14/11/2018

Entre dades personals i barrils de Brent

3 min

Doctora en sociologia, experta en transformació digital i impacte social, EsadeJa n’hi ha prou de fer-se rics a costa de les nostres dades i de jugar amb la nostra empremta digital. Fins aquí podíem arribar amb un sistema que tracta la informació com si fos combustible. El petroli del segle XXI, en diuen. I ja sabem què passa amb els recursos naturals: qui extreu i explota el recurs té la paella pel mànec. De la mateixa manera que amb el cru, es construeixen grans infraestructures per poder aconseguir aquesta matèria primera tan preuada, alhora que es teixeix un entramat geopolític de potències rivals.

El monopoli recau literalment en quatre companyies, les GAFA (Google, Apple, Facebook i Amazon), que tenen la capacitat de recollir la informació i refinar-la. Apareixen altres refineries, equipades amb capacitats de computació inimaginables, i així és com la nova guerra freda està servida en la cursa per conquerir la intel·ligència artificial. Experts com Yun Wen asseguren que hi ha dos dorsals: el dels Estats Units, amb les sigles GAFA, i el xinès amb, les BAT (Baidu, Alibaba i Tencent). Ievgueni Morózov (molt crític amb Silicon Valley) durant una conferència de la Biennal de Pensament va etzibar que, si les dades són el nou petroli, cal identificar qui fa d’Iraq en tot això.

D'això en deriva un debat que va més enllà de la privacitat i la supervigilància de les persones, per entrar ja en qüestions més estructurals, com l’estratègia de desenvolupament nacional (Ian Hogarth) i la sobirania tecnològica de cada país (en paraules de Francesca Bria, comissionada de Tecnologia i Innovació Digital a l’Ajuntament de Barcelona). Però tot indica que la resposta tampoc està en els estats, perquè l’administració està perdent el tren i està a anys llum dels gegants tecnològics.

Molt bé, diagnòstic fet i la ràbia pujant-nos per la gola. I ara què podem fer a banda d’emprenyar-nos? Una opció és resignar-nos, que és l’efecte habitual cada vegada que necessitem respostes complexes i que s'escapen del nostre radi d’acció. L’altra seria organitzar-nos. ¿Us imagineu que ens posem d’acord per plantar-nos i fer una apagada mundial de dades durant un dia? Seria efectiu perquè, segons dades de Domo, en 24 hores Amazon deixaria de servir un milió i mig de paquets i ens estalviaríem 5.600 milions de cerques a Google. Alguna cosa es notaria. Com a mínim llançaríem el missatge que hem pres consciència que sense la nostra aportació (activa o passiva) la roda no gira.

Deixar d’alimentar el sistema és una alternativa costosa, en què nosaltres també hi sortim perdent perquè, no ens enganyem, són eines convenients i que ens faciliten el dia a dia. Podem crear-ne d’alternatives, que de fet ja existeixen, però de moment són aptes només per a amants de GitHub i codi lliure, o per als que entenen què és l’encriptació. Diguem-ne que si tens aquesta sort entraràs al Facebook alternatiu i en lloc de 200 amics en tindràs 15. I esclar, ¿qui vol entrar en una xarxa social on ningú et veu ni et sent?

Les alternatives han de venir de llocs col·lectius, perquè esperar que sigui una solució individual és alimentar el campi qui pugui. I com que ens hi va molt a tots, val més que ho convertim en un tema de domini públic i debat obert. La bona notícia és que això està començant a passar: administracions públiques i equips de recerca estan posant fil a l’agulla en com reivindicar les dades i la informació al servei del bé comú. I és més, els actors clau en això són els ajuntaments, que es plantegen com aprofitar la quantitat d’informació disponible per aconseguir tenir ciutats més ben gestionades i una ciutadania satisfeta.

I com a mostra d'això, dos exemples. Un és el cas del front marítim de Toronto, on hi ha en marxa un projecte de ciutat intel·ligent que recull constantment dades sobre l’activitat urbana per entendre millor les necessitats de la zona. La part innovadora és que les dades seran de la ciutat (no de la tecnològica) i crearan un organisme amb representants que vetllarà perquè se'n faci un bon ús i estiguin segures. L’altre pilot està a punt de començar a Barcelona (en el marc del projecte Decode) i el que fa és posar sensors directament a les cases dels veïns d’una zona amb problemes de contaminació acústica. No separen infraestructura de ciutadania, sinó que els dispositius són l’excusa perfecta per col·laborar i recollir les proves per reclamar solucions a l’ajuntament. Encara és aviat però hi ha lloc per a l’optimisme.

I que no ens tornin a comparar les dades amb barrils de Brent, perquè si alguna cosa té la informació personal és que és un recurs infinit, propi i a l’abast de tothom.

stats