre. I de dopamina en tenim tots, així que l’alegria de veure que algú ha comentat la nostra foto la podem entendre per molt madurs que siguem.
La diferència es troba, doncs, en el fet que el ritu de pas a la vida connectada és molt diferent si el fas des de certa maduresa emocional o des de les contradiccions d’estar buscant encara qui ets i què vols. Aquí ens hi va la capacitat de relativitzar la validació externa, el poder de discernir entre què ens afecta, què no i de quina manera. Se m’acuden poques coses pitjors que estar perduda i sense saber on preguntar. I em sembla que així estan creixent moltes de les nostres criatures. Buscant a Google o entre les lletres de Billie Eilish com carai es fa per compondre la melodia de la teva pròpia vida.
Els adults en sabem molt de la nostra experiència, però no som experts en l’adolescència d’avui. Ni tan sols podem imaginar què vol dir créixer i definir-te en obert i per a tothom. Vol dir també lidiar amb la identitat física i les inseguretats del propi cos mentre intentes construir un collage, selfie a selfie, amb fragments digitals de tu. Als 17 anys, gaudir d’una posta de sol mediterrània el 31 de desembre té sentit si notes el sol d’hivern a les galtes mentre busques el millor angle per al darrer vídeo de l’any. Aquesta posta de sol es torna eterna quan la comparteixes al teu perfil, i l’assaboreixes de nou cada vegada que arriba un cor o un comentari.
La Taylor Fang, una alumna d’un institut de Utah, va veure que al MIT (Universitat de Harvard) obrien un concurs atrevit: preguntaven als adolescents què se’ns escapa als adults de la vida digital. Com ella, 300 joves més d’una trentena de països hi van escriure i van compartir la seva frustració per créixer en famílies que no entenen per què això és tan important per ells. Hi ha una frase de la Taylor que ho diu tot: “Deixeu de dir-nos que la tecnologia ens arruïna l’autenticitat de la vida interior. Digueu-nos que escrivim un poema”. I estic segura que també podria dir: “O poseu-vos a ballar amb nosaltres, com la meravellosa mare de Tik Tok”.
Estic convençuda que aquesta dècada que encetem va d’enteses intergeneracionals. I això és una bona notícia. Si entenem que educar és acompanyar, només amb empatia podem ser uns bons companys de camí. Sense observació, escolta i curiositat, és impossible que puguem construir ponts, perquè no sabem per on va el riu ni quanta aigua porta. I no ho esbrinarem jutjant o queixant-nos que no sentim el riu, o que sempre estan dins de l’aigua. Només preguntant què els fa entrar-hi i per què no tenen ganes de sortir-ne comprendrem alguna cosa.
