PeriodistaAl’ocupació militar, el president rus, Vladímir Putin, hi afegeix a Crimea el dret a decidir de la població per legitimar-ne la reincorporació a Rússia. El referèndum anunciat per aquest mateix mes de març deixa entreveure que l’ús de la força té límits i que un cop “recuperada” Crimea -terra ètnicament russa fins al 1954- no hi haurà més annexions. ¿O potser sí que hi quedarà alguna temptació?
Moscou podria intentar -políticament- que les regions russòfones de l’est i del sud es revoltin i exigeixin el dret a decidir. L’ombra de la partició podria, doncs, intensificar-se en nuclis russòfons com Khàrkiv i Donetsk, on la població ja parla de vot i de consultes. Però val la pena recordar les xifres del referèndum d’autodeterminació ucraïnès de l’1 de desembre del 1991: un 84% de participació i el 90% de vots afirmatius. El sí a independitzar-se de l’URSS va arribar al 97% a l’occidental Lviv i no va baixar del 76% aconseguit precisament a Donetsk: fa 23 anys tothom a Ucraïna fugia de la gàbia soviètica mirant cap a Europa.
Ara segur que no pas tots els ucraïnesos se senten seduïts per la Unió Europea, però tampoc és gens clar que el país, tot i dividit, estigui disposat a trencar-se a trossos. Crimea -on per cert el 54% va dir sí el 1991-és un cas a part. I fet consumat. Però amb la resta el president Putin haurà de mesurar molt la pressió i els ritmes.
