Bisexuals: una finestra d’oportunitat?

L’orientació sexual més amagada és encara una opció que incomoda molts sectors de la societat

En ple rebombori per l’elecció del president nord-americà, Donald Trump, l’actriu Susan Sarandon sorprenia l’opinió pública del seu país en suggerir que era bisexual. “Tinc una orientació sexual canviant”, va dir l’actriu, que va alertar que el nou inquilí de la Casa Blanca era una amenaça per a la vida privada dels ciutadans.

El reconeixement de la bisexualitat per part d’un artista, esportista o intel·lectual és menys freqüent que el de ser gai o lesbiana. I és que de totes les lletres LGTB -o LGTBI-, la B de bisexual és el component més desconegut.

Vint-i-cinc anys abans que Sarandon, l’actor Keanu Reeves va fer una sigil·losa sortida de l’armari insinuant haver tingut relacions amb tots dos sexes. I mirant encara més enrere destaca el cas de John Maynard Keynes, l’economista que va aplicar els remeis per a la Gran Depressió de després del Crac del 29. Per a Keynes, l’home de la seva vida va ser el pintor Duncan Grant, amb qui va tenir una relació llarga i intensa fins que va conèixer la ballarina russa Lydia Lokopova, amb qui es va casar. Però a Keynes el protegia la seva solidesa d’home d’estat. Una protecció que mai va ser a l’abast dels bisexuals anònims que van haver de malviure ocults al llarg del segle XX.

“No hi ha dubte que la bisexualitat és l’orientació sexual menys estudiada”, explica el jove antropòleg i activista LGTB Ignacio Domínguez, que diu contundent: “He comparat recerques de sexualitat i d’orientació sexual i la més estudiada és l’homosexualitat masculina. L’homosexualitat femenina està bastant amagada, i la bisexualitat és l’orientació més oculta de totes. Hi ha molt pocs estudis”. El que acaba de publicar Ignacio Domínguez, Bifobia. Etnografía de la bisexualidad en el activismo LGTB (Ed. Egales), és probablement la primera investigació sobre bisexualitat publicada a l’estat espanyol. Una part del llibre aprofundeix en la mateixa diversitat bisexual detectada per Ignacio Domínguez: bisexualitat natural i innata; transitòria i transicional; de dubte i d’indecisió; d’homosexualitat oculta; d’alternativa obligatòria, i també bisexualitat com a promiscuïtat i infidelitat.

Per endinsar-se en la recerca Domínguez ha hagut de rellegir l’informe Kinsey, que, entre el 1948 i el 1953, va fer emergir comportaments sexuals fins aleshores ocults, com ara la masturbació masculina i femenina, l’edat d’iniciació sexual i, sobretot, la bisexualitat. Després d’entrevistar 20.000 homes i dones, Alfred Kinsey conclou que el 60% dels homes i el 33% de les dones havien tingut almenys una pràctica homosexual a partir dels 16 anys. “Segons Kinsey -afegeix Ignacio Domínguez-, no és agosarat parlar de la bisexualitat com una orientació sexual majoritària”.

Tot comença amb Freud

La teoria de Kinsey seria aprofundida el 1978 pel psiquiatra austríac Fritz Klein amb una graella capaç de mesurar factors com ara l’atracció sexual, el comportament, les fantasies, la preferència emocional, l’estil de vida social i l’autoidentificació. “Però tot comença amb Freud -conclou Domínguez-. Va ser el primer que es va interessar per la bisexualitat, tot i que es va quedar aturat en conceptes com l’hermafroditisme i la dualitat de sexe i de gènere. Amb tot, és l’inici. Per això el 23 de setembre, aniversari de la seva mort, se celebra el Dia de la Visibilitat Bisexual”.

Ignacio Domínguez també s’ha capbussat en tot allò que estigmatitza la bisexualitat: “Vaig detectar bifòbia oculta i latent en les esferes LGTB de partits d’esquerra. Una bifòbia que jo en dic institucional perquè aparentment respecta l’opció dels bisexuals, però els fets ens diuen que s’han pres decisions sense tenir-los en compte. En el fons és una qüestió de poder: hi ha gent que no vol perdre el seu estatus. I després he pogut parlar amb gent que, en un bar o en una discoteca, s’ha sentit insultada per la seva orientació: «Fot el camp, bisexual de merda!»”.

