La força del fum

Durant la campanya parlamentària del 2012, el president Mas evitava la paraula independència, i preferia l’eufemisme estat propi. Deia coses com: “La independència no existeix, som tots interdependents”. Aquesta mitja veritat tenia la virtut d’atreure els que volien acabar amb la subordinació a la llei i la Corona espanyoles sense espantar els de l’ statu quo. Però tenia un altre efecte encara més important: despertar l’interès de qui no havia considerat mai que un estat propi fos possible.

Els impacients cridaven “Fum! Només és fum!”, sense adonar-se que el fum pot prendre força.

Des del principi el president Mas també esquivava la paraula referèndum, i preferia el terme consulta. Es donava a entendre que, com que la Constitució espanyola no permet celebrar referèndums vinculants, i encara menys sobre qüestions d’aquesta gravetat, l’ús de la paraula consulta podria servir per saltar-se aquesta limitació. Però el president insistia una vegada i una altra que una consulta, malgrat que no fos legalment vinculant, sí que seria políticament vinculant, ja que seria l’expressió de la voluntat del poble català.

Alhora, es va deixar de parlar del dret d’autodeterminació -un principi establert a la Carta de les Nacions Unides, malgrat que és vist amb força recel pels països ja establerts- per parlar del dret a decidir, un concepte imprecís però alhora totalment codificat en l’ADN dels països democràtics. Es pot discutir si el dret d’autodeterminació es pot aplicar a situacions com Catalunya, però el dret a decidir és inviolable. El fum arriba lluny, i s’esmuny entre les esquerdes dels murs de l’Estat.

Com que l’estat espanyol es preocupava perquè el significat polític de la consulta el feia indistingible d’un referèndum (vinculant o no), i perquè està entestat que el poble català no tingui el dret de donar veu al seu propi futur polític, el Tribunal Constitucional va suspendre, en un temps rècord, la llei de consultes no referendàries catalana, que constituïa el fonament de la consulta del president.

Tot seguit, el president, amb l’objectiu constatat de permetre que els catalans expressin la seva opinió, ha tirat enrere la consulta entesa segons la llei de consultes i, en lloc d’això, proposa, el mateix dia i amb la mateixa pregunta, un procés participatiu. Un vot és participatiu, però la participació no sempre és un vot. La gent i els partits polítics que hi han donat suport estan confosos, amb raó. Els mitjans estrangers, més que ningú.

Malgrat que pot ser veritat que, com sosté el president, votar en un procés participatiu és millor que no votar, també és important que unes definicions tan especials es mantinguin coherents per preservar la credibilitat. Quan el president va canviar de posició dilluns passat i va començar a dir que la consulta no era el pas definitiu i que mai no ho havia sigut, i que la manera definitiva de mesurar l’opinió pública dels catalans eren unes eleccions plebiscitàries, hi va haver la sensació que havia mogut la porteria. Tant fum feia mal als ulls.

Però no tot està perdut. El País diu que el govern central no sap respondre a la nova formulació de la consulta. No es pot barallar amb fum. Mentrestant, el Govern s’ha anat posant d’acord amb molts municipis per utilitzar edificis locals com a col·legis electorals i ha reunit desenes de milers de voluntaris per portar a terme un pla que a primera vista pot semblar molt dubtós, però que al final pot tenir com a resultat que la gent fiqui paperetes de veritat en urnes de veritat en cada poble del territori.

Però amb l’última batalla de filar prim potser s’han passat. Muriel Casals, Carles Boix i altres han suggerit que hi ha una diferència entre una declaració d’independència i una proclamació d’independència. Boix explica que una “declaració solemne d’independència” vindria després d’un resultat de sí-sí en un referèndum (que ha rebut el nom de consulta, de plebiscitàries i de procés participatiu ), i que després vindrien les negociacions amb l’estat espanyol, de no més d’un any, la creació d’estructures d’estat com ara potser una hisenda pròpia i control de fronteres, i, finalment, una “proclamació final d’independència” que ostensiblement marcaria el començament de la República Catalana.

Tanmateix, l’existència d’una proclamació elimina tot el significat de la declaració, de la mateixa manera que unes plebiscitàries “definitives” eliminen el significat de la consulta-referèndum-procés-participatiu. Però, aquesta vegada, sigui quina sigui la quantitat de fum, es digui com es digui la declaració d’independència, és poc probable que l’estat espanyol reaccioni amb aquiescència. Potser millor que aquelles estructures d’estat estiguin preparades.