OBSERVATORI DE L’EST
Misc 30/08/2014

Moldàvia incuba un altre conflicte

i
Llibert Ferri
3 min
Una jove moldava cremant una foto de Putin caracteritzat com a Hitler, en una protesta contra l’annexió de Crimea.

Aquests nou mesos de violència a Ucraïna han aconseguit ocultar el rebombori que viu Moldàvia. Durant les setmanes de l’ocupació i annexió de Crimea va circular la hipòtesi, quasi pronòstic, que el Kremlin, en la seva dinàmica expansionista, podria arribar a desplegar tropes per les regions ucraïneses de l’est per així tenir accés directe a Transnístria, la regió russòfona pertanyent a Moldàvia que es va proclamar independent i que aspira a unir-se a Moscou. De moment, sembla que a Putin l’est d’Ucraïna li interessa com a casus belli més que no pas com a territori a incorporar i administrar. I amb aquesta, diguem-ne, línia de front establerta, ara com ara en una virtual guerra de trinxeres, el que es cou a Moldàvia comença a tenir fesomia pròpia.

Cal no perdre de vista que a la República de Moldàvia -successora de la regió romanesa de Bessaràbia, incorporada el 1939 a l’URSS pel pacte Molotov-Ribbentrop- li ha sigut impossible trobar estabilitat política ni identitària, ni un model productiu sòlid, en els gairebé 25 anys de postcomunisme.

Moldàvia comparteix amb Albània el títol de país més pobre del continent europeu. L’herència soviètica continua pesant dolorosament en un societat dividida, en la qual una meitat empeny perquè pugi al poder el partit comunista hereu dels enyorats temps imperials mentre l’altra meitat aboca els vots als partits centristes i conservadors -ara en el govern- que aspiren a incorporar el país a la Unió Europea.

El sector de la ciutadania moldava menys russificada i sovietitzada es considera, de fet, romanesa, i no perd l’esperança que el pas següent a la incorporació a la Unió Euroepa pugui ser la “reunificació” amb l’anomenada mare pàtria. És el que de tant en tant deixa anar el president romanès, Traian Basescu, corejat pels intel·lectuals que recorden com de menystinguda va estar la llengua pròpia, que fins l’any 1989 era anomenada moldau i s’havia d’escriure amb caràcters ciríl·lics.

El govern moldau va culminar els esforços més intensos per vincular-se a la UE el 27 de juny, a la mateixa cimera comunitària que va donar llum verda a Geòrgia i a Ucraïna. És, diguem-ne, la cimera que es va rescabalar de la del novembre del 2013, avantsala del daltabaix en desdir-se el president ucraïnès Ianukóvitx dels compromisos amb Brussel·les per acollir-se a la Unió Duanera Russa. Ara, no tenint-ne prou amb els moviments desestabilitzadors a Ucraïna i amb els que de tant en tant promou des de Transnístria, el Kremlin aprofita per utilitzar un altre bocí de Moldàvia, la república autònoma de Gagaúsia, per impedir solucions territorials estables.

Resultats incontestables

En un referèndum d’autodeterminació convocat unilateralment al mes de febrer, el 98% dels ciutadans de Gagaúsia van votar a favor d’integrar-se a la Unió Duanera Russa, un 97% en contra dels pactes amb la UE i un altre 98% va expressar el dret a la independència de Gagaúsia si Moldàvia arribés a incorporar-se a Romania.

Els gairebé 170.000 habitants de Gaugàsia són d’ètnia turcòfona, però molt influïts pel passat soviètic i també pel dia a dia de convivència amb minories eslaves: un 5% de russos, un altre 5% de búlgars i un 4% d’ucraïnesos. Els moldaus a Gagaúsia són una minoria, poc més del 5%. I posada a triar, aquesta minoria s’estima més abraçar-se als continuadors d’un imperi conegut, alhora que a Moscou li va la mar de bé tenir a favor un forta majoria en un enclavament des d’on poder maniobrar geoestratègicament, ben lluny de la mirada occidental.

stats