02/05/2019

Postureig i (des)control parental

3 min

En l’era del postureig i la criança 'instagramer', és hora de parlar del (des)control parental. I no em refereixo a la incontinència adolescent per les selfies, sinó precisament a la part adulta de l’equació. Em preguntava quant triguem a pujar la primera foto d’un bebè i un estudi calcula que la meitat de les criatures rebran el bateig digital en menys de 24 hores. Amb aquesta primera aparició a les xarxes, queda inaugurada la crònica digital de la seva infància.

Ens encanta compartir les coses boniques de la vida, i segurament poques coses omplen tant d’il·lusió i orgull com els fills. ¿Qui no té fotos en bolquers, a la banyera o amb galtes de xocolata per falta de pràctica amb la cullera? I dels més joves, ¿vídeos dient les primeres paraules o fent les primeres passes sense ajuda? Immortalitzar els moments especials és comú i cada època té els seus mitjans per fer-ho. La diferència, però, és que la criança en l’era de les xarxes no només és immortal, sinó que és compartida, en directe i per a tothom.

Aquest fenomen, que en anglès anomenen 'sharenting' (de 'share' i 'parenting'), és la conseqüència dels nous codis d’intimitat i vida pública que anem forjant a mesura que ens envaeixen els dispositius. És un debat complex perquè està en la intersecció de moltes converses no resoltes. La primera té a veure amb identitat i propietat: està clar que el fill és teu, però ¿fins a quin punt et pertanyen la seva identitat, el seu dret a la imatge i la seva privacitat? A vegades oblidem que són una personeta diferent, que durant una temporada (que dura anys) està sota la nostra protecció i el nostre criteri, mentre l’ajudem a formar-se’n un de propi.

El segon dilema és el del consentiment: comptar amb el beneplàcit de la criatura no és realista quan té hores de vida o bé parla però no té ni idea del que és Instagram. Però ens ho podríem pensar dues vegades. I què passa quan creix i als 14 anys et diu que esborris la foto perquè no vol sortir així? Fa poc va esclatar una polèmica entre Gwyneth Paltrow i la seva filla. La mare va penjar una foto de totes dues esquiant i la filla va comentar públicament: “Mare, ja n'hem parlat, d'això. No pengis coses sense el meu consentiment”. La mare li responia, també en públic, que no tenia importància perquè pràcticament no se li veia la cara. Gwyneth tenia raó, perquè duia unes ulleres d’esquiar que li tapaven mitja cara. Però ¿és una qüestió de quina proporció de cara es mostra o de si és suficient per reconèixer-la?

I encara hi ha una tercera dimensió, la temporal. El que ens pot semblar bé avui pot ser un desastre al cap d’un temps. Recordo la conversa amb una noia que em deia que pel seu 14 aniversari va crear el seu primer perfil. La mare va penjar una foto d’ella bufant el pastís i la va etiquetar. La noia, seguint el rastre de l’etiqueta, va descobrir que la mare portava més d’una dècada publicant la seva infància. I ella no en tenia ni la més remota idea. També conec un cas invers: sabia perfectament què havien penjat els pares sobre ell, perquè alguna de les imatges va arribar als seus companys de classe i això el va convertir en blanc de tota mena de burles.

A l’extrem més histriònic i minoritari trobem pares que utilitzen els fills per guanyar seguidors o monetitzar escenes quotidianes. Fenòmens com el clàssic 'unboxing' del matí de Reis és un exemple d’exhibicionisme domèstic en què l’adult està aprofitant la seva potestat per emetre la reacció del nen mentre desembolica els regals. Espontaneïtat, morbo i creació d’expectativa, ingredients de viralitat segura. Algunes teories expliquen que aquesta necessitat de compartir ajuda a tolerar la sensació d’aïllament respecte a la vida social anterior dels pares.

La paradoxa ve quan els pares se sorprenen si els fills, de grans, volen ser 'influencers'. També és possible que els pares que practiquen 'sharenting' cada dia siguin els mateixos que apliquen estrictes controls parentals o horaris d’ús de les pantalles, en l’intent de controlar els abusos i l’accés a continguts no desitjats.

La polèmica està servida i no hi ha respostes úniques. El caos ens empeny a la inèrcia, però podem aprofitar la confusió per intentar reconciliar la necessitat de compartir sense comprometre el futur dels nostres fills. Aprofitem la fal·lera d’ensenyar-ho tot com a excusa per crear converses amb ells: què compartim, amb qui, per què? Provem què passa: abans de penjar la pròxima foto, comptem fins a 20. Llavors preguntem-nos si la nostra vida canviarà pel fet de penjar-ho. Però, sobretot, preguntem-nos com pot canviar la seva.

stats