Alguns mitjans de comunicació occidentals no han dubtat a qualificar d’“espai Schengen oriental” l’operació geopolítica que Rússia -acompanyada de Bielorrúsia fent de comparsa i d’un reticent Kazakhstan- ha volgut presentar com a Unió Euroasiàtica. Una manera edulcorada d’etiquetar la maniobra que el Kremlin s’ha vist abocat a desplegar un cop consumada l’annexió de Crimea i la pèrdua d’Ucraïna.
Sí, el mot apropiat és pèrdua, perquè Putin havia somiat que Ucraïna -“Eterna terra russa”- s’acabaria incorporant a la unió duanera, com a garantia d’un imperi, ara anunciat a corre-cuita i envoltat d’incògnites. D’aquí el qualificatiu de Schengen oriental per damunt d’unes xifres que haurien d’impressionar: 160 milions d’habitants, 2,7 mil milions de dòlars de PIB i primers extractors mundials de petroli (14 %) i de gas, amb el 22%.
Darrere d’aquesta precipitada operació de llançament de la Unió Euroasiàtica sense Ucraïna s’endevina la figura d’Aleksandr Duguin, flamant nou ideòleg del nacionalisme rus, successor d’Aleksandr Prokhànov, pensador del nacionalcomunisme dels anys 90. Sembla que Duguin hauria estat qui més ha influït en el desplegament de l’operació neoimperial amb una campanya de màrqueting propagandístic.
Duguin presenta Putin com a líder d’una nova revolució conservadora i moralitzadora, de Lisboa a Vladivostok, capaç de prendre-li als Estats Units el rol de gran potència econòmica, social i ideològica. Quins serien els enemics a batre? Doncs el liberalisme i la socialdemocràcia, els mateixos, esclar, que detectava el nacionalcomunisme dels anys 90.
Però ara acotant: els primers de la llista serien els “eurogais” i sobretot els “sorosoïdes” -les oenagés i estructures econòmiques vinculades a George Soros, el magnat nord-americà-. Segos Duguin, ells serien els impulsors de la deriva moral del continent europeu en general i la Unió Europea en particular.
Cal, doncs, segons el guru Duguin, establir aliances estratègiques amb les forces moralitzants de tot Europa encara que siguin radicals i populistes: Ataka de Bulgària, Vlaams Belang de Flandes, els nacional-liberals d’Àustria, Jobbik d’Hongria i la Lliga Nord italiana. Però sobretot amb el Front Nacional francès i la seva líder, Marine Le Pen, que ja ha plantejat la necessitat d’un eix París-Berlín-Moscou.
Le Pen, fent un esforç d’amnèsia amb els orígens de Putin -PCUS i KGB-, no s’ha estat de tirar-li flors i de presentar-lo, amb to de veneració, com un “patriota” i un valor de futur, capaç de neutralitzar les pulsions liberalcapitalistes i socialdemòcrates a la UE. I Putin, tot recollint la floreta, ha contestat que tots dos, ell i Marine, defensen valors comuns.
“Quins?”, es demana públicament Putin. “Doncs l’herència cristiana i la civilització europea”, es respon desacomplexadament l’exkagebista. Quin podria ser el guió d’aquesta aliança conservadora Putin - Le Pen en gestació? Sembla que tindria dos objectius, segons ha començat a alertar des de Harvard el professor Mitchell A. Orenstein. El primer i més formal és ideològic: la coordinació de partits nacionalistes per sumar recursos i esforços. Fer recompte d’efectius i establir programes. El segon i cabdal objectiu seria estructurar la logística per atacar la UE. Tant des de dins com des de fora. No ha transcendit cap indici de pròxima trobada formal o informal entre Putin i Le Pen. Però segur que si s’arriba a fer a la sala de premsa no s’hi cabrà.