La investigació d’Ignacio Domínguez abasta tota l’àrea de Madrid. Si l’hagués estès a Barcelona segur que l’antropòleg hauria topat amb el grup estable de bisexualitat del Casal Lambda, que des de fa dos anys dirigeix la psicòloga Sílvia Morell.

Soledat, confusió i malestar

“El grup es va formar amb persones que jo coneixia de la teràpia, i havia tingut temps d’esbrinar els seus sentiments. No eren casos d’homosexualitat reprimida. Vaig detectar molta soledat, confusió i malestar. Cal tenir en compte que l’Associació Americana de Psiquiatria diu que els nivells d’ansietat de la persona bisexual són més alts que els de la persona homosexual. Després d’unes quantes converses la intensitat de l’angoixa baixa. Sovint dic que una xerrada en profunditat és més efectiva que una dosi de diazepam”.

A Mercè Martínez, activista social, formar part del grup de bisexualitat del Lambda li ha canviat la vida: “Als meus 55 anys i després de 33 de matrimoni, m’he divorciat. Ha sigut com tornar a néixer i m’estic permetent explorar altres possibilitats sexuals. Estic començant una relació amb un home trans. Havia tingut una experiència amb ell quan formalment encara era una dona. Ara s’està permetent dir-se i dir-me que és un home. I això ha sigut possible gràcies a la confiança que hem anat construint”. La solidesa dels mots de Mercè Martínez es detecta també en l’expressivitat del jove músic Nil Badia quan parla d’un abans i un després d’haver-se integrat en el grup de bisexualitat. “Va ser el dia del referèndum del 9 de novembre del 2014. Estava ensorrat, i al meu bus i havia dues noies fent-se un petó. Vaig gosar parlar amb elles i preguntar-los què podia fer. I em van dir: «Ves al Casal Lambda»”.

“Jo abans anava amb una màscara. I quan me l’he pogut treure i dir-me «aquest soc jo» ha millorat la meva relació amb la família, amb la meva mare, amb la meva germana i amb molta gent -explica Nil Badia-. He pogut reconstruir la meva vida afectiva i emocional. I han quedat enrere les coses terribles que em deia el meu padrastre: «No ho facis, no ho diguis, se’n fotran de tu, mai arribaràs enlloc...». Tot allò ja no m’afecta”, acaba.

No, no és cap moda

Tal com apunta l’antropòleg Ignacio Domínguez, tant la psicòloga Sílvia Morell com Nil Badia i Mercè Martínez coincideixen que la bisexualitat és tan desconeguda com incòmoda per a molts: “Hi ha activistes LGTBI capaços de censurar un company o una companya bisexual quan els deixen”. “«En el fons tu encara no has sortit de l’armari», diuen -explica indignada la Mercè-. Doncs és que potser no li cal sortir de cap armari. O entra per la porta de dones i surt per la de trans. Hi ha armaris que poden tenir desenes d’accessos”. I Sílvia Morell fa memòria: “Quan vaig proposar muntar el grup de bisexualitat aquí al Lambda algú em va dir: «I per què? Quina falta fa?»”. Tots quatre coincideixen que seria frívol i banal dir que la bisexualitat s’ha posat de moda, o és una moda. “En tot cas en alguns ambients de la festa i de la nit està de moda insinuar que s’és bisexual”, puntualitza Nil Badia, i Sílvia Morell ho arrodoneix: “Són actituds, posats, però en el fons no ho viuen. I dubto que ho entenguin”. Ignacio Domínguez no es pot estar de donar a la qüestió una mirada sociològica: “No, la bisexualitat no és cap moda. Això sí, emergeix i està en procés de visualització. Ha deixat de ser una orientació sexual devaluada. I, aplicant les teories del sociòleg Sidney Tarrow, s’està convertint en una finestra d’oportunitat”.

Etiquetes